Opinió

Espais

«Si reformistes i revolucionaris acostessin posicions estratègiques, s'ajudarien mútuament a enriquir-se políticament»

per Josep Huguet , 7 de juliol de 2020 a les 20:30 |
La irrupció de més d'un nou partit polític a Catalunya i el terratrèmol social i econòmic que pot provocar la Covid-19 obliguen als qui pretenen representar el sentir de la ciutadania a repensar-se. Les tendències socioelectorals són de difícil detecció en moments de trasbals com l'actual. En qualsevol cas, a Catalunya, seria bo que les propostes polítiques fossin clares per part de tothom perquè avançaríem en una democràcia de qualitat.

Només em centraré en l'espai de centre-esquerra sobiranista. Ara mateix l'espai de centre i centredreta catalanista/sobiranista és una sopa de sigles de difícil pronòstic. De moment, comparteixen l'actitud de camuflar el seu programa econòmic- social, com si fos dolent propugnar solucions democràtiques escorades més cap a la iniciativa privada que a la pública. Sense aquest component, el sobiranisme queda coix; i es deixa aquest espai en mans de l'espanyolisme de diversa intensitat que va de Vox al PSC i satèl·lits.


A cadascuna de les opcions de centre-esquerra sobiranista, penso que els convé contemplar els confins de la seva proposta per tal que cada maó pugui sumar-se a l'altre per construir alternatives viables; i no una olla barrejada inconsistent. I en aquesta delimitació hi ha molt per fer. Començant pel corrent de centre-esquerra al si de Junts per Catalunya que ha optat per diluir el programa social en un magma on l'instrument (la independència) i el mètode (confrontació més simbòlica que real) justifiquen la inexistència d'un model de país clar on els ciutadans, que potser no veuen clar ni el mètode ni l'instrument, es poguessin veure atrets.

Aquesta volguda confusió va destinada més a captar adeptes dins del camp de l'independentisme d'esquerres que de fer-ho entre el sobiranisme més tou de dreta o d'esquerres. Aquesta opció, de fet, contribueix a camuflar en nom del poble, el que seria una opció de centredreta o com a molt de centre, però que camuflant-la no ajuda al seu creixement.


En l'àmbit de l'esquerra independentista reformista hi ha hagut un important esforç d'homologació amb les esquerres de més tradició. Tant en la composició de les llistes com en els perfils de molts càrrecs electes, es transmet el missatge de preocupació pels segments propis de l'esquerra espanyola transformadora i de l'ala progressista del PSOE.

Aquesta decisió, juntament amb una estratègia que implica confrontar projectes amb l'estat en un conflicte més de posicions que de moviments, per ara, pot ser que signifiqui aquest increment de la base electoral cap a espais nous. Ara bé, caldria un cop garantida l'homologació, anar a subratllar la singularitat respecte a les esquerres espanyoles o sobiranistes toves. I això no passa només perquè els diferencia la independència i l'autodeterminació.


Hi hauria d'haver més signes distintius: la lluita contra el clientelisme, la fugida de l'estatalisme a ultrança com a solució a qualsevol problema, la confiança en la meritocràcia, l'aposta per la laïcitat que no pel laïcisme, l'assumpció que la política de seguretat (exercida amb respecte democràtic) està destinada precisament a les classes baixes i mitjanes que poden patir els efectes de la delinqüència de part del lumpen proletariat, la lluita aferrissada contra els oligopolis que passa per trobar esquerdes legals per superar les directives europees i l'herència sociovergent en l'àmbit de proveïdors o contractistes del sector públic, etc. etc. I sobretot un indomable republicanisme que no acaba en el combat contra la monarquia borbònica, sinó que ha d'estendre's en obtenir una ruptura democràtica amb el règim del 78 en tots els àmbits: militar, policial, judicial, mediàtic... I en aquest camp la confrontació no violenta i no només institucional és inevitable.

No és bo que, per moments, l'esquerra reformista pugui semblar una suma d'especialistes sectorials i no un conglomerat que sigui capaç de superar els tòpics de les esquerres de sempre amb un fil conductor que tothom hauria de portar en l'ADN: la lluita per les llibertats. L'esquerra de les llibertats és la que pot definir un potent espai amb voluntat de lideratge.

Queden finalment el sobiranisme d'esquerres tradicional, el que sí que practica el sumatori de segments, havent deixat a la vorera el gran capital transversal de la lluita antisistema i contra el règim del 78. És una opció ben perfilada, per tant. No sé si amb gaire futur. I queda l'esquerra revolucionària, amb capacitat per a fer diagnosis que es podrien compartir clarament amb l'esquerra reformista, amb parts de la base electoral provinents d'experiències alternatives de construcció de contra models, aspectes que complementen clarament algunes insuficiències dels reformistes. Ara bé, la inexistència de tàctica, de la capacitat d'arremangar-se i arribar a acords de govern o governabilitat a escala nacional, fan d'aquest espai una opció massa encongida per allò que seria necessari al país.

Només una constatació final. Si reformistes i revolucionaris acostessin posicions estratègiques, s'ajudarien mútuament a enriquir-se políticament i es garantirien ser la peça clau de la configuració d'una aliança – que no vol dir necessàriament de govern- pel canvi democràtic on hi haurien de cabre també el centredreta sobiranista, el nou centre populista i l'esquerra sobiranista.

 

Josep Huguet
Enginyer i historiador manresà. Va ser diputat des del 1995 al 2004 i conseller de la Generalitat des del 2004 fins al 2010. A Twitter: @Josep_Huguet.
24/11/2020

El replegament tàctic

10/11/2020

Entre la urgència i la independència

27/10/2020

Lepanto

13/10/2020

Viva el Rey!

29/09/2020

Cap a la ruptura democràtica

15/09/2020

Intel·ligible

01/09/2020

Innovació social

18/08/2020

És la guerra

04/08/2020

Entendre de territoris

21/07/2020

Ruptura o caos

Participació