opinió

És la guerra

«Cada cop més les estratègies militars aniran acompanyades per estratègies d'ofec econòmic de l'enemic»

per Josep Huguet , 18 d'agost de 2020 a les 20:00 |
La guerra econòmica ha estat utilitzada al llarg del temps com una forma de dominació d'una classe sobre les altres, d'un poble sobre els competidors. Des del Neolític, com a mínim, amb l'apropiació de collites o bestiar i el control de les rutes comercials, passant per les regles d'intercanvi imposades pels imperis com el romà, continuant per les guerres encobertes de religió de l'edat mitjana per tal de controlar els intercanvis comercials d'espècies i seda amb Orient o entre els territoris exportadors de cereals i esclaus de l'est d'Europa i Occident i esclatant de ple en l'era de la protoglobalització, al segle XVI, quan els imperis colonials es divideixen un món que ja se sap finit per tal d'explotar les matèries primeres i controlar la venda de les manufactures.

Cada cop més les estratègies militars aniran acompanyades per estratègies d'ofec econòmic de l'enemic. Un historiador com Gérard Le Bouédec advertia: "Quan el comerç és el repte de la guerra i el comerç fa la guerra al comerç, la guerra canvia de naturalesa. El segle XVIII inventa la guerra total". Des del segle XVI al segle XVIII s'haurà assistit a una cruel batalla amb importants danys col·laterals entre les poblacions conquerides o dominades, per part dels vells i nous imperis colonials: castellà, portuguès, holandès, britànic i francès per aquest ordre. El segle XIX serà una pugna entre imperis marítims com Gran Bretanya i continentals com Alemanya i Rússia o França que no és carn ni peix.


El blocatge continental experimentat per Napoleó va ser seguit per innombrables guerres per a la imposició comercial durant el segle XIX, de les que en són cruels exemples els conflictes per imposar el consum d'opi a la Xina per tal d'anivellar la balança de pagaments britànica i occidental. Finalment, el paroxisme arriba amb la Primera Guerra Mundial, desencadenada pel xoc entre imperialismes, on les democràcies limitades occidentals van voler parar els peus al creixement econòmic i industrial de les democràcies limitades germàniques. Del resultat d'aquella Guerra, de la Depressió del 29 i de l'empobriment de les capes mitjanes esporuguides tant pel capitalisme desbocat com pel comunisme, en sorgiren els nazismes i feixismes en una 2a Guerra mundial on al costat dels valors que es defensaven, molts cops contradictoris, s'hi situaven el control de noves fonts de matèries primeres per a la nova revolució industrial i control de punts de venda dels productes manufacturats.

Després, la pau militar general ha predominat al món des de 1945 i només s'ha trencat en conflictes sagnants a les perifèries entre bloc comunista i capitalista, entre oligarquies i sectors populars armats i entre estats i nacions sense estat. Però si, com es va dir, la diplomàcia és una altra manera de fer la guerra, ara mateix, l'economia ha esdevingut el principal camp de batalla al món. Manipulacions a gran escala, intoxicacions, ciberespionatge, falsificacions, robatoris, opes hostils, etc. i tot dissenyat des de laboratoris proveïts d'informació essencial: serveis d'intel·ligència econòmica i de vigilància tecnològica. Treballant de bracet empreses i estats. D'aquestes guerres econòmiques, les elits sempre en surten beneficiades, fins i tot, les de les societats perdedores. En canvi, les classes populars dels estats guanyadors rebran una molla de pa substanciosa, mentre que les dels perdedors en rebran d'escarransides. Ambdues, però, molles de pa, quan hom parla de conflictes entre estats poc democràtics o autoritaris. No és el mateix quan l'estat que ha jugat les cartes econòmiques amb habilitat és una democràcia de qualitat; en aquest cas, el repartiment dels beneficis sol ser més just, tot i que potser es basi en la injustícia causada en altres parts del planeta.


