Gràcies, La Pinya

«Sempre m’ha fascinat aquesta progressia estètica que deixa a les inclemències del mercat la cultura, les entitats i els aspectes més socials»

per Roc Fernàndez , 7 d'abril de 2016 a les 07:19 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 7 d'abril de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L’Associació Cultural La Pinya dels Cingles de Bertí era, des de 1994, la responsable de l’edició de “la revista del poble”. Un mitjà de comunicació de proximitat fet per la gent del poble i que tenia un notable èxit i acceptació. La Pinya ha estat una escola per a molts periodistes locals i sobretot ha estat una eina de comunicació i de fer poble imprescindible, especialment abans del sorgiment de la ràdio i la irrupció de les xarxes socials.

La Pinya també havia construït un important arxiu fotogràfic, d’escrits, de vivències, i diposava d’un nodrit grup de col·laboradors –jo mateix en vaig ser durant una etapa- que aprenien a través de les seves pàgines a estimar el poble i aprendre sobre ell. Cal agrair especialment a tota la gent que ha passat per La Pinya i que de forma desinteressada ha dedicat unes hores a fer poble i fer país. Des d’en Cassart al David Baret, des de la Gemma Pemanyer o la Mireia Claramunt a la Maria Colom... diferents fornades de periodistes han crescut a La Pinya.


Per aquest motiu he rebut amb una barreja de tristesa i indignació la dissolució de l’entitat. Totes les entitats, tenen alts i baixos, millors i pitjors èpoques. Però el tancament de La Pinya és un símptoma més de la despersonalització del poble. I no tant el seu tancament, sinó per com s’ha gestionat la seva dissolució. La pèrdua del valuós arxiu fotogràfic i altra documentació que, segons sembla, hauria llençat a la deixalleria fa uns quants mesos el seu darrer director, Enric Parellada, és d’una inconsciència, incompetència i incapacitat de donar valor a la memòria i les vivències i els esforços de molta gent que deixa fred. Amb la distància justa, però és una sensació similar a la que produeix veure la destrucció de les restes romanes de Palmira per part de les ordes bàrbares d’estat islàmic: pura incultura i inconsciència. Doncs bé, de bàrbars locals, també n’hi ha.

Faríem bé els subscriptors o els antics directors d’emprendre algun tipus de mesura, no tant per restituir un patrimoni que ja s’ha perdut per sempre, sinó per la memòria del que La Pinya és i era i ha representat del poble i per evitar que un fet així es pugui repetir i quedi indemne. També és sorprenent el paper de l’Ajuntament, qualsevol alcalde com cal hauria evitat per tots els mitjans que una entitat així no hagi de plegar. Sempre m’ha fascinat aquesta progressia estètica que deixa a les inclemències del mercat la cultura, les entitats i els aspectes més socials. Justament és aquí on ha d’intervenir la res pública!.


Per últim, no vull acabar sense agrair a La Pinya i la molta gent que l’ha fet possible l'haver-nos informat, el haver-nos entretingut, encuriosit, enfadat i rigut... però sobretot el haver-nos fet sentir més vius i més aprop dels nostres conciutadans i del nostre poble. Us trobarem a faltar!
 

 

Roc Fernàndez
Vaig néixer a Terrassa el 1972 però visc a Sant Feliu de Codines, el meu poble. Vaig estudiar ciències empresarials i diversos postgraus sobre comunicació i política, dues vessants que sempre m’han agradat. De ben jove vaig entrar a la JNC, on vaig ser secretari general adjunt entre altres responsabilitats. Actualment sóc Conseller Nacional de CDC i President Local a Sant Feliu de Codines. També formo part de la Sectorial de Noves Tecnologies. M'agrada viatjar i tot el que té xips. Sóc nacionalista, inquiet, curiós, directe, tossut, perfeccionista i amic dels meus amics.
26/09/2016

Aquell fet diferencial català anomenat Ciutadans

28/06/2016

Franquisme sociològic

13/06/2016

Sense paraula

07/04/2016

Gràcies, La Pinya

20/02/2016

El Tiramilles

10/09/2015

Váyase... Senyor González

17/06/2015

Torna el tripartit... radical

29/04/2015

L’art de recuperar Eugeni Xammar

10/04/2015

Platocràcia és nova política?

08/02/2015

Sol com un mussol

Participació