La Copa del Món 2015, a examen

Albert Jorquera, Jordi Marimon, Arnau Mundet i Sergio Garasa Mayayo aborden les novetats de la Copa del Món de Curses de Muntanya de l'any vinent | El sistema de puntuació, el nou paper de Zegama i el retorn a Catalunya, entre els aspectes analitzats

per Arnau Urgell, 12 de novembre de 2014 a les 20:15 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de novembre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fa pocs dies es va donar a conèixer el calendari de la Copa del Món del 2015. L'International Skyrunning Federation (ISF) ha optat per mantenir el format de cinc curses per a cadascuna de les tres modalitats: skyrace, ultra i Km Vertical de les quals en puntuaran les tres millors. La gran novetat és que a la general es tindrà en compte una quarta cursa corresponent als campionats continentals.

NacióMuntanya ha volgut analitzar les novetats de la Copa de Món amb quatre experts: Albert Jorquera (@albertjorquera), periodista de Mundo Deportivo i col·laborador d'Ultraesports de RAC-1; Jordi Marimon (@jordimarimon), membre fundador de l'ISF; Arnau Mundet (@arnaumt), presentador de 107km de Ràdio Manlleu i Sergio Garasa Mayayo (@moxigeno), editor de Carrerasdemontana.com. Les qüestions a debat són el nou sistema de puntuació; el calendari del 2015; la situació de la Marató de Zegama; el retorn de la Copa del Món a Catalunya; la inclusió de la Tromso Skyrace, les distàncies ideals per a les ultres de la Copa del Món; així com la relació entre els circuits de l'ISF i l'ITRA.


La puntuació de la Copa de Món 

Com valoren el format de puntuació de la Copa del Món 2015 amb tres curses de la sèrie mundial i un del campionat continental? Si ara hi havia pocs corredors que participessin a les tres proves, ara no serà més difícil optar a la general?


Albert Jorquera considera que ara el circuit és més mundial. “Nosaltres pensem des de la perspectiva europea, però per a un corredor asiàtic o nord-americà era complicat participar-hi pels desplaçaments. Ara una cursa ja la tenen a casa més un mínim d'una altra del circuit, així que crec que incentivarà una participació més global”, assegura.

Jordi Marimon destaca que s'afavorirà la participació al Campionat d'Europa. “Entenc que el nou sistema de puntuació busca innovar,  i garantir la presència als campionats continentals, que seran obligatòries per guanyar les World Series”. “És possible que sigui una bona fórmula per aconseguir major participació”, apunta. Arnau Mundet, per la seva banda, s'ho mira des de la perspectiva dels corredors populars. “Optar a la general serà molt més difícil. Potser donarà més visibilitat a nivell mediàtic però els corredors populars no podran treure el nas en la classificació de cap de les maneres”.


Sergio Garasa-Mayayo es mostra prudent: “L'ISF és una entitat privada que ha de generar beneficis per ser sostenible”. En aquest sentit considera “comprensible que busqui créixer i apostar per saltar de 15 a 27 proves”. “En la part positiva es guanya en cobrir més països i més proves amb un mateix esquema d'organització. En la negativa, és evident que els corredors amb més recursos econòmics encara tindran més avantatge”, conclou.

Kilian Jornet, a la darrera prova de la Copa del Món 2014 Foto: Riccardo Selvatico


Calendari 2015

El calendari 2015 ha apostat per la continuïtat però amb lleugeres variacions. Què en destaquen?

Albert Jorquera parla de “lleugeres variacions bones per afegir ambició”. “Hi ha curses mítiques que hi han de ser sempre i personalment considero un és un calendari prou atractiu”. Arnau Mundet, per la seva banda, destaca l'esforç per globalitzar una disciplina “europea” com l'skyrunning.

Jordi Marimon celebra que es repeteixi la fórmula de tres disciplines diferenciades. “És important que no es modifiqui cada any. Si una fórmula funciona bé, el millor és mantenir-la”. Sobre la renovació és clar: “És un tema de patrocinis, ni més ni menys. Si volem que aquest esport segueixi creixent cal diners, i els diners els posen els patrocinadors i les grans curses, i per tant cal buscar l’equilibri i això és molt difícil”, destaca.
 
Zegama

Zegama ha quedat fora de la Copa del Món per passar a ser Campionat d'Europa. És una decisió que la penalitza?

Albert Jorquera és molt clar i no entén aquesta interpretació. “Al contrari! En primer lloc, 'Zegama is Zegama' i continuaria sent una cursa brutal encara que no formés part de les World Series. Ara bé, continua formant-ne part i, a més, té la característica de ser el Campionat d'Europa”. A més, assenyala que corredors d'elit que no vulguin seguir la Copa de Món igualment es poden plantejar ser campions d'Europa. Jordi Marimon té una visió molt semblant. “Tot al contrari!”, assenyala. “Serà pràcticament obligatori participar-hi” i recorda que fa uns anys també havia succeït. A més, assenyala que ni en el supòsit que quedés fora dels calendari, “els participants hi anirien igualment. “Zegama és sense cap mena de dubte una de les millors curses del món”.

