De castells i d'abraçades

«Quan els pilars van acostar-se al balcó de l’ajuntament, un servidor de vostès es va fer un fart de patir»

per Santi Montagud, 15 de novembre de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de novembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Diumenge vaig viure la diada dels Xics de Granollers. Sí home sí, els Xics, des del 91, és la colla castellera d’aquesta ciutat, homes i dones i nens i nenes que dins una camisa de color bordeus (que és un color vermell, púrpura, fosc), s’enfilen uns damunt els altres i fan animalades precioses: torres i castells de sis, de set, ai les de vuit folre! És la personificació del treball en equip, un patrimoni cultural immaterial de la humanitat, un símbol nacional del nostre país... (ara podria copiar literalment de milers de pàgines de la xarxa i acabar un article d’aquells, com tants, tècnicament perfecte però avorridíssim).

Doncs bé, diumenge era la diada dels Xics i havien convidat els Minyons de Terrassa (color malva) i als barcelonins de la vila de Gràcia (color blaumarí). I allà era jo, agonitzant de son i amb la càmera penjada al coll com abans, aquells diumenges quan sortia a caçar fotografies amb el meu Suzuki atrotinat i buscava alguna Meryl Streep per endur-me-la sota qualsevol pont de Madison. I allà era jo, entre la Porxada d’en Brufalt i el Banesto d’en Conde (avui fill bastard d’en Botín), fent d’acompanyant i de fotògraf d’en David, un artista amic meu que se li ha acudit pintar castells humans en directe, com si fos la cosa més senzilla del món.


I el matí va ser magnífic, castells de set, torres de vuit amb folre i sense folre i jo de nou, de nou orgullós de gent d’aquí, dels castellers, dels pintors i de la gent que fa pinya. Però quan els pilars van acostar-se al balcó de l’ajuntament on hi pengen tres banderes (una de la Merkel, una nostra i una d’ells) un servidor de vostès es va fer un fart de patir, i no per la quadratura del pilar sinó perquè imaginava que en qualsevol moment el faraó Mayoral, home de toc afectuós i d’abraçada fàcil, allargaria un braç, després l’altra, s’abraçaria a l’anxaneta i el pilar, pim-pam! faria llenya. Amb alcaldes així no m’estranya gens que ens torni a visitar la santa, la gran ànima, l’activista, la guru Mata Amritanandamayi Devi... N’estic segur que l’Amma també necessita, de tant en tant, una abraçada d’en Mayoral.

Granollers, bressol del handbol, terra de músics i de botigues i de franquícies i de mercat, de forns de pa i de tot a cent, de corredors i de corals. Granollers, ciutat pubilla de l’abraçada.

 

Santi Montagud
Diuen que em dic Santi Montagud Montañà, que vaig néixer 1960 anys després de Jesucrist, en un poble gran o en una ciutat petita anomenada Granollers (o Granolleig, com dic sovint). Allà respiro i parlo i camino i ric i jugo i també hi treballo. Durant vuit anys vaig estar col·laborant amb un article d'opinió a la contraportada del periòdic El 9 nou, per passar després a la Revista del Vallès. Avui ho faig al NacióGranollers. M'agrada escoltar, observar, somiar, llegir i m'agrada tenir més temps per poder escriure les coses que penso abans que se les emporti aquell vent que ve de dins i que tot s'ho emporta.
26/12/2014

Granoller's

19/12/2014

La setmana de la granolla

12/12/2014

Un lloc i un somni

05/12/2014

Reflexions humides

28/11/2014

Carta granollerina als Reis Mags

21/11/2014

Hi ha dones...

14/11/2014

S'ha acabat el bròquil

07/11/2014

...i votar

31/10/2014

De xoriços i poetes

24/10/2014

El gos, la riera i jo

Participació