El mico n'és l'excepció

per Núria Pujolàs, 9 de maig de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de maig de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Vinc de la cultura de l’esforç. Si treballes i t’esforces, te’n sortiràs, em deien quan era "lleugerament més jove". I jo ho vaig fer i encara ho faig. Treballo i em fa feliç. No crec pas en el concepte del treball com a càstig sinó tot el contrari. Trobar el teu lloc al món i fer feina en allò que t’apassiona és una de les millors coses que et poden passar.

Però si actualment treballar ja és una sort, gaudir-ne és un miracle. Fa pocs dies, sense anar més lluny, vaig demanar ajut a un guarda de seguretat ferroviari. Em va mirar de reüll. Talment com si sortís d’una pel·lícula de l’oest i en fos el xerif dolent. Llavors em va ignorar del tot, plenament, i , de fet, encara n’espero resposta.


De tant en tant també vaig a una entitat financera on un noi estirat m’atén com si em fes un gran favor. Hi entro encongida i provo de no fer-li gaires canvis no fos cas que li trenqués les oracions. Quan en surto tinc aquella sensació tan "especial" que m’han tornat a perdonar la vida. Segurament en deuen ser una minoria perquè per norma general hi ha molts i molts exemples de persones amables que et desitgen bon dia de veritat o fins i tot un “que vagi bé!”. Llavors els ulls et fan pampallugues i sents renéixer l’esperança d’un avui millor.

Pretenc fer un humil toc d’atenció, sobretot als qui tenen feina remunerada, per tal de vigilar i combinar, tan meticulosament com puguin, la part professional amb la part humana. Siguem curosos. Estiguem a la feina que estiguem és molt probable que davant nostre, al costat i al darrere, hi hagi persones. Persones amb emocions, que no busquen ni la falta de respecte ni la gelor de la nostra mirada. Agafem una balança ben precisa i siguem tan bons professionalment, amb els nostres coneixements i destreses, com humanament, amb les nostres virtuts i defectes.

I si això comença a ser la llei de la selva, permeteu-me un llenguatge selvàtic: prego al mico que ha aconseguit un bon manat de plàtans que no jegui dalt de la palmera rascant-se els ous! 

 

Núria Pujolàs
Sóc filla de Can Saulo de Cànoves: aprenent de mare, dona, amiga i escriptora. Diuen que sóc gestora cultural, articulista i escriptora a estones. Llicenciada en Economia a la Universitat de Barcelona he treballat 13 anys a la Generalitat de Catalunya i un parell a l'Associació Pas i la Fundació Lluís Maria Xirinacs. M'apassiona escriure, llegir, anar al teatre, escoltar poesia i música (o les dues alhora), organitzar activitats culturals i estimar als qui estimo. Escric el bloc Miramelsmots.
21/01/2014

Torna-la a tocar: avui, demà i sempre

02/01/2014

Estimats Reis d'Orient

11/12/2013

Per Nadal, parlem d'amor

07/11/2013

No som marques blanques

15/10/2013

Fins sempre, Ramon Fort!

03/09/2013

Vestida amb V de Vallès

01/08/2013

Hi ha zones on no m'arriba la llum

05/06/2013

Un moment, que em desordeno

09/05/2013

El mico n'és l'excepció

02/04/2013

No m'ho fotis enlaire!

Participació