Menys clar ho té Sergio Garasa-Mayayo. “Crec que és d'hora per dir-ho” i demana “mantenir una ment oberta davant la velocitat amb la que creix l'esport”. “Personalment, crec que a nivell nacional tots els corredors del sud del Pirineu somiarem sempre en prendre la sortida, amb la gallina de pell després de les campanades i l'aurresku”. Tanmateix, considera que entre els corredors internacionals l'any vinent “serà més fàcil sumar punts en qualsevol campionat continental abans que a Zegama”. Ho exemplifica: “Si De Gasperi vol optar als 25.000$ de les Skyrace, potser li sigui més rendible viatjar als campionats d'Àfrica, Asia, Oceania o Nord-amèrica on podrà guanyar fàcilment més punts que en una Zegama on sempre tindrà enfront els nostres Kilian, Luis Alberto, Zaid, Manuel, Jokin, etc...”.

Arnau Mundet s'ho torna a mirar des del punt de vista dels corredors populars. “No crec que penalitzi. Potser ho farà per alguns corredores que vulguin disputar la Copa del Món però la resta no els hi importarà”. En aquest sentit pronostica que “la llista d'inscripcions continuarà sent llarga i l'ambient, irrepetible”.
 

Zegama serà el Campionat d'Europa 2015. Foto: Jordi Saragossa


Catalunya i la Copa del Món

Catalunya torna a tenir una cursa a la Copa del Món després d'un any absència. Què pot representar per la difusió d'aquest esport al nostre país? Era una injustícia?


Albert Jorquera es mostra comprensiu. “Jo no parlaria d'injustícia. Al final al món hi ha moltes curses i no totes hi poden ser. Està clar que l'Ultra Pirineu formi part de les World Series com a darrera cursa (puntua més i pot ser decisiva) per a Catalunya és una grandíssima notícia, ja que suposa tornar a tenir a prop algunes de les millors estrelles del planeta”, assenyala. A més, recorda que darrerament l'antiga Cavalls del Vent “s'havia consolidat a nivell popular, però havia anat perdent gas a nivell de professionals i això la rellançarà”. “Ja tinc ganes de ser al setembre a Bagà!”, exclama.

Jordi Marimon s'expressa en termes semblants tot recordant que a banda de la Cavalls del Vent (2012), la Cara Amon de Barruera va puntuar per a la Copa del Món del 2013. “Sense cap mena de dubte per mi tenir una prova a Catalunya hauria de ser “obligatori” per la ISF, però a vegades no encaixen calendaris, pressupostos, patrocinis…”, assenyala. Finalment, Arnau Mundet considera que és “important tenir-ne una, tant per l'esport com a nivell de difusió turística” i destaca el fet que en ser la darrera del campionat puntuarà un 20% més.

L'Ultra Pirineu formarà part de la Copa del Món 2015. Foto: Sergi Colomé


Tromso Skyrace

Una de les grans novetats és la incorporació de la Tromso Skyrace, tot just en la seva edició. Com ho valoren? Té sentit que formi part de la Copa del Món d'ultres amb només 45 km, menys per exemple que Ultraks?


Albert Jorquera ho veu bé. “Hi ha hagut certa polèmica per ser la cursa d'en Kilian i l'Emelie i no ho acabo d'entendre” tot i que reconeix que “si l'organitzés algú altre no estaria a les World Series”. En canvi, assenyala que és positiu que hi hagi una prova en una zona com Noruega amb un recorregut espectacular. Ara bé, es mostra més prudent sobre la distància: “Personalment considero que una ultra són proves més aviat de 70-80 quilòmetres en amunt, tot i que tècnicament tot allò que passa de marató ho és”, reconeix.

Jordi Marimon tampoc posa objeccions a l'entrada de la cursa noruega. En aquest sentit recorda que la condició és “haver-ne celebrat com a mínima una edició” i que, el mateix reglament, permet “excepcions” en les distàncies. “En el cas de Tromso Skyrace el que haurà primat per l'ISF és que es dona entrada a un nou país, fet que ajuda a l'objectiu prioritari d'expandir l'skyrunning arreu del món”, destaca. Arnau Mundet també ho veu bé. “Els patrocinadors de la Copa del Món volen triar les seves proves i 45km ens poden semblar curts però les condicions són dures també a Tromso”. A més, tal i com recordava Jorquera, “tècnicament més de una marató ja és una ultra, així, per què no?”, es pregunta

Sergio Garasa-Mayayo es mostra prudent: “És una pregunta més que difícil amb les dades que tenim sobre la taula. Comercialment té tot el sentit, pel què suposa a nivell mediàtic tenir una prova organitzada per dos campions del món”. I afegeix, “a nivell esportiu és més complex d'analitzar ja que no només hi ha el tema de la consistència en distància, sinó també el fet que dos corredors que probablement optaran als títols masculí i femení 2015 de KMW i Skyrace (25.000$ per títol, 100.000$ en total) siguin també part de l'organització d'una de les cinc curses de les dues especialitats. Es podria plantejar un conflicte d'interessos importants, però m'imagino que ja hauran previst quelcom per tal que això no succeeixi”.


