la veu del montseny

Tarda de cine

Nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

per Rosa Maria Pascual, 2 de juny de 2022 a les 08:13 |
Tarda de cine | Grup d'Escriptors del Montseny
Era un diumenge de maig. La Laura Pocsia, que feia temps que, en el seu poble de Zeuscarda, era reconeguda com a escriptora pel seu heterònim de Paula Soria, es dirigia a peu cap a la sala de cinema Barjoes, a l’altra punta del poble. Un local que continuava obert tot i la inflació i els dos anys de confinament que havien patit per culpa d’un virus maligne, un dels pocs bitxos que encara no havia estat presentat al centre cultural de l’Esbarjo... que tots li deien.

A l’entrada, s’havia de trobar amb la Remei Canca, dona tan senzilla com viatgera... no pas turista d’aquelles que arriben a un hotel i s’hi instal·len de panxa al sol, sinó de les que li agradava saber més de les necessitats de la gent dels països i la seva història que no pas dels luxes que s’hi exhibien.


A la Remei, la Paula l’havia rebatejada, a la setantena, amb el nom de Cuca Cine, que li esqueia molt més que el dels registres oficials; igualment que ella, les dues amigues gaudien de la natura, del mar i d’una bona pel·lícula que, en sortir de la sala, compartien, tot fent-se preguntes pertinents amb tots els ets i uts... i així, sovint ploraven i reien fins a passar-la de Verdi a Diver.


La setmana havia estat feixuga i grisa, amb xàfecs i pluges torrencials. La Paula somreia i agraïa que, en aquells moments, lluís un sol esplèndid... havia estat aquesta la inquietud que l’havia fet avançar i sortir de casa seva una mitja hora abans que de costum.

Tot i el bon temps, no va trobar ni una sola persona pels carrers de Zeuscarda. La Paula mirava aquell cel tan blau i se n’estranyava. Però, posem pel cas, que els zeuscardeuencs deurien fer la migdiada somoguda que els escau.

Al seu pas, els arbres de l’amor, mentrestant, es desbocaven per l’alta i llarga tanca del jardí de la gran torre colonial de Can Cortés, deixant-li una catifa rosada per trepitjar, i esbullant-li alguns pètals, d’aquelles floretes, entre els cabells... va estirar els braços amunt per heure’n un pomell: les branques nues mandrejaven a les gemmes detallades, abans que hi verdegessin les fulles, com cada any. Sense arrogància... com si no se n’haguessin assabentat que el decorador de la marca Mango –que avui en dia era el propietari de la torre–, l’hagués posada en subhasta, per cosa de milions, després de restaurar-la i haver-hi fet un munt de passes de models amb el sabater més Xic de Zeuscarda. Ves, els arbres de l’amor no n’han fet pas mai de distincions entre parelles d’artistes. L’Eva Arrizabalaga –que en aquest text conserva el seu nom per singular–, ho té ben clar que som plurals i polièdrics.


I, per motivar el record més humil de la cantonada, a sobre de la finestra de la caseta del jardiner, situada a la punta extrema de la parcel·la –que ara és el seu habitacle–, des del primer moment, hi va fer enganxar la placa d’Agustí Asensio il·lustrador 1949-1994. A la Paula li agrada descobrir-la entre les ombres del fullatge, doncs queda a la part interior, que mira cap a la torre, i està dedicada al fill del jardiner, reconegut fins ara a tot el món menys a Zeuscarda. Gràcies a Déu, ara, però, des de fa poc, té també un petit homenatge prop de  la carretera on un jove arbre de l’amor prega que el reguin. La Paula hi sol buidar la seva ampolleta quan el veu tristoi. I, encara que sigui un dia que vagi adelerada per aquesta avinguda, que la porta a l’estació de tren, hi passeja una llarga llambregada. Més complaent deuria ser l’estona d’aquella tarda que anava tot xino-xano...

Continuem explicant doncs que, al voltant de la placa, li va semblar veure-hi, sobre la broma de la calorada, aquella vaca amb ales plegades i lunars roses, escampats per tot el cos, que feia honor al millor il·lustrador de contes que la Paula i les seves filles i neta havien gaudit mai.

