opinió

Anar a l'infern

«En el marc de l'estat espanyol i el règim corrupte borbònic, espereu el pitjor escenari: una caiguda a l'infern»

per Josep Huguet , 2 d'abril de 2020 a les 22:34 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 d'abril de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Diuen que ens apropem al pic de la pandèmia. I que més que un pic, potser serà un altiplà, anant bé. Llavors tot i que estem preocupats ara mateix per la salut de la nostra gent, ens caldrà una mirada una mica més llarga, intentant dibuixar escenaris de futur. Però aquests, no es definiran des del mateix punt de partida en cada país. I a Catalunya, emmarcats al si de l’Estat espanyol, pot ser que hàgim de partir des d’una enfonsada del 20% del PIB, el doble que la del 2008.

Amb una sotragada d’aquest tipus, les institucions podran prendre decisions encertades, només amb molta informació tècnica transparent i amb mecanismes democràtics de participació que en el cas d’estats complexos ha de tenir també dimensió territorialitzada. Lamentablement l’Estat espanyol i el seu comportament durant aquesta crisi està demostrant que ni ciutadans, ni tècnics, ni territoris, tenen cap funció que no sigui posar-se a disposició d’un govern envoltat de militars i forces d’ordre i buròcrates recentralitzadors. Per tant, auguro, que en el marc espanyol no hi haurà un debat serè on la veu predominant la tinguin els qui s’hi juguen més.


I quin és el gran debat? Quins grans reptes com les pandèmies tindrem com a societat els pròxims temps i com hi fem front? Com es produeix la riquesa necessària per fer-hi front i per mantenir i millorar els serveis que exigim al sector públic? Quin pes ha de tenir l’aportació de cada segment econòmic i laboral als ingressos públics? Com es reparteixen socialment aquests ingressos?

Estic convençut que en societats civilitzades i homogènies socialment i nacional el debat serà fort; però com en altres ocasions de crisi dura, seran capaços de trobar un consens bàsic sobre allò que cal fer de forma eficient. No serà així en el cas espanyol.


Com es passa d’una economia de serveis de poc valor afegit i assistencial en la major part de territoris de l’Estat a una de productiva industrial i tecnològica d’alt valor afegit i basada en la corresponsabilitat ciutadana? Com es trenca amb una estructura de poder oligàrquic on el sector financer i les empreses de comunicació i energètiques dicten els articles del BOE? Com es fa per aplanar la piràmide de desigualtat social més alta d’Europa, on hi ha més distància entre els sous i beneficis dels de dalt i els de baix?

Com se supera un model asimètric territorial basat en el sobreesforç fiscal i l’estrès social d’uns territoris en benefici d’una capital macrocefàlica i de territoris de base burocratitzada i assistencial? Fins i tot, en el cas de respondre correctament els interrogants anteriors, com han fet els països nòrdics uninacionals i l’estat federal alemany, resta pendent un gran dilema: l’esforç públic s’ha de centrar en els qui som vells i per raons d’esperança de vida engruixim encara més el segment assistencial; o bé, s’ha d’apostar per l’emancipació i formació juvenil, per tal que creïn riquesa i ocupació de valor afegit que els permetrà mantenir l’estat del benestar i assegurar-se, ni que sigui amb corresponsabilitat individual, aspectes sanitaris secundaris o complements de jubilació.


Els països nòrdics que tant admirem han optat més aviat per la segona alternativa. Però això, pot ser discutible; i pot ser que es produeixin errors en la trajectòria d’una societat. Ambdues possibilitats no signifiquen cap risc en societats profundament democràtiques, de democràcia participativa, on els referèndums no fan por, on la dimensió de l’estat per sota dels 10 milions d’habitants i la cohesió nacional, permet un alt nivell de civisme i corresponsabilitat. I quan cal un cop de timó el consensuen i el prenen.

Catalunya estat, amb una societat amb molts vicis i retards compartits amb altres societats del sud d’Europa com l’espanyola, la francesa o la italiana, se’n podria, però, sortir. En el marc de l’estat espanyol i el règim corrupte borbònic, espereu el pitjor escenari: una caiguda a l’infern.

Així doncs, potser caldria que quan ja no hàgim de preocupar-nos per la immediatesa de la salut, comencem a dissenyar com aquesta amenaça pot ser convertida en oportunitat per a la reconstrucció econòmica, social i democràtica, per a l’emancipació nacional

 

Josep Huguet
Enginyer i historiador manresà. Va ser diputat des del 1995 al 2004 i conseller de la Generalitat des del 2004 fins al 2010. A Twitter: @Josep_Huguet.
19/01/2021

Per les obres els coneixereu

05/01/2021

Són tres

22/12/2020

Sembla que era ahir

08/12/2020

On és el front?

24/11/2020

El replegament tàctic

10/11/2020

Entre la urgència i la independència

27/10/2020

Lepanto

13/10/2020

Viva el Rey!

29/09/2020

Cap a la ruptura democràtica

15/09/2020

Intel·ligible

Participació