Opinió

Qui mana aquí?

«Tots els revolucionaris de saló que van bombardejar l'anomenada Llei Aragonès deuen estar contents»

per Josep Huguet , 11 de juny de 2020 a les 20:00 |
Hem parlat sovint del directori policial judicial i de la policia patriòtica que va actuar abans i durant els judicis polítics com una maquinària que funciona automàticament, condicionant i imposant, molts cops, l'agenda i les solucions als representants polítics (de vegades al cos de Mossos sembla igual). Hi ha, però, una altra àrea on l'autonomia de l'estructura s'imposa als electes.

Els nuclis d'alt funcionariat és bo que estiguin blindats davant d'interferències partidistes i clientelars, però quan els protocols que apliquen estan estructuralment aviciats acaben reproduint injustícies o ineficiències cròniques. Per exemple, els concursos per adjudicació d'obres o encàrrecs de serveis són un àmbit on, amb l'excusa de les directives europees, regna la llei de la selva. Sempre guanyen les empreses que, de fet, són financeres i que han acumulat una musculatura oligopòlica que fa inviable la competència real de les pimes.


Tots els revolucionaris de saló que van bombardejar l'anomenada Llei Aragonès destinada a pal·liar aquest desastre estructural, en una Catalunya situada en el marc espanyol, deuen estar contents. L'incident de Ferrovial amb Salut és una derivada que era evitable, però d'alta probabilitat, com s'ha vist. La tecnoburocràcia si segueix de forma automàtica els protocols d'anar a buscar capacitat tècnica, financera o els antecedents, sempre acaba contractant el boig conegut que, oh casualitat, solen ser empreses de l'entorn dels oligopolis.

I en temps pujolistes, que encara cuegen, s'hi afegien les empreses de l'oligopoliet de serveis i construcció, afí a la família i amistats de qui acaba de complir 90 anys. Amb un marc legal decidit per les majories polítiques del règim sota l'alè del capitalisme del BOE, la tecnoburocràcia aplicant la plena legalitat, només ha d'engegar el procediment automàtic i anar resolent cas a cas, per acabar sempre en la mateixa direcció.


Així que mentre no es pugui tornar a impulsar la Llei Aragonès, caldrà actuar amb criteris polítics clars d'aprofitament de tots els elements de la legalitat vigent perquè, des de l'ajuntament més petit a l'administració de la Generalitat, es fomenti la competència real entre proveïdors de serveis o infraestructures a l'administració, fugint de la trampa dels oligopolis.

Hi ha bones pràctiques en diversos nivells que caldria conèixer i difondre. Les associacions de municipis, les diputacions i la Generalitat haurien de ser les primeres a difondre-les. Caldria modificar les lleis anticorrupció per tal que sancionin les empreses involucrades i als seus grups empresarials amb no poder presentar-se a cap concurs públic. Així com prohibir la presència en càrrecs de grans empreses que depenen de decisions públiques dels exresponsables polítics o funcionarials, bloquejant les portes giratòries.


Però, encara hi ha més. Aquesta setmana he seguit la intervenció d'Antoni Cañete, secretari de PIMEC, a la Comissió de Reconstrucció del Congrés de Diputats. Allà va fer una introducció on es queixava de no ser escoltats, constatava que les PIMES eren el 99,8% del total, representaven el 70% d'ocupació, el 60% del PIB i el 50% d'ingressos de l'Estat. I que significaven un autèntic ascensor social i claus en l'equilibri territorial.

Doncs bé, amb aquesta importància estratègica de sempre, però més ara en l'escenari post Covid, les pimes reben un maltractament estructural que en qualsevol altre país europeu seria rebutjat. La morositat tolerada a les grans empreses significa terminis de cobrament de les petites a 80 dies, el doble que la mitjana europea, el triple que Alemanya. Unes pimes que també suporten el preu de l'electricitat un 50% superior a la de França i Portugal; que opten a la contractació pública només en un 19% del total, quan a Europa és del 30% i la UE recomana que fos proporcional al pes en el PIB, o sigui el 60%. Aguanten un 20% per sobre de la mitjana europea en els tipus d'interès. Com a resultat de la Covid-19, un 20% ja han abaixat les persianes, han tingut una caiguda d'ingressos del 92%; es preveu una baixada del 56% superior al 10% de la crisi anterior: i un 75% tenen problemes de liquiditat.

La solució amb l'endeutament a través de l'ICO, només és un pedaç. La mare dels ous és la morositat tolerada i promoguda. 14.000 milions d'euros de factures sense pagar de les administracions. 122.000 milions pendents de les grans empreses cotitzades segons dades de la CNMV. 12.000 milions bloquejats en els romanents dels ajuntaments. I amb la pervivència de normes com la de l'IVA liquidat amb criteri de caixa i el problema del retorn dels IVAs retinguts. Només situant-se al nivell europeu quant a morositat, es posarien a disposició de les pimes 150.000 milions d'euros de liquiditat, sense riscos ni comprometent els balanços.

Les pimes, i la PIMEC en concret, porten anys de dures batalles enfrontant-se al lobby de les grans empreses. El 2010 van eliminar el pacte entre les parts que permetien al capitalisme oligopsònic pagar a 300 dies legalment. De fet, ho continuen fent perquè no hi ha règim sancionador. Han passat 4 governs i 4 proposicions de llei amb intents de sancionar els morosos, sempre avortats pel capitalisme del BOE. I això és un autèntic frau, i delicte segons paràmetres europeus. Les de l'Íbex-35 i companyia cobren a 58 dies als seus clients però paguen els seus proveïdors a 180. Una empresa francesa que factura 10 milions cobra a 32 dies, necessita un mes de finançament: 1 milió; en canvi, una empresa espanyola que cobra de les de l'Íbex a 150 dies en necessita 5 mesos; diner que ha de demanar a una entitat financera de l'Íbex pagant a interessos un 20% més alts que Europa. Bingo!

Quan una empresa tarda en pagar un IVA a Hisenda li carreguen un 20%. Quan l'administració tarda 2 o 3 mesos en pagar, et toca de reclamar els interessos i problemes. Les grans empreses multinacionals que paguen bé als països d'origen, a Espanya paguen malament. Si això no és una forma de corrupció sistèmica al servei de la casta de les portes giratòries, què és?

Estem en una democràcia corporativa, on mossos, policies i guàrdia civils marquen les polítiques i els nomenaments? On les empreses de l'Íbex i derivades marquen la política econòmica, de morositat i els concursos públics? On els sindicats de mestres volen imposar la seva agenda? Quan la democràcia de veritat es retira a favor d'una democràcia orgànica, aquesta s'organitzarà amb el "tercio sindical" de l'alt funcionariat, el "tercio empresarial" de l'Íbex i el "tercio judicial policial" prevaricador. I tot plegat, presidit pel Jefe supremo del Ejército, segons la Constitució, su Majestad, amb tota la família vivint de comissions corruptes des de temps immemorials pels serveis prestats a la casta. Qui mana aquí?

 

Josep Huguet
Enginyer i historiador manresà. Va ser diputat des del 1995 al 2004 i conseller de la Generalitat des del 2004 fins al 2010. A Twitter: @Josep_Huguet.
24/11/2020

El replegament tàctic

10/11/2020

Entre la urgència i la independència

27/10/2020

Lepanto

13/10/2020

Viva el Rey!

29/09/2020

Cap a la ruptura democràtica

15/09/2020

Intel·ligible

01/09/2020

Innovació social

18/08/2020

És la guerra

04/08/2020

Entendre de territoris

21/07/2020

Ruptura o caos

Participació