opinió

Innovació social

«Lamentablement, veig els partits espanyols i algun de català més pendents del màrqueting i de la marca de cara a les pròximes eleccions, que dels temes transcendents»

per Josep Huguet , 1 de setembre de 2020 a les 20:00 |
Els dirigents polítics s'han après el mantra llançat des d'Europa sobre els eixos que han de conduir la represa social i econòmica post Covid-19: digitalització, transició energètica, economia de la vida. Això, quasi ho diu tothom. El com ho implementaran ja són figues d'un altre paner. Veure ahir el president Sánchez reunit amb el plenari de l'IBEX demanant unitat i estabilitat no produeix precisament bones vibracions. Es va limitar a exhibir els 140.000 milions d'euros europeus davant de les urpes dels depredadors de l'oligarquia. I va afegir al repte social el de la cohesió territorial; en llenguatge prosaic: la pervivència de l'espoli fiscal.

Amb aquest desastre ens toca ballar i, per això, el debat pressupostari és cosmètic. El tema no és amb qui es pactaran els pressupostos sinó per a fer què. I res indica que hi hagi sobre la taula cap de les innovacions disruptives que s'exigeixen a les empreses privades. Que a Espanya quedaran dissoltes en el compte de beneficis de l'Íbex. Però que no comportaran cap canvi en el model d'estat i d'administració que és el principal llast a la modernització d'Espanya.


Dit tot això, i amb les limitacions sabudes de sobirania que té Catalunya, sóc pessimista sobre la capacitat que tenim aquí d'implantar la disrupció en l'administració catalana. Lobbys corporatius que retarden la transició energètica davant les batalles intergovernamentals. Resistències burocràtiques a l'agilització i digitalització de l'administració. I en els camps de més impacte social: salut, educació i benestar social, massa inèrcia sindical de demanar més recursos i personal per fer el que s'ha fet sempre. Per ser justos, potser salut rep més incentius pel canvi, malgrat el pes asfixiant dels grups de pressió professionals, farmacèutics i prestadors de serveis. Com que els resultats són tangibles: més atenció mèdica, menys morts, més curacions, etc., el sector està en una avaluació continuada que, per poc que els usuaris i les administracions locals la tinguessin en compte, esdevindria una influència positiva per canviar.

Però, en el món educatiu, on està la vara de mesura visible? He llegit diverses reflexions d'experts en educació que insisteixen que plantejar el retorn a l'escola com un "com dèiem ahir" és un greu error. L'ensenyament ja estava en qüestió abans de la Covid-19. Si no s'aprofita el moment per impulsar revolucions pedagògiques, haurem dilapidat el potencial que ben segur hi ha entre bona part de la professió docent. Ara bé, els experiments han de ser premiats des de l'administració, avaluats en els seus resultats i alliberats de les cotilles propedèutiques (preparar per a una etapa posterior que també està dissenyada a l'antiga). Estem preparats quan els moviments de renovació pedagògica, els únics que diuen alguna cosa, han perdut força davant la sindicalització del món docent? Estem a punt, quan la mateixa burocràcia de gestió educativa arrossega inèrcies? Es podrà fer res mentre els filtres competencials i les proves de selectivitat no contemplin aptituds determinants en el futur com la flexibilitat, la interdisciplinarietat, el treball en equip i la creativitat?


Recomano llegir les diverses entrevistes que, arran de la crisi, s'han fet a Francesco Tonucci, aquest pedagog italià que en ple confinament oferia un seminari online amb aquest contingut: aprofitar aquesta situació paradoxal per imaginar un canvi; aprofitar la família i la casa per una escola diferent, sense classes i sense deures; intentar respectar la llei que diu: "l'educació de l'infant ha d'anar adreçada a desenvolupar la personalitat, les aptituds i la capacitat mental i física de l'infant fins al màxim de les seves possibilitats". En els següents àmbits: la casa com a taller tecnològic, la cuina com a laboratori de ciència, la naturalesa en les torretes, la lectura, el teatre familiar, la història dins el calaix, la literatura en el diari secret, els vídeos fets a casa, jugar, no només tenir videojocs i la casa com a escola i els pares com a assistents.

Amb aquest programa de Tonucci pels dies de confinament hom pot imaginar què pensa sobre la persistència a les escoles de la divisió per edats, en aules quadriculades, amb escassa experimentació, amb poca participació de les famílies, etc. Però és possible generalitzar aquí la disrupció educativa que ell i d'altres expertes recomanen? Ara mateix, no. Però caldria promoure i prioritzar amb recursos focalitzats aquells docents valents i col·lectius de pares que es llencin a fer l'escola del segle XXI.


M'he allargat en l'educació, però el repte de la disrupció és vàlid en molts altres sectors públics. Insisteixo que sense innovació social i de l'administració no es podrà mantenir la innovació tecnològica i empresarial que es reclama a les àrees productives. Lamentablement, veig els partits espanyols i algun de català més pendents del màrqueting i de la marca de cara a les pròximes eleccions, que dels temes transcendents.

 

Josep Huguet
Enginyer i historiador manresà. Va ser diputat des del 1995 al 2004 i conseller de la Generalitat des del 2004 fins al 2010. A Twitter: @Josep_Huguet.
24/11/2020

El replegament tàctic

10/11/2020

Entre la urgència i la independència

27/10/2020

Lepanto

13/10/2020

Viva el Rey!

29/09/2020

Cap a la ruptura democràtica

15/09/2020

Intel·ligible

01/09/2020

Innovació social

18/08/2020

És la guerra

04/08/2020

Entendre de territoris

21/07/2020

Ruptura o caos

Participació