la veu del montseny

Suzanne

Nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

Imatge d'un riu, en ple bosc | Grup d'Escriptors del Montseny
per Albert Soriano, 2 d'octubre de 2022 a les 10:29 |
La vaig veure d’esquena, asseguda sobre una pedra, els peus nus a sobre el pedregar en que s’havia convertit La Tordera. Semblava una dona gran, amb els cabells grisos i gairebé sense roba. Quan m’hi vaig acostar, de seguida es va tombar cap a mi i amb uns ulls grans i blaus em va somriure amb timidesa, com esperant una paraula amable de part meva.

– Hola, que la puc ajudar, que hi feu aquí tota sola?

– El riu es sec…
– Sí, es aquesta sequera terrible

– Però sense riu, es perd tota la màgia
– Quina màgia senyora?

– La vida, la màgia...

Mentre em deia això, les llàgrimes li queien des d’aquells ulls immensament entristits.


– Us heu perdut potser, voleu que us acompanyi a casa?
– No, jo visc aquí, això es casa meva
– I el vostre nom quin es, senyora?
– Em dic Suzanne. L’Estiu anterior era jove i formosa i els meus cabells, eren rossos i
lluents. Ara ja ho veus...

Estava convençut que aquella pobre dona s’havia begut l’enteniment i que havia d’ajudar-la
d’alguna manera. Vaig pensar a dur-la a la policia local, donat que potser s’havia perdut i era una víctima mes d’aquell monstre anomenat Alzheimer.

– Anem Suzanne, la duré a un lloc on l’ajudaran
– Fantàstic, sou molt amable jove, anem-hi

Un cop al cotxe, es va posar a plorar desconsoladament i em va pregar que la portes al riu altre cop, que necessitava tocar l’aigua del riu, era una qüestió de vida o mort, em va dir. Tal va ser el seu desconsol, que la vaig dur en cotxe fins a tocar les Piscines del Montseny. Un cop allà, vam baixar del cotxe i de seguida vam escoltar el so dels brolls d’aigua.

El primer que va fer va ser agenollar-se davant el riu, la meva sorpresa va ser veure com li
rejovenia la pell de les mans en tocar l’aigua, després es va rentar la cara i de cop i volta, va canviar totalment d’aspecte, les taques i les arrugues van desaparèixer i tota ella es va anar transformant en una noia jove i per cert, molt atractiva. Conforme es remullava els cabells, aquests es tornaven rossos i lluents. El seu cos, la seva cara, la seva pell, la seva expressió ja no eren les d’una dona gran. A mi, davant aquell espectacle de transformisme se’m va glaçar la sang i sincerament, vaig tenir la temptació de sortir d’allà a corre cuita.

– No pot ser, però que us està passant, no entenc res?
– No has d’entendre, només has de creure. Si no hi ha aigua, no hi ha vida i fins i tot, les
criatures mes màgiques de la natura envelleixen i moren. L’aigua ho es tot i vosaltres
no la valoreu prou. Gràcies per dur-me fins aquí, m’hi hauré de quedar una temporada
fins a poder tornar allà on m’has vist.

– Però, ara que t’he conegut no vull marxar jo tampoc, no havia vist mai una noia tan
bonica com tu. Qui ets realment?
– Ja t’ho he dit, em dic Suzanne i soc una dona d’aigua a qui avui li has salvat la vida.
Acomiadem-nos ara, es millor així, sempre t’estaré agraïda pel que has fer per mi.

Entre somnis, encara puc veure els seus ulls d’aigua fresca i sentir el seu somriure de natura, plena de vida, plena de màgia.

 

Participació