Un pasito palante Duran, un, dos, tres, un pasito patrás

«Duran i Lleida, és un dels polítics més hàbils i possiblement el més sibil·lí dels que pul·lulen actualment a Catalunya»

per Jordi Riera Pujal , 14 de maig de 2014 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de maig de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En el segle XVI Maquiavel escrivia que el gran objectiu d'un polític era arribar al poder. Per al filòsof i diplomàtic de Florència, l’amistat era circumstancial i temporal i com d’altres aspectes morals eren secundaris a la gran finalitat de l’home públic, aconseguir manar.

Giulio Andreotti, quatre segles després asseguraria que “el poder desgasta només a qui no en té”. Home de conviccions fermes i perseverant amb el seu objectiu, va seguir al peu de la lletra la seva pròpia filosofia de vida. Va arribar a ser vuit vegades ministre en diversos departaments i tres vegades primer ministre del govern italià.


Josep Antoni Duran i Lleida, és un dels polítics més hàbils i possiblement el més sibil·lí dels que pul·lulen actualment a Catalunya. Duran seguint les petjades del que dicten els pensadors italians abans citats, és president del Comitè de Govern d'Unió Democràtica de Catalunya des del 1982 (tan sols es va agafar unes curtes vacances del càrrec al període 1984-87). Unió Democràtica de Catalunya la controla amb mà de ferro, res d’estrany si considerem que moltes persones creuen –i ell mateix també– que Unió és el “seu” partit. L’alcalde de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal, ho va poder comprovar quan va voler disputar-li el poder. No va trigar gaire a veure’s forçat a abandonar Unió Democràtica, l’any 2012.

Al portaveu de CiU a Madrid, sempre li han atribuït el desig de ser ministre, en aquest cas no sembla que hagi pogut seguir el brillant camí que va fer el seu històric company democristià, Giulio Andreotti. Hem de reconèixer que era un objectiu complicat quan un és catalanista, el que si ha aconseguit es ser diputat des de fa trenta-dos anys tastant els diversos parlaments als quals pot tenir accés: el català, l'espanyol i l’europeu.


En el debat sobiranista ha optat per aplicar-se la lletra de la coneguda cançó de Ricky Martin, "Un pasito palante, un, dos, tres, un pasito patras." Al polític democristià no li convenç gens l'actual panorama de la política catalana. Els seus dots seductors i pactistes, a voltes reivindicats i moltes vegades claudicants, no van servir per apaivagar la retallada del tribunal constitucional de l'Estatut, ni pel no rotund del govern Rajoy al Pacte Fiscal promogut per la seva coalició. La seva famosa tercera via, entre l’actual via recentralitzadora espanyola i la independentista catalana, de moment està sense possibilitats reals de contingut. Però ell segueix (i alguns mitjans comunicatius importants de Catalunya, també) bramant en el desert. Vol pensar –o vol que el poble català pensi– que alguna concessió deixarà anar el govern del Partit Popular. Algú pot pensar que si una persona fa un passet endavant i després un altre endarrere es quedarà al mateix lloc. No és ben bé així, la subtil diferència és que mentrestant el protagonista d’aquesta història ha ballat, o sigui, ha donat titulars, està viu políticament.

El pensament polític de Duran i els seus interessos no impliquen estar, ni amb el bloc "espanyolista", ni tampoc amb l'independentista. Ell seguirà enviant missatges ambigus que facin considerar als dos extrems que és recuperable per cada una de les vies. Un dia citarà a Manuel Carrasco i Formiguera amb un “Amunt, avant, visca Catalunya lliure!” I l’endemà comentarà que ell no vol la independència. La navegació entre les dues vies li suposa més capacitat de decisió i de poder tot esperant esdeveniments. El que sembla clar en política és que tota ambigüitat hauria de tenir data de caducitat. Amb temps incerts, complexos, amb un tempo apressat i amb una Convergència decantada a hores d’ara vers l’independència, qui sap quan temps podrà Duran esperar a definir-se entre les dues vies que actualment existeixen, ja que una tercera via no se l’espera. La coalició Convergència i Unió no podrà estar per sempre instal·lada en aquesta contradicció interna.

 

Jordi Riera Pujal
Vaig néixer en blanc i negre l'any 1960 a Granollers. El color me'l van fer descobrir, ja als anys vuitanta, pintors com Matisse, Paul Klee o Mark Rothko. Unes trenta exposicions desprès (entre individuals i col·lectives), segueixo perseguint que em surti de les mans una obra que em sigui satisfactòria. Poc que ho aconseguiré i poc ja que em preocupa que sigui així. Tinc una segona vida com a estudiós dels còmics i de la cultura popular de masses. Com a tal he fet un llibre i he col·laborat en altres. També m'he distret fent webs, conferències, presentacions, dirigint exposicions i últimament he impulsat i codirigit una revista cultural de nom Tentacles, editada a Granollers.
30/06/2015

Pensaments desordenats baixos en sal

09/01/2015

Una arma poderosa… l’humor

17/12/2014

Tot parlant de... In Crescendo

06/12/2014

El Coll de TBO al Museu de Granollers

30/10/2014

Deixeu votar el meu amic!

15/10/2014

Som l’any 2014

18/06/2014

La censura a El Jueves

14/05/2014

Un pasito palante Duran, un, dos, tres, un pasito patrás

27/03/2014

I si parlem de quan el mercat de l’art no és art

06/03/2014

L'home dels números

Participació