Filiprim

Genial «Montseny, la tragèdia enterrada»

«Quin treball periodístic tan interessant, tan acurat, tan sensible, tan intens i tan preocupat de fer encaixar moltes peces, molts influxos diversos»

per Toni Vall, Barcelona, Catalunya | 20 d'octubre de 2021 a les 13:33 |
Tres bombers recorden els fets | TV3
Extraordinari, fantàstic, el documental "Montseny, la tragèdia enterrada", emès ahir pel Sense ficció de TV3. Ho admeto d’entrada, suposo que com molta altra gent, no tenia ni idea dels fets que s’hi narren: l’accident d’avió del 3 de juliol de 1970 a les muntanyes d’Arbúcies que va comportar 112 morts. Cap supervivent entre els tripulants i passatgers –tots britànics- de l’avió que volava de Manchester a Barcelona. La primera reacció és l’empipament amb mi mateix: com és possible aquesta llacuna tan bèstia, tan imperdonable en algú que creu que coneix una mica la història contemporània de Catalunya? I encara més, el desconeixement d’un fet tan important, tan rellevant, emmarcat en uns anys, una època –finals dels seixanta, principis dels setanta- que tant m’interessa i que tant m’he preocupat de resseguir. Me’n faig creus. I em fa molta ràbia.

Dit això, quin treball periodístic tan interessant, tan acurat, tan sensible, tan intens i tan preocupat de fer encaixar moltes peces, molts influxos diversos. La peça de l’historiador local, Ot Ordeig, jove i apassionat, que fa recerca sobre el cas, que busca les fonts, que connecta Arbúcies amb el Regne Unit, que al final serà l’encarregat d’injectar tot el sentit al documental. La peça d’aquell qui va ser al lloc dels fets i va recollir el diari personal d’una noia de 18 anys. La peça, impressionant, dels arbuciencs que van ser al lloc i van ajudar amb tot el que van poder i avui recorden aquells tres dies terribles. La peça del fotògraf, Rafael Seguí, que va documentar amb la seva càmera la tragèdia. La peça del periodista Ignasi Gallart, que fa anys que ha investigat els fets. La peça del material d’arxiu, tan substancial, tan aclaridor. La peça del context, el silenci que es va imposar sobre els fets, el pacte entre les autoritats franquistes i les britàniques per a no perjudicar el turisme i les relacions mútues. La inhumanitat de decidir que els cossos s’enterraven en una fossa comuna. Terrible. 

 
Bé, no cal que ho expliqui tot perquè qui encara no l’hagi vist pugui gaudir-ne i emocionar-se genuïnament. Només recalcar com n’és d’important en periodisme trepitjar el terreny. Com en són d’importants les escenes en què els protagonistes tornen al lloc dels fets, el bosc que fa cinquanta anys que acull aquell silenci. I recalcar, esclar, el final, quan l’Ot Ordeig viatja al Regne Unit per a trobar-se amb famílies dels morts i traslladar-los l’escalf. I, el diari personal, per suposat. Quina força simbòlica tan sensacional. La mai prou ben glossada i valorada importància dels objectes. Els objectes, sí, que tenen vida i memòria, que contenen les històries que han viscut i contemplat. Quina emoció, aquest final, quina emoció. No us el perdeu. Felicitats i gràcies!


PD: Potser es troba a faltar alguna veu de les autoritats franquistes de l’època. Algun jerarca o potser algun funcionari que doni alguna petita explicació, per escadussera i incompleta que sigui. S’entén que no deu ser fàcil i que, sens dubte, ho deuen haver intentat. No hi ha cap institució, pública o privada, que pugui donar alguna pista –per evidència o per omissió- al respecte dels objectes personals que la Guàrdia Civil va fer desaparèixer? 
 

 

Participació