Torna-la a tocar: avui, demà i sempre

«A cada rima sento les paraules com em diuen que sí, que tot és possible»

per Núria Pujolàs, 21 de gener de 2014 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 21 de gener de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Dissabte al vespre vaig treure el nas a un concert de blues i rock a l’espai 100Setze de Cardedeu. Les mans van començar a escriure. Val a dir que primer van haver de superar la sorpresa de veure cantant un dels articulistes d’aquesta casa, en Roger Prims, amb Slim Bay Seals, que em va sorprendre molt gratament. Aprofito aquest canal per recomanar-vos-els.

Comparteixo amb vosaltres aquella sensació de qui no sap llenguatge musical però anhela arranjaments que sonin bé a la seva vida. I si voleu dir-hi quelcom us engresco a posar la peça musical, real o metafòrica, que us acompanya en aquests moments mitjançant l’espai dels comentaris del final.


Un, dos, tres i comença el concert. A cada rima sento les paraules com em diuen que sí, que tot és possible. I l’harmonia del gràcies de bracet amb aquest ritme de l’ara sí, és clar que sí. Tot i així, el blues de la queixa i la rebel·lió mai descansa.

Escolto l’estil de viure en cada melodia sense l’estrès de les dissonàncies. El bravo d’un públic que somriu davant l’abraçada del que no sona encara però que algun dia s’escriurà, amb o sense pentagrama. I tu afegint a cada tonada el so greu del xel·lo per dir t’estimo. I posa’m música que jo et regalaré el silenci de la confiança. I digue’m: balles? Que jo et resseguiré en les promeses dels teus acords per dibuixar-te l’autenticitat de les paraules que mai ens direm sense espurnes als ulls.

Digue’m, sí, quina és la teva música i jo seré un dels personatges de la teva orquestra vital. Amb la força de les baquetes de la bateria quotidiana serem coreografia perenne perquè com diu la cançó d’Antònia Font, "dins es món que m’he inventat tot se mou a total realitat" i hi dansarem al dolç so de la subtil independència compartida..

Vomita’m les notes des de la mirada que jo t’escriuré la dansa del nosaltres. Res esborrarà el ball dels nostres jos mentre la guitarra presenciarà el tron de les intuïcions que llauraran la terra de pregàries fèrtils amb aroma de gintònics.


I tu i jo, i nosaltres, posarem la música a la vida perquè sempre, sempre, segueixi tenint el sentit oportú del que és verament inexplicable.

(pd...m’ajudes a continuar amb les teves notes particulars?) 

 

Núria Pujolàs
Sóc filla de Can Saulo de Cànoves: aprenent de mare, dona, amiga i escriptora. Diuen que sóc gestora cultural, articulista i escriptora a estones. Llicenciada en Economia a la Universitat de Barcelona he treballat 13 anys a la Generalitat de Catalunya i un parell a l'Associació Pas i la Fundació Lluís Maria Xirinacs. M'apassiona escriure, llegir, anar al teatre, escoltar poesia i música (o les dues alhora), organitzar activitats culturals i estimar als qui estimo. Escric el bloc Miramelsmots.
21/01/2014

Torna-la a tocar: avui, demà i sempre

02/01/2014

Estimats Reis d'Orient

11/12/2013

Per Nadal, parlem d'amor

07/11/2013

No som marques blanques

15/10/2013

Fins sempre, Ramon Fort!

03/09/2013

Vestida amb V de Vallès

01/08/2013

Hi ha zones on no m'arriba la llum

05/06/2013

Un moment, que em desordeno

09/05/2013

El mico n'és l'excepció

02/04/2013

No m'ho fotis enlaire!

Participació