1 de 10
la veu del montseny

El banc de la paciència

Nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

Imatge d'una avioneta | Grup d'Escriptors del Montseny
per Meritxell Albadalejo, 1 de desembre de 2022 a les 21:30 |
—Però què dius!? Un set? Ni pensar-ho! —li diu un.

—Jo no li posaria ni un aprovat —li fa saber un altre.


—Que t’agrada? —li pregunta el tercer.

—No, però no la trobo pas tan lletja... —es justifica.


—Què fas, Laura? —li demana sense esma i s’asseu al seu costat, avorrida de no saber què fer en la sempiterna última hora dels divendres dedicada als estudis.

—Xiiis, calla que estic escoltant.


—Què passa? —li demana, encuriosida.

—Posen notes a les noies de la classe. Veus el grupet de la taula del davant?—li xiuxiueja.
La Núria alça l’esguard i es fixa en els sis nois asseguts en rotllana al voltant d’un pupitre, una taula escantonada d’un verd desgastat amb ganes de jubilar-se que roman intimidada pels gegantins cossos juvenils.

—Ara parlen de tu. Un t’ha posat un notable i els altres no hi estan d’acord i li demanen si li agrades —li explica per posar-la en antecedents.

Sent curiositat i copia la Laura. Arreplega una llibreta del ventre del pupitre i, amb el cap baix, dissimula mentre escolta concentrada entremig dels gargots que la mà dibuixa.

—És molt peluda. Sembla un noi, no t’hi has fixat? A l’hora de gimnàstica, quan fem exercici a terra, se li veu el tros de cama a l’alçada del turmell i està ple de pèls negres gruixuts —diu un quart.

La Laura se la mira amb empatia, tot i no ser gaire amigues és la seva companya:

—No els fotis cas, els nois són burros.

Silenciosa, la Núria abaixa instintivament la mà cap al camal del pantaló i estira els plecs que gosen mostrar aquell tros de pell, però un dels nois s’adona del gest.

—Ei, tios, que ens escolten!

De reüll, tots miren enrere i es fa un silenci espontani i incòmode que només trenca el més audaç en canviar de tema:

—Què, tios? On quedem aquest vespre per anar de marxa?

Durant la resta de l’hora, la Núria dibuixa rabioses línies feridores que esquincen els fulls de la llibreta fins que sona el timbre. Tret de sortida de la cursa per fugir de l’aula amb la motxilla a la mà que voleia els deures engabiats del cap de setmana.

La Núria anhela retrobar-se amb els amics de Gualba amb qui no se sent jutjada. Necessita escampar la boira i glateix perquè la nit arribi ben aviat. Escurça les hores que falten anant de pressa pels carrers de la ciutat de camí de tornada a casa, mentre l’acompanya la visió de l’estola de Núries que deixa enrere abandonades en els vidres dels aparadors. Reflexos d’imatges distorsionades d’una realitat que rebutja.

No se sent còmode amb el seu cos. Li han fet avorrir les models primes dels anuncis i els continus comentaris corrosius dels companys. Ella, que mai havia donat importància a les formes i el seu neguit era només passar-s’ho bé, ara pateix. Es veu mal feta, massa grassa, massa peluda, massa de tot... per això porta roba ben ampla on amaga la creixent primesa en un va intent d’esvair la intensitat de ser massa.

Però dins el cotxe dels pares, en el seient del darrere, només pensa en els seus amics. Són estiuejants de cap de setmana que, com ella, quan arriben al poble, fan via cap al banc de la paciència, el seu punt de trobada. Un seient on transcorren les hores d’espera abans no es reuneix tota la colla: una quadrilla formada per dues noies i dos nois.

No es poden avisar per Whatsapp. Estem a principis de la dècada dels noranta, quan encara no han irromput els mòbils en la vida quotidiana i els pisos d’estiueig no disposen de telèfon fix. Pels caps de setmana, no cal tenir-ne, ja hi ha prou despeses a casa i amb la cabina que hi ha a la plaça del poble n’hi ha més que suficient en cas d’urgència, els diuen els pares.
 
