No m'ho fotis enlaire!

per Núria Pujolàs, 2 d'abril de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 d'abril de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Què és el primer que acostuma a fer un nen petit davant d’un castell de sorra a la platja?... Trepitjar-lo, enfonsar-lo, escampar la sorra, derruir-lo i riure, riure sense parar, mentre salta, mentre corre i va a capbussar-se al mar tan tranquil i cofoi. És igual si el seu germà ha estat hores construint-lo. Tenim aquesta pulsió primària que ens duu a destruir, a fotre les construccions dels altres enlaire.

La innocència de l’infant ho disculpa tot. Però, què passa quan hi ha un adult darrere d’aquest afany de carregar-se el que fa altri? Fa poc una amiga em va comentar que havia sentit com algú deia: "ya pueden hacer carbón con el dinero de todos". L’idioma era aquest, tot i que les paraules no sé si són exactament iguals. El context del personatge en qüestió era la carbonera de Cànoves i el que sé del cert és que no té ni idea de com es finança aquesta activitat. Una activitat que fa més de vint anys que es fa per tal de no perdre les tradicions. Quelcom tan identitari pels pobles del Montseny com l’art de fer carbó: el carboneig. Una festa de tot un poble que, pel cap baix, suposa el voluntariat durant tot un mes, les 24 hores cada dia, d’una munió de persones. Sabeu la feina que representa tot això?


Doncs l’individu en qüestió ho forada en pocs segons, talment com una metralladora o un ratolí davant un tros apetitós de formatge. Com una ventada forta s'emporta el desig d’un esforç individual i comunitari llençant paraules sense fonament ni coneixement. És llavors que en pocs segons fot enlaire la feina d’hores i hores, dies i dies o anys i anys i aquesta s’esmorteix com per art de màgia (negra, esclar). És tan fàcil deconstruir sense mirar-s’hi, talment com una piconadora, com un d’aquells superherois que amb un moment, i en defensa del bé, s’ha carregat mitja ciutat tot perseguint un malfactor.

A vegades no tinc la valentia suficient, però davant d’un comentari així, si em sento prou agosarada, li diria: "escolti, vostè què fa pel seu poble?". Admiro tant la unió d’un grup de gent per fer coses pels altres! I de ben segur que en moltes ocasions hi haurà errors, mals entesos o cansament, però quan hi ha qui resta temps a la seva família per dedicar-se als altres ja sigui en una entitat cultural (com és el cas de la carbonera de Cànoves) o en entitats socials o esportives, tant hi fa! Aquí, aquest civisme, aquesta solidaritat, aquesta unió forjada des de les entitats i la gent del poble és una característica pròpia del tarannà català. I, per a mi, un dels trets dels quals ens podem sentir més orgullosos i que ens ajudaran a assolir la llibertat del nostre poble.

Permeteu-me que per finalitzar faci un refregit d’un refrany: Digue’m a quina entitat pertanys (o has pertanyut) i et diré qui ets.  

 

Núria Pujolàs
Sóc filla de Can Saulo de Cànoves: aprenent de mare, dona, amiga i escriptora. Diuen que sóc gestora cultural, articulista i escriptora a estones. Llicenciada en Economia a la Universitat de Barcelona he treballat 13 anys a la Generalitat de Catalunya i un parell a l'Associació Pas i la Fundació Lluís Maria Xirinacs. M'apassiona escriure, llegir, anar al teatre, escoltar poesia i música (o les dues alhora), organitzar activitats culturals i estimar als qui estimo. Escric el bloc Miramelsmots.
21/01/2014

Torna-la a tocar: avui, demà i sempre

02/01/2014

Estimats Reis d'Orient

11/12/2013

Per Nadal, parlem d'amor

07/11/2013

No som marques blanques

15/10/2013

Fins sempre, Ramon Fort!

03/09/2013

Vestida amb V de Vallès

01/08/2013

Hi ha zones on no m'arriba la llum

05/06/2013

Un moment, que em desordeno

09/05/2013

El mico n'és l'excepció

02/04/2013

No m'ho fotis enlaire!

Participació