Els alumnes del Blancafort

«Sóc conscient que tots tendim a idealitzar el passat, però el fet és que l'IES Manuel Blancafort tenia una cultura pròpia que el feia molt especial»

per Laia Balcells, 15 d'abril de 2014 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 15 d'abril de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quatre dels millors anys de la meva vida els vaig passar a l’IES Manuel Blancafort de La Garriga. Aquest institut amb aparença de quarter militar, coronant el poble des de dalt de de tot de l’Avinguda 11 de Setembre, és on ens estudiàvem, en plena l’adolescència, gent de tota mena. En aquella época (i segurament encara ara) el Blancafort era tot un model d’institució pública eficient i exitosa, on els treballadors s’implicaven en l’educació dels joves i on nosaltres ens deixàvem educar (i és que ens portàvem prou bé).

En aquella època no teníem ordinadors portàtils ni mòbils. Amb les amigues ens trucàvem fent servir la memòria de forma prodigiosa per a registrar seqüències de números. Encara ara recordo diversos números de telèfon de les amigues de l’Ametlla, amb qui ens trobàvem els caps de setmana als bars del polígon o de Granollers, ballàvem Ska-P i xerràvem contínuament de nois. Anàvem amunt i avall amb vespinos i Déu no va voler que cap de nosaltres es matés al Pla de Llerona. En aquella època pre-Tura no hi havia gaire radars i el Pla era una pista de proves de neumàtics pels més esbojarrats.


Recordo perfectament el dia que ens van donar les notes de la selectivitat. La calor de juny apretava i amb la meva amiga Cristina, que anava a l’Escola Pia de Granollers però que sempre sortia amb nosaltres, vam agafar les motos i vam anar a la porta de l'insti. En aquella època enganxaven les notes a la porta de vidre de l´entrada i t’hi havies de trobar amb un número d’identificació. En teoria això les feia anònimes, però els que érem al cap o a la cua de la llista ens hi reconeixíem fàcilment. Aquell dia vam riure molt perquè la Cristina, que era més alta que jo, es va enfilar damunt de la gent per a poder cantar-me les notes: “Mates: tal!, Castellà: qual! Llatí: bravo!” Després ho vam celebrar amb unes quantes capbussades a la piscina.

Érem uns privilegiats, els alumnes del Blancafort. M’atreveixo a dir que la qualitat de l’educació que vam rebre superava la de qualsevol institut privat. Les classes de Filosofia, amb el José (un guaperes castellanoparlant), o de Matemàtiques, amb la Trias, eren una autèntica meravella. La gent es barallava per a poder fer classe d’Història amb en Cucurella, que ens deixava sempre amb la boca oberta. A Educació Física en Mañas ens feia jugar a bàdminton, cosa que ens feia una mica rarets de cara al món exterior, però que ajudava clarament al nostre desenvolupament físic i mental. A la vegada, ens feia anar a tota mena de competicions de cross, handbol, ping-pong o bàsquet (el futbol no li agradava per ser massa agressiu). Recordo que a l’entrada de l’institut hi havia una mini sala d’informàtica on hi havia alguns ordinadors amb connexió a internet. No els hi fèiem gens de cas (només la freqüentaven quatre frikis que ara són enginyers, matemàtics o informàtics). En aquella època ens interessaven més les persones que els avatars. Menjàvem pipes i donettes a la porta, mentre glatíem pels nois i ens emocionàvem quan els veiem arribar amb cara de son. Fèiem safareig amb les noves parelles que es formaven, que ho feien ben explícit amb morrejos amb excedits d’hormones. Criticàvem a la Lola, l’exigent profe de castellà, quan passava per davant nostre i en general rèiem, rèiem molt.

Sóc conscient que tots tendim a idealitzar el passat, però el fet és que el Blancafort tenia una cultura pròpia que el feia un Institut molt especial. Sense dubte va deixar un rastre als qui hi vam passar. Ara que visc a North Carolina tinc un amic català de La Garriga que fa un post-doc en astrofísica a la Universitat de Raleigh. Ens portem quatre anys i no ens coneixíem d’abans, però resulta que ell també va estudiar al Blancafort. I, és curiós perquè, en certa manera, el noto familiar (i no, no ho dic només pel parell de raquetes de bàdminton que té a casa).

Quan penso en el desmantellament de l’educació pública em trenca el cor pensar en el Blancafort, i en tots els Blancaforts que deuen existir a Catalunya. Aquests instituts que formen a adolescents de manera pràcticament altruista. Aquestes institucions que permeten assolir una educació de qualitat a joves de tota mena de procedència i classe social, que sense dubte permeten aproximar-nos una mica a l’ideal de la igualtat d’oportunitats. Aquests llocs que ens fan persones per damunt de tot. Jo sempre estaré agraïda a l’educació que vaig rebre a l’IES Manuel Blancafort, als seus professors i als companys de classe que vaig tenir. Sense ells ara mateix seria una altra. 

 

Laia Balcells
Vaig néixer a Granollers un mes de juliol. El 2010 em vaig doctorar en Ciències Polítiques per la Universitat de Yale i actualment sóc professora a la Universitat de Duke. A la que puc m'escapo a Catalunya, així que visc entre dos continents. Faig recerca i ensenyo sobre temes de conflicte i violència política. Com deia la Montserrat Roig: "El paisatge que més m'apassiona és l'humà".

www.laiabalcells.cat
27/04/2017

Acadèmia i salut mental

15/04/2014

Els alumnes del Blancafort

01/10/2013

Dues fal·làcies

12/09/2013

Jo que sóc tan cosmopolita

02/08/2013

Racionalitat, nacionalisme i independència

Participació