opinió

Viva el Rey!

«Setanta anys després, el nazifeixista Franco i la seva cohort van dissenyar un relat que encara és predominant en les esferes de l’Estat»

per Josep Huguet , 13 d'octubre de 2020 a les 21:30 |

Tres notícies simultànies poden retratar el panorama polític de fons en el que estem inserits. La primera és la de les declaracions de la presidenta de Madrid, Ayuso, confirmant que Madrid (ella i el PP), els jutges i el Rei impediran que Sánchez els canviï (sic) el país per la porta del darrere. O sigui, la capital de l’Espanya radial de matriu castellana i d’extrema dreta, les divisions conjuntes togades i policials i els Borbons, faran que Espanya només es pugui concebre d’una manera. La segona notícia és la publicació de l’enquesta substitutòria de què el CIS es nega a fer des del 2015 sobre el suport a la monarquia a Espanya. L’enquesta dona en un Referèndum, el 41% per la República i el 35% per la monarquia i un 13% d’indecisos.

Entre 18 i 24 anys el republicanisme arriba al 54%. El 60% del PSOE es diu republicà. El 80% de VOX vol la monarquia. I un 25% de C's la República. Per territoris,  rebutgen la monarquia Catalunya i Euskalerria i a Galícia empata. Quasi un 50% vol el  referèndum. Els més vells i més de dretes no volen fer referèndum. I a Catalunya el 66% és republicà, el doble que a Madrid. I com a dada de doble tall, la meitat  dels joves no veuen important viure en democràcia. Si fos en aquesta democràcia, podria ser una dada positiva; si no és així, ens trobaríem en un terreny adobat per a les repúbliques autoritàries. En tot cas, caldria comparar l’enquesta amb dades anteriors sobre la monarquia. Quasi és segur que el nombre de republicans ha augmentat, ni que sigui per raons demogràfiques. Encara que els Borbons tindrien marge de maniobra, si no fos que el seu modus vivendi els impedeix canviar. La vinculació de la monarquia amb l’extrema dreta és escandalosa i la seva participació en corrupcions diverses també.

Però el paper de la monarquia com a clau de volta de l’Estat, i no només del règim, fa que els qui veuen en perill la seva dominació de classe: aristocràcia togada, policial, militar, funcionarial, financera, oligopòlica, comunicativa surtin en tromba a defensar-la. I per això s’explica la tercera notícia amb l’aparició del vídeo de suport a la monarquia amb una sèrie de personatges que configuren l’imaginari d’aquesta Espanya intolerant amb la pluralitat i hereva de tots els règims autoritaris que s’han succeït amb breus parèntesis republicans o biennis liberal-progressistes durant la monarquia. 

El context on es mou històricament la dinastia borbònica és d’un autoritarisme conservador, identitari espanyolista i nacionalcatòlic. Felip VI deu el seu mandat, com fa poc recordava el portaveu de la Fundación Francisco Franco, al dictador a través de l’emèrit lladre. I tota la cúpula que se sosté amb la clau de volta amb militars, jutges policies, banca, oligopolis de serveis i mitjans de comunicació manté un relat en la que no sols no hi té cabuda cap reconeixement de la plurinacionalitat i pluriculturalitat, sinó que només té com a referents fets i personatges que confirmen l’opció hegemònica ultra de classe i nacional.

