La veu de Nació

Set dies per no oblidar

«Hem vist la supèrbia instal·lada a la bancada, amb parlamentaris amb una connexió emocional inexistent envers qui més pateix: els familiars dels presos»

per Esteve Plantada, 29 de març de 2018 a les 20:04 |
Han estat només set dies, de divendres fins avui. Però han estat suficients per viure una setmana d'alta intensitat i terratrèmols continus, de noves detencions, de més internacionalització del procés, de noves mobilitzacions al carrer, d'una ràbia cada vegada més incontinguda, de més porres i violència policial, d'enèsims intents de criminalitzar allò que no té cap fonament per ser criminalitzat, de fer-se forts i de mirar qui tens al costat i qui al teu davant, hostil, rabiüt i altiu.
 

Set dies on hi hagut temps per a plens d'investidura fallits, per a plens extraordinaris i per constatar moltes coses que ja intuíem, però que ens negàvem a creure. D'una banda, la manca de consens entre el sobiranisme a l'hora d'acordar un pla d'acció, amb erupcions que només fan mal als electors que han empès fins al final, amb desgavells que certifiquen que hi ha massa ferides –i massa recents– que impedeixen respostes ràpides, contundents i efectives contra un Estat enderiat en la humiliació i el càstig.
 
Set dies del pitjor repertori d'aquells qui defensen –amb tota la legitimitat possible, però amb les maneres més desaprensives i hieràtiques– que Catalunya no pot, ni ha de ser, ni serà, independent. Set dies on hem vist la supèrbia instal·lada a la bancada, on els aires de perdonavides són la raó de ser del més llengut, on el respecte per les idees dels altres és alterat per gesticulacions histriòniques d'actor mal pagat, on el silenci que es mereix l'orador ha estat substituït per ganyotes, renecs i la ridícula indignació dels pitjors culebrots de sobretaula.
 

Set dies que també passaran a la història de la indignitat a la qual pot arribar la condició política, just quan la humanitat queda atrapada a la porta i qui entra a l'hemicicle es converteix en un animal estadístic, quirúrgic, de discurs robòtic i prefabricat, sense possibilitat de canvi o aprenentatge, amb una connexió emocional inexistent, sense ànima, estómac, cor i entranyes.

Potser per això han estat set dies on s'ha dit, més que mai, la paraula "empatia". On l'hem reivindicat, on l'hem volgut convertir en un bé comú. On hem desitjat que fos central en totes les accions que hem d'emprendre. Set dies que seran inesborrables en la memòria d'allò que ha de venir. Perquè parlen del país que no volem. Quina imatge més dolorosa, la dels companys d'escó que no es giren per solidaritzar-se amb qui més pateix, que no mostren, tant que l'hem dit, l'empatia que necessiten els familiars dels presos.
 
Set dies que han servit per aprendre que potser convé no oblidar. Perquè aquell futur que volem –i que segur que arribarà– es farà a partir del record d'una setmana funesta on es va voler trepitjar la integritat de qui era humiliat, de qui patia, de qui demanava diàleg mentre tenia com a única resposta el puny de la llei que fa i desfà al dictat del carceller.

 

Esteve Plantada
Cap de Cultura de NacióDigital
Ha estat director de la revista The Barcelona Review, crític literari a l'Avui i articulista a diferents diaris i mitjans de comunicació. Col·labora en mitjans com El Temps, La Xarxa o el programa Àrtic de Betevé. A Twitter: @eplantada
16/07/2018

Els presos reclamen més que gestos

09/07/2018

El diàleg només és el mitjà

05/07/2018

Setge al feixisme

28/06/2018

Els volem a casa

25/06/2018

Dialogar des de la renúncia?

20/06/2018

Què tenim per negociar?

14/06/2018

La negociació comença amb l'alliberament

07/06/2018

Decideixi's, senyor Sánchez

30/05/2018

La ferida que no tanca

24/05/2018

Irregularitats i paradoxes

Participació