opinió

Les sales ja no són notícia

«No sabem quin paisatge ens trobarem quan la plaga de la Covid-19 hagi passat: sala desapareguda, llicència que s’extingeix, i un escenari que difícilment es restituirà»

per Jordi Bianciotto, 18 de juny de 2021 a les 22:00 |
Estem tan entretinguts amb l’allau de festivals que ens ve al damunt aquest estiu que hem deixat de parlar d’un drama que el món de la música viu amb discreció: el tancament pertinaç de les sales de concert, pulmó de tot el cicle vital dels grups de pop, rock i rodalies, que a grans trets es mantindrà tal qual, sense novetats, malgrat l’anunciada obertura de l’oci nocturn per a aquest diumenge, 20 de juny, a mitjanit.

Cal recordar-ho: el gruix de les sales d’aquest país roman a la picota perquè, encara que des de fa uns mesos, al·leluia, se’ls ha permès operar com si fossin teatres o auditoris, els aforaments consentits (amb públic assegut i distanciat) sovint han fet impossibles els números (dues-centes o dues-centes cinquanta persones a l'Apolo, on a peu dret hi cabrien més d’un miler), i a més no s’han pogut posar a treballar les barres. El servei de begudes és troncal en l’economia dels locals de concerts.


Això ara es corregeix, però no prou, ja que es demana a les sales que separin i acotin pistes de ball i zones de consumicions, aquestes amb taules i cadires, no pas amb servei a les barres. Tot plegat, per a un recinte com, per exemple, Razzmatazz, representaria reduir la capacitat fins a un minso vint per cent. Les sales demanen a l’administració que defineixi nou paràmetres ara que els tests d’antígens i el procés de vacunació galopant fan practicables coses que fa poc no ho eren.

És una demanda pertinent, sobretot considerant l’absència d’ajuts i la sagnia de les sales. Els assajos clínics de l’Apolo, el Palau Sant Jordi i La Mirona no es van fer pensant només en el retorn de tres festivals, sinó també en les sales (que s’hi van implicar a través de l’ASACC), i vistos els resultats, molt favorables, el següent pas lògic hauria de ser autoritzar-ne protocols genèrics. Tot i que l’aplicació del test d’antígens per accedir a una sala planteja dubtes. Una cosa és sotmetre’t a l’enrenou (i la despesa) de la prova per passar una jornada de festival, i una altra és fer-ho per a una actuació de dues hores, o per anar a fer una copa. Però fora bo que les sales poguessin decidir si volen provar-ho.


Parlar de retorn a la normalitat mentre aquesta baula iniciàtica de la flora i la fauna musical estigui a l'UCI és un disbarat, i el comentari va més enllà de l’atenció a un sector productiu, que també. Les sales representen la base de la piràmide de l’educació al voltant del concert, allà on els grups agafen taules i on és construeix públic, una afició a la música no subjecte al culte al gran esdeveniment ni associada a la distensió estiuenca.

No sabem quin paisatge ens trobarem quan la plaga de la Covid-19 hagi passat: sala desapareguda, llicència que s’extingeix, i un escenari que difícilment es restituirà. L’hemorràgia continua, silenciosa i abnegada, també més enllà del 21 de juny, encara que ja no sigui notícia.

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
30/07/2021

La notícia «fake» ets tu

16/07/2021

José Miguel López, un dels nostres

03/07/2021

El català i les coses que «molen»

18/06/2021

Les sales ja no són notícia

05/06/2021

Estiu complet, i després?

21/05/2021

Antònia Font surt de l’iglú

08/05/2021

Formats acústics: contenció

23/04/2021

Que manin ells?

10/04/2021

Quan l’esquerra censura

26/03/2021

Palau Sant Jordi 1 - Parlament 0

Participació