L’escriptora es va fregar els ulls. No feia pas massa que l’havien operada de cataractes i podia ser que, en lloc de veure insectes, fossin mamífers els que nedessin pels seus iris. Però no! Com sempre, set metres més enllà, i a la paret que donava entre la cantonada obtusa de la Granvia Tom Salvei i la generosa Avinguda de la Maternitat d’Elna, hi havia el nom de l’il·lustre personatge que havia donat nom al Museu de Zeuscarda, pel seu tarannà desprès i generós, el de dedicar-se, durant generacions, a  col·leccionar  pots de farmàcia que, juntament amb la seva biblioteca i l'arxiu familiar, van ser donats a l’Ajuntament del municipi durant tot el segle passat. Pot a pot! Tapa i destapa! Són unes rajoles fetes per un dels bons ceramistes de la vila en tons blavosos, molt ben trobats. Mes, es va haver de tornar a fregar els ulls amb els nusos de les mans perquè, ara, a sota de la placa de l’avinguda, hi havia aparegut, misteriosament, unes rajoletes que lluïen el nom de Carrer del Peixet, amb tota una sanefa de peixets lluents, que es menjaven la cua de plata els un als altres, fent conjunt harmònic i completiu. I, impulsivament, es va haver de tornar a fregar els ulls, cosa que l’havien avisada que li perjudicava la vista, i va parar perquè va pensar que potser feia al·lusió que, prop d’allà, quan ella era petita, hi passava un torrent i s’hi pescava. S’hi va veure reflectida, bo i descalça al costat del fill del jardiner amb una llauna i uns quants capgrossos. I... passant veloçment els fulls del calendari, li va venir el record d’haver explicat contes, bo i junts, a la biblioteca de Zeuscarda.

Va travessar amb decisió la Maternitat, fora del pas de zebra, just per on abans hi havia canyes i una passarel·la de fusta. Va seguir caminant adelerada... Diguem que per no fer tard a la cita...  Les orenetes xisclaven i s’enlairaven passant arran de paret de la que havia estat la seva escola. Sota la teulada, piulaven els pollets amb la boca ben oberta. Dins dels vidres s’hi emmirallava la placa del carrer més curt del poble... dedicat al mestre, historiador, cronista i meteoròleg Sam Poc, enganxada a la paret de la pastisseria de l’altra costat de carrer i, amargant-la.
        
En sortir del Cinema, va comentar del que anava la pel·lícula amb la Cuca, i una bona colla de dones del poble s’hi va afegir mentre explicaven que, al matí, s’havien sentit sirenes de la policia local.

         –Què ha passat?
         –Res!

Es veu que la patrulla havia acudit a vigilar la cita anual destinada a denunciar els feminicides i reivindicar el dret a la vida de les dones, els nens i els trans...

          –On?

Xiuxiuejaven que havia estat, just, sota la placa del Carrer del Peixet.

         –Ai, ves per on!?

Quan la Paula va voler parlar de Sam Poc i dels maltractaments que havien patit, de la manera més justa, els nens més pobres del poble, els més eixerits i els més malalts.

          –Deuria ser per culpa seva!
          –Abans tots pegaven!

O sigui, parlem-ne! si és que li lliuraven la tasca de la pissarra plena de càlcul, mentre el mestre feia les estadístiques de dies de sequera o una denúncia a un pobre pagès o a la mestra que ensenyava algun poema en català; totes les dones, totes, menys la Cuca, varen girar cua i es van perdre per la nit de Zeuscarda.

A la setmana següent, sense parlar-ne, la veu del 9 Nou, la més bona de totes elles, que sense anar al cinema s’assabenta de tot el que es parla a Zeuscarda, la va convidar a dinar i la va avisar. Segur que si li publiquen aquest escrit no hi tornarà. Que escarmenti!

            –Ves, no els agrada que facis mala memòria històrica de l’home més famós de Zeuscarda. Al final, amb quin personatge de bo ens quedarem? –va lamentar la diguem més prudent de la colla, que abans es dia Encarnació i ara encara és un dels pilars del poble. Oi que fa poc van arrencar la placa que hi havia i hi van posar aquesta? Doncs deixo estar!

La Paula, fent honor a la pau, la va deixar esbravar,  va callar i la va deixar continuar:

             –Però tens tota la raó, de redactar no en sabia...

I quan es va oferir com a voluntari de català a la biblioteca era perquè ja s’havia mort en Cisquet, aleshores cada dia omplia la pissarra amb un verb en català, en tots els temps: passats, present, condicionals, subjuntius, participis i gerundis... I amb un imperatiu s’acabava la classe.

Sense donar temps que el futur se’n rigués de tots nosaltres i, a Zeuscarda, tornéssim a parlar amb infinitius com els indis dels westerns...

Varen fer postres i, a aquesta hora, s’hi va afegir al cafetó la Cuca Cine.

             –No és pas veritat que els veïns del barri de Can Resa volguessin que es posés la placa. La mateixa pastissera s’hi va voler oposar.

             –En lloc d’ensucrar-li l’aparador, li varen arrencar la dolçor.

I es van acomiadar, i la Paula va tornar a fer camí com aquella tarda que anava al cine però, en aquesta ocasió, en sentit contrari per tornar a casa. Va ser llavors que va somriure i va pensar que n’escriuria una història perquè, malgrat la malícia i l’estultícia, la brisa continuava escampant, per la llarga avinguda, tota l’olor dels til·lers, i aquesta es barrejava amb la del gessamí i les roses, abans d’arribar al portal que l’acollia.
  
Paula Soria 12-5-2022
 

 

Participació