Diu Ali Laïdi en el capítol de conclusions de la Histoire mondiale de la guerre économique (Ed Perrin, 2016): "Els enfrontaments econòmics són lluny d'endolcir-se. Al contrari, la violència està aquí, més insidiosa, més simbòlica, en el sentit de Pierre Bourdieu, d'una violència que impedeix a l'altre desenvolupar el seu potencial. Les armes menys letals de la guerra econòmica contemporània no fan de nosaltres persones menys violentes que els avantpassats. Perfeccionen les nostres tècniques, però no les nostres ànimes"

L'economista Antón Costas recordava fa poc l'existència d'un tipus de polítiques econòmiques nacionalistes-proteccionistes anomenades per l'economista anglesa Joan Robinson Beggar my neighbour, empobrir el veí. Dit d'altra manera: fotre el del costat. El panorama Covid ens n'està donant exemples europeus patètics, tant en la cursa per mostrar qui té primer la vacuna, com en les prohibicions de viatges turístics, on s'impedeix als propis sortir als llocs de destinació habitual, mentre es permet l'entrada dels turistes emesos per aquests llocs. Si això tindrà gaire recorregut, ja ho veurem. Però quan la política de fotre el veí s'aplica al veí del mateix bloc de pisos, a territoris d'un mateix estat, agafa una altra dimensió.


Als anys 30, Catalunya superava la mitjana espanyola en riquesa per càpita en més d'un 30%. I ho havia assolit per mèrits propis, per una industrialització precoç, amb un estat inútil en contra i amb el sacrifici de la classe treballadora i de la burgesia emprenedora. L'alçament franquista, de fet, va tenir com una de les seves finalitats aplanar militarment i econòmicament aquest despuntar. Com va dir no recordo si Juan Yagüe, general franquista, en contemplar Barcelona des de Montjuïc, veient la magnificència d'una ciutat industrial i burgesa: "No sé como hemos permitido esto".

Per això el franquisme, aplicant la política de fotre el veí, va intentar desballestar l'economia catalana i els primers vint anys ho va aconseguir. Després, les necessitats d'homologació del règim els van obligar a obrir l'aixeta i paradoxalment al final del franquisme, Catalunya, sense arribar als nivells de distància de l'època republicana, tornava a liderar. Però el preu de la pseudodemocràcia que ens va instal·lar la transició ha estat molt alt. El model implantat pel PSOE i per Aznar ha consistit en consolidar Madrid i atiar els fluxos fiscals de l'arc mediterrani cap a l'estat central i les regions emissores de mà d'obra. El diferencial entre Catalunya i Madrid s'havia mantingut amb dos pics a favor de Catalunya el 1976 i el 1994, però finalment l'estratègia de Franco i l'oligarquia ho ha aconseguit. Ara és Madrid qui ha passat d'un 19,3% per sobre la mitjana del PIB el 1980, a arribar el 2018 a un 36,2% per sobre, i creixent. Mentre Catalunya en paritat de poder adquisitiu es situa a la part baixa del PIB per càpita a l'Estat. I a quin preu? Amb increment relatiu de la pobresa a l'arc mediterrani i amb increment de l'ocupació de baixa qualitat i per tant poc productiva.

Però el pecat porta penitència. Hi ha un fort encallament i descens de la posició del conjunt d'Espanya a escala internacional. Només en el quinquenni 2005-2009 Espanya va superar la mitjana Europea. Per caure en línia divergent d'Europa, cada cop més tant en PIB com en productivitat; i ara amb el remat de les pitjors expectatives europees postcovid. Victòria pírrica, doncs, de la guerra econòmica de la casta de Madrid contra els veïns que parlen català.

Però la guerra continua. I les tendències suïcides pel conjunt de la població espanyola dels designis de la casta han de rebre des de Catalunya una resposta contundent amb fets, amb apostes valentes per la innovació tecnològica i la indústria de la sostenibilitat i la digitalització, amb vigilància tecnològica i intel·ligència econòmica sofisticades. Això espero del Govern de Catalunya, almenys dels republicans que en formen part. Si d'altres fan de mico enfilant-se a la palmera per lluir un plàtan (com han fet aquesta setmana en el xou parlamentari contra Torrent i els funcionaris) deixem-los que es piquin el pit en senyal de triomf, perquè mentrestant hi ha el veí enemic que ens està fotent tota la plantació.

 

Josep Huguet
Enginyer i historiador manresà. Va ser diputat des del 1995 al 2004 i conseller de la Generalitat des del 2004 fins al 2010. A Twitter: @Josep_Huguet.
24/11/2020

El replegament tàctic

10/11/2020

Entre la urgència i la independència

27/10/2020

Lepanto

13/10/2020

Viva el Rey!

29/09/2020

Cap a la ruptura democràtica

15/09/2020

Intel·ligible

01/09/2020

Innovació social

18/08/2020

És la guerra

04/08/2020

Entendre de territoris

21/07/2020

Ruptura o caos

Participació