L’Anna tremola de fred. Porta estona asseguda en el banc de la paciència. Ha arribat massa d’hora, però ha preferit la gelor de l’espera a estar-se a casa. Fuig dels pares que tot el dia discuteixen i n’està ben tipa. Per sort, és divendres i veu la Núria apropar-se amagada sota l’anorac.

No li comenta res dels problemes que l’atabalen. Prefereix no parlar-ne. Només té ganes d’oblidar-los, beure, ballar i fer el boig. Com en Pere i en Lluís, que s’han trobat abans en el bloc d’apartaments del carrer Nou. Són veïns i els seus pares també s’han fet amics.
En Pere és una cabra boja. Una ment inquieta d’idees eixelebrades que es nega a madurar. La serietat dels grans l’oprimeix i vol trigar tant com pugui a assentar el cap. El seu pare, però, ja li ha donat l’ultimàtum: si tornes a suspendre, vindràs amb mi al taller a pencar.
Sent la necessitat d’escapolir-se d’un destí marcat encara que només sigui per una nit, i se li acut de camí al banc de la paciència que podrien anar a Sant Celoni fent dit i agafar una bona turca en algun bar:

—Què et sembla la idea? —li diu al Lluís, que arrossega els peus per la vorera amb el cap cot.

El pes de la disciplina massa fèrria que li imposen a casa, no deixa a en Lluís enlairar la imaginació. Però els seus pares s’han fet amics dels d’en Pere i, per aquesta raó, li permeten sortir de nit amb ell. Li va bé estar al seu costat, el fa riure amb les bajanades que diu i li agrada seguir-li el corrent.

Acorden fer dit per parelles. Primer marxen els nois, que costa més que els recullin, i al cap d’una estona les noies...
 
La foscor del cotxe no amaga la por que senten. Però s’han adonat massa tard, que s’havien equivocat.

—Va, vinga, enrotlleu-vos —els diu l’home assegut en el seient del copilot.

—No, hem quedat —sentencia seca l’Anna, que imita la veu freda del pare quan es discuteix amb la mare tot i que una petita esquerda en el to la traeix.

—De veritat que no voleu compartir uns porros? Ens ho passarem la mar de bé! —els insisteix el copilot mentre perceben la mirada clavada del conductor que les observa pel retrovisor.

—Són guapes, oi? —parlen entre ells i riuen maliciosos.

—Ens podem desviar per algun camí, no trobeu?, estarem més tranquils...

—Ens portareu a Sant Celoni, després? —demana la Núria que es veu atrapada i dubta.

—No! —exclama l’Anna, que tremola i ara no és de fred—. Pareu el cotxe que jo baixo!

—Calma’t, nena. T’has d’escoltar més la teva amiga, que ella sí que sap el què es diu.
El conductor redueix la marxa just en l’instant que passen pel costat de la gola d’un camí. L’Anna i la Núria entrecreuen les mirades esporuguides en percebre les formes negres d’esquelètics arbres fantasmals i els homes esclaten a riure:

—Hauríeu d’haver vist la cara que heu fet! —els diu sorneguer i entre rialles un d’ells.

—Ens heu dit que ens portaríeu a Sant Celoni! —els crida autoritària l’Anna i s’aferra de manera evident a la maneta de la porta per obrir-la.

—Que et vols matar? —li retreu un dels homes.

—Va, portem-les a Sant Celoni, que són unes criatures —diu condescendent l’altre.
S’aturen en el voral de la carretera on hi ha el trencall cap a Sant Celoni. L’Anna és la primera a baixar. La Núria triga una mica massa i el conductor aprofita per donar gas sense posar la marxa i riure’s d’ella quan es posa a plorar espantada:

—Aneu a plorar a la falda de la mama! —els criden des de la finestreta mentre fan xerricar les rodes i bramar el cotxe—. Madureu abans de tornar a fer dit, que encara sou unes mocoses!

La Núria i l’Anna entrellacen els dits sense dir res i comencen a enfilar el carrer dels bombers entremig de les clapes de llum dels vergonyosos fanals arrecerats en la foscor. Van a trobar els nois, que ja deuen estar al bar.

Caminen de la mà amb la por de l’ensurt bategant-los el cor mentre les domina el mateix pensament mut: malgrat tot, el destí s’ha portat prou bé amb nosaltres.

 

Participació