Les fronteres són com la sardana que «es fan i es desfan»

per Francesc Riera, sj, 5 de setembre de 2012 a les 00:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 5 de setembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Variacions sobre independentisme i autodeterminació

No hi ha res tan pedagògic com sobreposar els mapes i comprovar com les fronteres dels països es fan i es desfan. Semblaven intocables, innegociables, sagrades...!


Darrerament hem vist els canvis impensables de fronteres de l'Europa postsoviètica, feia poc fèrriament servades, amb murs de Berlín i telons d'acer. Hem vist com els mapes de l'Àfrica colonial, ben controlats per llurs colonitzadors europeus (amb molt de diners i interessos per entremig), s'anaven fent i desfent... I el mateix podríem analitzar de la resta dels Continents.

Tot plegat, per voler dels pobles o per voler de tractats internacionals rere guerres sagnants. Hom, al Tractat del Pirineus, manlleva a Catalunya el Rosselló i mitja Cerdanya i, tanmateix, per una minúcia o error burocràtic, li deixa Llívia.

Però el que és més significatiu és que, per ben poc, el mateix Ferran el Catòlic, desfà la sagrada unió amb Castella, quan vidu d'Isabel, es casa amb Germana de Foix, tot seguint els acords de pau firmats amb Lluís XII de França, en el Tractat de Blois. El 3 de maig de 1509 neix a Valladolid l'únic fill i hereu de la parella, Joan d'Aragó i Foix. Això comportava l'anul·lació de la unió amb Castella...! Morí tanmateix a les poques hores, però Ferran s'esforçà vivament fins a la seva mort a tenir un altre hereu de la seva segona esposa, malgrat les ires de la noblesa castellana (i hom deia que morí per prendre herbes que li permetessin tenir descendència amb Germana).

Catalunya, unida a Castella, a finals del s. XV, ho feia des de la filosofia política de la "confederació catalano - aragonesa". Aquest estil de confederació no durà massa i arribaren les armes que provocaren el Corpus de Sang (1640). Tinc amics portuguesos que agraeixen vivament als catalans que el Compte Duc d'Olivares enviés les seves tropes a Catalunya, mentre se li escapava Portugal, que guanyà així la Independència per la que lluitava. Hom sempre és preguntarà si a la Castella d'aleshores no li interessava més aviat subjectar la important Portugal que l'empobrida Catalunya!


En el rerefons de la memòria històrica de Catalunya hi ha massa bombes i massa soldats vinguts de les forces centrípetes, que provoquen el centrifugisme al llarg dels segles. Són polítiques que fan separatistes, vinguin de les dretes o de les esquerres. Com el famós “más vale roja que rota”, pronunciat precisament des de les dretes de la República.

En el tardofranquisme i ens els primers dies del postfranquisme vàrem cridar pels carrers el dret a l'autodeterminació. Els nostres representants en el procés vers la democràcia no el pogueren enquibir.

Veníem ja d'un Estatut de Núria (redacció juny 1931) retallat a Madrid que, per tant, més que Estatut resultava una mena de "Carta Atorgada". El mateix passà amb l'Estatut de Sau (juliol 1978), que ens calgué referendar ben retallat per Madrid. Finalment, en Zapatero ens havia promès que acolliria l'Estatut que sortís del Parlament de la Ciutadella (setembre 2005). Jo pensava, ingènuament: mira, serà una manera tardana de recollir d'alguna manera el "dret a l'autodeterminació"! Però tampoc fou així. I ara, novament ens autogovernem amb una "Carta Atorgada", no amb l'Estatut que la representació de la nostra Sobirania havia redactat (amb prou cura, mirant sempre de reüll a Madrid!).

I considerant tot això, hom queda astorat que al Canadà, al Regne Unit... acceptin referèndums sobre autodeteminació, independència, etc.

Cal no oblidar que l'església catòlica ha reiterat repetidament el dret a l'autodeterminació en els seus documents oficials de màxim rang. El prof. Oriol i Tataret (Facultats de Teologia de Catalunya i de Salamanca) estudia 380 textos a l'entorn d'aquest tema del període 1922 a 2005, en un ponderat llibre: Nació i magisteri pontifici.- Ed. Proa, 2007).

Les fronteres són com la sardana, que es fan i es desfan...!

Per altra banda, som en uns moments on les fronteres del futur que s'intueix, passen per potenciar la macro-unitat Europea, des d'on es ressituaran fronteres nacionals que recullen el geni i la història de cada poble.

Tenim a la taula molts temes essencials enmig de la crisi globalitzada, temes de subsistència, de pobresa... fins a la misèria. També hi tenim aquesta vella assignatura pendent!

 

Francesc Riera, sj
Nat a Barcelona juny 1942. Llicenciat en filosofia i lletres (UB), Llicenciat en teologia. Ordenat prevere el 1971. Uns 10 anys de professor d'història a la filial del Institut de l'Ausias March, d'Hostafrancs. Durant 25 anys, director del Centre d'estudis Cristianisme i Justícia (www.fespinal.com ), fa quatre anys superior y director de la Cova de Sant Ignasi i del seu Centre Internacional d'Espiritualitat. Autor de 5 llibres sobre els evangelis de Mateu, Marc i Lluc (traduïts al castellà), autor d'una monografia sobre els Exercicis a la Vida Ordinària. Articles diversos.
11/09/2013

La «marca» Manresa, Ignasi de Loiola i el 2022

31/07/2013

I de la plaça Sant Domènec, què?

10/01/2013

Curs de lideratge a la Cova de Sant Ignasi

05/09/2012

Les fronteres són com la sardana que «es fan i es desfan»

14/08/2012

Un estiu a la Cova de Sant Ignasi

02/06/2012

Reflexions entorn el turisme i l'espiritualitat

03/04/2012

Tres cursos internacionals d'immersió ignasiana

02/12/2011

El «Plácido» de Berlanga, Manresa i la «crisi»

02/10/2011

Cent mil visitants a la Cova, l'any 2022?

Participació