Opinió

On és el front

«En aquesta guerra de posicions diumenge tenim l'oportunitat de guanyar per segona vegada al principal partit del règim a Catalunya, ara, el PSOE»

per Josep Huguet, 8 de novembre de 2019 a les 20:50 |
Si observem el camp de batalla on diumenge es produirà un incident, ens trobem a la rereguarda catalana una sòlida estructura econòmica innovadora. Notícies d'aquesta setmana són la implantació a Barcelona d'un hub col·laboratiu d' Universal Robots i Mobile Investment Robots; de l'empresa de marketplaces digitals d'origen noruec Adevinta i de VMware, una companyia de software nord-americana propietat de Dell, després d'un "llarg procés de selecció".

Ens arriben dades sobre increment de despesa turística i de moviments al port de Barcelona. Mentre la Cambra de Comerç acaba de presentar un escenari ambiciós per la propera dècada i l'informe de conjuntura presentat per la Conselleria d'Economia, és prou bo, malgrat les remors de temporal en l'escena internacional.


La pregunta és llavors, perquè els nivells de pobresa relatius són enormes? Perquè hi ha aquest estrès de les capes mitjanes en risc d'empobriment? Perquè les creixents tensions en els sectors públics? És evident que part de les respostes corresponen a debilitats de mal govern pròpies. Però la gran causa d'aquestes febleses es troba en la violència estructural socioeconòmica que exerceix l'Estat extractiu espanyol sobre els ciutadans de Catalunya encara que votin PPSOEVOC's.

Aportem per sobre del 20% dels ingressos a l'Estat i en rebem el 14% aproximat, per sota del percentatge de població. Aquest dèficit crònic calculat per la Cambra de Comerç en el Pla presentat fa pocs dies significa un total de 400.000 milions d'euros de dèficit fiscal que no ha rebut Catalunya en els darrers 30 anys, el 8% del PIB català cada any. Espanya esdevé una nació centralitzada i concentrada amb un desert creixent concèntric, davant de Catalunya una ciutat-nació amb una xarxa de ciutats mitjanes innovadores.

Els ciutadans de Catalunya patim una violència cultural com a nació pluriètnica, plurilingüística i, si m'apuren, plurinacional que som, enfront una nació espanyola concebuda com a uniètnica, uninlingüística i uninacional. Amb una nació espanyola on les lleis predominen sobre la llibertat en contra d'una nació catalana on els valors de les llibertats predominen sobre les lleis i una altra. I amb la catalanofòbia successora de la judeofòbia o la islamofòbia que formen part de l'ADN del nacionalisme espanyol.

Finalment patim la violència física, policial i jurídica, atiada pel rei i suportada pels mitjans de comunicació del règim amb la contribució econòmica de l'oligarquia financera. Fruit de la renuncia a un enfocament polític dels problemes estructurals espanyols i la tria d'un cap de turc emissari dels mals humors i la ràbia de la població espanyola en Catalunya, amb unes perspectives socials i econòmiques fosques.


Aquest règim/estat demòfob ataca pel front econòmic amb el xantatge del capitalisme de les grans empreses a les faldilles del BOE; i amb la maquinària fiscalitzadora i depredadora d'hisenda. Ataca pel front social fent créixer el malestar per l'aprimament de l'estat del benestar, per l'impuls de la circulació de drogues que destrueixin la joventut, per la promoció de fluxos migratoris descontrolats. Ataca amb la marginació lingüística i cultural. Amb la repressió judicial-policial i amb la bel·ligerància de les institucions que haurien de ser neutrals com la monarquia.

Assistim a la bunquerització d'un règim a la defensiva. Que activa només el front polític repressiu destinat al fracàs perquè conserva tota la violència estructural socioeconòmica i cultural que són un terreny fèrtil on la ciutadania està disposada a rebre i combatre la via policial-judicial. En aquestes fases de bunquerització, ja experimentades a la fi del franquisme, el monstre moribund es mostra encara molt més descontrolat. Augmenta el nombre de gent i sectors susceptibles de ser sospitosos d'infidelitat al règim. 

Si d'una banda axiò incrementa el nombre de represaliats (entre gent que ha rebut la violència directa de les forces d'ordre a la detinguda o imputada ja ens acostarem a les 2.000 persones), per l'altra, amplifica exponencialment la desafecció i l'oposició al règim. Ara mateix, tenim entre un 60% i un 90% de consens en segons quins temes: dret a l'autodeterminació, oposició a la presó, via dialogada, rebuig als Borbons.

Per això, en aquesta guerra de posicions diumenge tenim l'oportunitat de guanyar per segona vegada al principal partit del règim a Catalunya, ara, el PSOE i de marginalitzar els segments més virulents de l'espanyolisme de PPVOC's. Però al mateix temps, també podem decidir quina força republicana pot fer més de tractor en l'estratègia de combat al règim i per la República catalana.

Fins ara, Esquerra ha anat definint el nou marc del conflicte després del 17-O: programa unitari amb l'Amnistia, les llibertats i l'autodeterminació. La proposta d'un front democràtic ampli amb independentistes i autodeterministes. No tancar cap porta a altres forces de progrés, fins i tot espanyolistes, sempre que acceptin el diàleg sense condicions (sit and talk). Donar suport i impulsar les mobilitzacions no violentes que facin trontollar algun dels pilars del règim/estat que s'han esmentat abans: monarquia, economia, poder policial-judicial, poder mediàtic, etc. Ser curosos a no posar en risc innecessari les institucions autonòmiques. Ser contraris al principi de com pitjor millor.

Que els republicans ho hagin verbalitzat més bé o malament, que ho hagin fet a destemps, o semblant un cor dissonant, no elimina el fet que Esquerra és la que, amb més o menys encert i intensitat, ha estat la força política més precoç en obrir vies per fer avançar les trinxeres en camp enemic i preservar al màxim les pròpies.

Llavors quines són les altres ofertes independentistes? Les que fan seguidisme amb retard d'aquest programa i basen la seva diferenciació en postureig. Els uns, amb la unitat com a arma llancívola, quan són responsables d'haver fet un esvoranc enorme en la segona línia de trinxeres que són les diputacions (DIBA) i Consells comarcals que podrien resistir els atacs en el cas d'una Generalitat intervinguda, com ja es va veure en l'aplicació del 155. Els altres, amb verbalismes pseudorevolucionaris i d'ingovernabilitat que bàsicament imiten el paper dels comissaris polítics al front de batalla: amenaçar als soldats que es creuen febles o traïdors.

En fi, cada elector sabrà on es troba més a gust. O menys a disgust. Però sobretot, ni un vot als del 155.

 

Josep Huguet
Enginyer i historiador manresà. Va ser diputat des del 1995 al 2004 i conseller de la Generalitat des del 2004 fins al 2010. A Twitter: @Josep_Huguet.
08/11/2019

On és el front

25/10/2019

Estratègies

11/10/2019

Revolta o revolució

27/09/2019

​El marc

13/09/2019

Els efectius

30/08/2019

Confrontació

16/08/2019

Fluxos

01/08/2019

Callar i parlar

19/07/2019

Foment contra Consum

05/07/2019

En quina trinxera estàs?

Participació