Una prova és que a 200 anys d’una revolució liberal democràtica, la primera triomfant a l’Espanya a la fi de l’Antic Règim, no hi ha cap mena de celebració. Només cal sortir als països veïns, que també han tingut períodes negres d’autoritarisme, per veure com el relat hegemònic és el de la mitificació dels fets i personatges protagonistes de fets revolucionaris democràtics.  La revolució de 1820 va sorgir com a reacció a la Restauració que suposava el restabliment de l'Antic Règim a redós del Congrés de Viena de 1815 i de la Santa Aliança. El pronunciament dels militars liberals espanyols que va iniciar l'anomenat trienni liberal va ser seguit per les revolucions de Portugal i Itàlia; i la de Grècia que obtingué la seva independència gràcies al suport europeu contra l'Imperi Otomà. El coronel Rafael de Riego, que s’alçà contra l’absolutisme del Borbó Ferran VII i detingué el general Comte de la Bisbal, cap del cos expedicionari que pretenia embarcar-se cap a Amèrica per a sufocar els moviments independentistes, no està en els altars de l’espanyolisme dominant. Ni l’himne que va prendre el seu nom, perseguit avui com la bandera republicana.

Al cap de 50 anys, el 22-02-1869, el general Prim protagonitzava el famós discurs al Congrés contra Isabel II: "Bien sé yo que en asuntos políticos de tanta monta parecerá indiscreto el aplicar la palabra siempre, como no debe aplicarse la palabra jamás; pero es tal la convicción que tengo de que la dinastía de Borbón se ha hecho imposible en España, que no vacilo en decir que no volverá jamás". Avui la figura de Prim només és reivindicada per l’espanyolisme en la seva faceta colonitzadora i repressora.

Setanta anys després, el nazifeixista Franco i la seva cohort van dissenyar un relat que encara és predominant en les esferes de l’estat on el franquisme i la seva transició subrogada es consideren fruit de l’evolució natural. Per això, tampoc ara, des de cap organisme públic s’està reivindicant cap de les jerarquies militars, policials o judicials que van ser fidels al sistema democràtic i a la República del 1936 al 1939.

Perquè seria bo recordar que només es va revoltar un general dels vuit capitans generals que manaven les vuit regions militars espanyoles. Que del total de vint-i-un oficials generals de major graduació dins de l'Exèrcit, disset van romandre fidels al Govern de la República i tan sols quatre es van sumar al cop d’estat. Que els sis generals de la Guàrdia Civil es van mantenir així mateix fidels al Govern republicà. Que del total de 59 generals de brigada, 42 es van mantenir fidels a la República i disset es van revoltar contra ella. El 18 de juliol de 1936 el general Franco tenia en contra seu a la meitat de l'Exèrcit. Per això, va fer afusellar als setze generals que no van poder abandonar a temps el territori que ell controlava. Als que van seguir milers de casos. Sense la depuració i extermini franquista sobre els fidels a la República en els aparells de l’estat, i la consegüent no depuració i continuisme de la fallida transició democràtica en suport d’un altre Borbó, no hauríem arribat a l’actual cul de sac democràtic.

Només a Catalunya, el general de l’exèrcit Batet i de la Guàrdia Civil, Aranguren, i el tinent coronel  de la GC Escobar foren executats per Franco al costat d’altres desenes de càrrecs de cossos armats i policials i milers de depurats i represaliats. Així com ho foren membres de l’aparell judicial i de gestió de presons. Esperem que la Conselleria de Justícia i d’Interior ofereixin aviat un homenatge nacional a aquests militars i de les forces d’ordre fidels a la República i la Generalitat. Un homenatge als perseguits dels cossos judicials i del règim de presons. Per respecte a la majoria republicana que donen les enquestes no pot ser que qui pretengui continuar parlant en nom d’Espanya siguin la gent d’Ayuso i els de “Viva el Rey”.

 

Josep Huguet
Enginyer i historiador manresà. Va ser diputat des del 1995 al 2004 i conseller de la Generalitat des del 2004 fins al 2010. A Twitter: @Josep_Huguet.
24/11/2020

El replegament tàctic

10/11/2020

Entre la urgència i la independència

27/10/2020

Lepanto

13/10/2020

Viva el Rey!

29/09/2020

Cap a la ruptura democràtica

15/09/2020

Intel·ligible

01/09/2020

Innovació social

18/08/2020

És la guerra

04/08/2020

Entendre de territoris

21/07/2020

Ruptura o caos

Participació