La Tromso Skyrace formarà part el 2015 de la Copa del Món. Foto: Jordi Saragossa

Ultratrails i distàncies

Excepte l'Ultra Pirineu totes les curses de la Copa del Món tenen entre 45 i 75 km. Això no reforça l'Ultra Trail World Tour com el gran circuit mundial d'ultratrails?


Albert Jorquera destaca que són conceptes diferents. “L'Ultra Trail World Tour (UTWT) té curses mítiques que s'han de seguir per història i nivell com la Western, l'Ultratrail del Mont Blanc o la Diagonale des Fous. Ara bé, quants corredors poden disputar (físicament i econòmicament) aquest brutal circuit en un any? I si ho fan, pràcticament s'hi han de dedicar en exclusiva, com en François D'Haene. En aquest sentit, hi ha hagut molt poca emoció i els guanyadors han estat clars des del principi”, assenyala. “Crec que les World Series són més atractives, dinàmiques i completes, mentre que l'UTWT té curses molt potents, mítiques i mediàtiques. Són dos conceptes diferents i tant mèrit té guanyar una cosa, com una altra”, conclou.

Jordi Marimon, per la seva banda, va més enllà i aposta per diferenciar més els dos circuits. “Fa dos anys que com a consultor de la ISF reclamo que no s'admetin curses superiors als 80 quilòmetres. Les ultratrails de més distància ja les organitza l'ITRA i crec que la ISF s'hauria de centrar en l'skyrunning, en les curses de dificultat i res més. En definitiva, tornar als orígens”. Una opinió similar a la d'Arnau Mundet: “Les ultratrails en majúscula són les de UTWT, llargues i amb bones condicions d'organització. Potser aquestes proves de la Copa del Món tenen unes condicions diferents per a d'altres tipus de corredors, tothom acaba buscant el seu públic objectiu”, opina.

Sergio Garasa-Mayayo torna a oferir una resposta matisada: “Sí i no... considero una cursa d'ultrafons qualsevol que superi els 42 quilòmetres. Però una vegada passats els 42, si més no a les curses que he disputat, poc tenen a veure una ultratrail de fins a 100 quilòmetres de proves de 120, 150 o, fins i tot, 170”. Per aquest motiu “poden i han de coexistir ambdós circuits, amb les seves pròpies característiques”, assegura. Tanmateix, assenyala que “una altra tema és la consistència interna d'un campionat, però això ens ho podem aplicar tots. Em costa d'entendre circuits amb proves de 45 fins a 105 quilòmetres, com la Copa del Món d'Ultrasky, però també li passa a l'UTWT on s'inclou, fins i tot, una prova multietapes com la Marathon des Sables que és una tercera modalitat totalment diferent”.

ISF i ITRA, unificació impossible?

El món de les curses de muntanya està dividit entre ISF i ITRA, a banda de les competicions adscrites a la IAAF. Aquest cisma és solucionable a curt o mig termini?


Albert Jorquera no ho veu possible a curt termini. “Són dos conceptes diferents i amb organitzacions potents al darrera”. De fet, considera que ambdues “beneficien l'esport i poden conviure. Seria una llàstima que una de les dues 'guanyés' i imposés un pensament únic. Tot i que suposo que la lluita serà ferotge, ja que el pastís publicitari i econòmic és bastant suculent”. Una posició similar a la d'Arnau Mundet que ho veu impossible. “Els interessos econòmics són molt important i el pastís a repartir va creixent. Si es poden anar fent un forat totes dues associacions al calendari no hi haurà entesa. Ara bé, si es comencen a reduir els corredors o les proves comencem a despenjar-se potser es veuran forçades a entendre's”, anticipa. Tampoc no ho veu fàcil Jordi Marimon: “Costarà molt de veure tot i que qualifica d'“ideal” una superfederació que acollís a les tres organitzacions”.

Sergio Garasa-Mayayo també respon amb una negativa. “Hi ha massa interessos comercials contraposats i, fins i tot, un esperit molt diferent a l'hora d'entendre les curses i els corredors”. Tanmateix, també assenyala que “no crec que sigui necessàriament dolent que n'hi hagi dos. En el món de l'automobilisme coexisteixen diversos estils de curses fora de l'asfalt i no tenen res a veure els rallies amb els grans raids”. Ara bé, aposta per dues possibles solucions: “Organitzacions diferents però amb algun tipus de coordinació internacional a través de la IAAF si es vol somniar amb ser olímpics” així com “una assegurança de trail running paneuropeu amb costos associats lògics”.

Núria Picas, a l'Ultra Mount Fuji, de l'Ultra Trail World Tour. Foto: The North Face/Dane Geercke

 

Participació