opinió

Capital dimitida de Catalunya

«La Catalunya buida és això: la Barcelona políticament desèrtica. Barcelona no es podrà reconstruir sense la resta de Catalunya»

per Francesc Canosa , 14 de juliol de 2020 a les 20:10 |
Ens caldria una prova de Carboni 14. O potser una ouija. O si voleu una bola de vidre fumat. Estaria bé saber en quin moment Barcelona dimiteix de ser capital de Catalunya. Tenim ara mateix el pollastre català decapitat: el cap barceloní rebota per una banda i el cos de la resta del país zigzagueja per una altra. Això ni amb loctite turbomix s’empega. Si el virus actua d’accelerador de partícules físico-emocionals per tot animal, vegetal i mineral, com un sincrotró cagant llet de burra, l’abdicació de la Barcelona ciutat política, avança cap a l’allunyament sideral de Catalunya seguint el model borbònic campechano de sálvese-quién-pueda. Cames ajudeu-me.

Mentre aquests dies Lleida i el downtown del Segrià són com el desert de Mojave en permanent Festa Major estereotipada i mediàticament ludòpata d’aïllament d’assaigs d’explosions nuclears de patiment i desesperació els Colau boys comuns-podemites estan inhalant camamilla party més preocupats de l’avís de descens als inferns de les eleccions d’Euskadi i Galícia que del seu país real. Lògic: s’han desfet com un terròs de sucre. La Barcelona que s’apressa a deixar de ser capital de Catalunya només té el projecte de ser la segona ciutat d’Espanya: com un consolador per satisfer les consciències insatisfetes que no poden orgasmar per no fer un concert als terrats sense cel.


La Barcelona que dona consells moralistes d’ecologia, d’agricultura, de gestionar un enciam sense haver vist mai un enciam li sua, no vol comprendre, el que està passant a la zona fruitera més important d’Europa i que és la Catalunya real. De fet, aquesta Barcelona, no és que faci pam i pipa a tot Catalunya és que també passa de l’àrea metropolitana de Barcelona. Al lloro, que l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, s’està erigint com a presidenta virtual d’aquest aiguabarreig urbà. El zoo de l’ensorrament ha obert la porta i les criatures surten i entren. Barcelona al divan psicoanalític del bestiari neuronal.

Barcelona, aquí és on s’ha patit, i es pateix més, durant la pandèmia. Les ciutats, tant preparades elles, amb tant de tot, no han sabut donar resposta  a milers i milers de ciutadans empresonats i emmanillats amb ciment. S’ha estat més lliure a la resta del país, que a Barcelona. Pensar. Rumiar. Imaginar. Barcelona s’ha de reconstruir. Hi ha feina. Hi ha suor. Barcelona ha de saber cap on va. Brúixola? Llarga vista? GPS? Bufem el dit? Ho sap? Diríem, sense Carboni 14, que a l’Ajuntament morat no ho saben i tenen uns bons morats. Una pancarta amb l’arc de Sant Martí i el lema «Ens en sortirem» al balcó del cap i casal del país ja ho diu tot: més pa que formatge. Molta ficció i poca realitat. Molt al·lucinar i poc aterrar. Distància, llunyania, espai. A la lluna, sense pruna, i amb tones de dol.


Barcelona en procés de desnonament moral, espiritual, real com a capital de Catalunya. S’obre vacant. La Catalunya buida és això: la Barcelona políticament desèrtica. Barcelona no es podrà reconstruir sense la resta de Catalunya. Coixa, tartamuda, bòrnia. Si Barcelona és la rentadora del país, el país és on s’estén la roba. Per això, amb un Ajuntament que només veu el mapa limitat i opressiu de l’estat espanyol com si fos el seu KM. 0, el seu producte de proximitat, la seva pastanaga artificial, addictiva, ludòpata, viciosa i no veu el mapa divers, ric, heterogeni, fructífer, real que té davant els nassos del seu país només hi pot haver una proposta de salvació possible: el PNBPB (Partit No Barceloní per Barcelona).

Una llista de persones d’arreu del país, que no siguin de Barcelona, per optar a les eleccions a liderar Barcelona, per liderar Catalunya. Cal una ciutat. Cal una capital. Cal un país. I no ens cal una capital políticament llunyana, fictícia, irreal, petita, lil·liputenca, desnerida, raquítica, moribunda, local, provinciana, bunqueritzada, gueto, llodriguera, tancada amb clau i forrellat al país i al món. Ens cal. I li cal a Barcelona. Com sempre. I com sempre s’ha fet: construïda, edificada, alçada, alimentada, nodrida per tots els catalans: un pollastre sencer, viu i lliure.

 

Francesc Canosa
Francesc Canosa Farran és explicador de coses. Periodista, escriptor, guionista, professor de comunicació i professional de discursos de boda. Ha fet de tot i a tot arreu. Ha treballat a una vintena de mitjans de comunicació i ha escrit una desena de llibres. De gran vol continuar fent el que ha fet des de sempre. A Twitter: @francesccanosa.
14/07/2020

Capital dimitida de Catalunya

16/06/2020

De Pau Donés a Manuel Cuyàs

19/05/2020

Entre els Beatles i Paco Martínez Soria?

21/04/2020

El cul «progre» espanyol

31/03/2020

​Padrins morint

24/03/2020

El meu gat no entén res

17/03/2020

El nacional-virus Pedro Sánchez-Negrín

10/03/2020

Parlarà Omella de Sixena i la Franja?

03/03/2020

​La nova feina d'Albert Rivera

25/02/2020

Era Guifré el Pilós mestís?

Participació