la veu del montseny

El primat polític

Nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

per Jordi Plens, 16 de setembre de 2021 a les 22:10 |
Un micròfon. | Pexels
Aristòtil va definir l’ésser humà com un animal polític en major mesura que l’abella o que qualsevol altre animal gregari i la causa és que és l’únic que parla. De fet, és cert que algunes de les opcions de la política actual tenen un origen (socio)biològic inqüestionable.

El nacionalisme, en un sentit genèric, existeix fins i tot abans que la humanitat. En totes les seves manifestacions, amb estat o sense, imperialista o defensiu, és potser la concepció política que es remunta més enrere en el temps, fins a un avantpassat comú amb els actuals ximpanzés, ja que el territorialisme alimentari d’altres primats comparteix amb el nostre aspectes com la delimitació de fronteres en relació a d’altres grups de la mateixa espècie i la formació de patrulles per defensar-les de la seva hostilitat. Encara més, en moments en què els ximpanzés disposen de prou menjar i se senten més forts, deixen de competir i estableixen aliances intragrupals de mascles per tal de practicar la guerra i dur a terme ofensives en territoris veïns amb l’objectiu d’eliminar exemplars de mascles aïllats pertanyents al grup rival. Incursions que arriben, a força de repetir-se, en certs casos, a l’exterminació o l’expulsió del seu hàbitat dels competidors.


Més endavant, el procés de domesticació de la variant humana salvatge de la qual descendim (l’anomenat erecte, entre 1.9 i 1.8 Ma) va dependre del factor distintiu i universal de l’espècie remarcat per Aristòtil: el llenguatge parlat. La comunicació oral va servir, en primer lloc, per establir coalicions de mascles decidits a desfer-se de la dominació a què els sotmetien els candidats a mascle alfa, els quals eren violents de forma reactiva i, tot seguit, fou útil per conspirar de forma proactiva (i efectiva) a fi de suprimir-los mitjançant les seves armes de caçadors. És a dir, l’igualitarisme i la lluita de classes (entre opressors i oprimits, en paraules de Karl Marx) van actuar com a impulsors del posterior moviment obrer —i també, en part, dels moderns moviments d’alliberament nacional—, però ja es devien prefigurar en grups de caçadors-recol·lectors de fa tres-cents mil anys.

Encara podríem afegir que, si la política de partits i les discussions parlamentàries consisteixen sovint a parlar malament dels rivals polítics amb qui s’ha de conviure, tenim constància que en zones desertitzades, en què la cacera és escassa, mentre les dones es queden preparant els vegetals recol·lectats, els homes, que amb sort capturaran un llangardaix, es troben per criticar els veïns durant hores.


Naturalment, hi ha aspectes de la política moderna que, tot i ser de molt més recent aparició, també troben antecedents en etapes històriques anteriors. En un assaig publicat per Valentí Almirall en francès i castellà el mateix any es recull, per exemple, en època de la primera restauració borbònica, l’existència del procediment d’obtenció d’ingressos per part de polítics fent d’assessors d’empreses, a les quals proporcionaven la informació privilegiada i les influències burocràtiques provinents de l’exercici del càrrec (o de l’expectativa d’exercir-lo). En el seu inici, les portes giratòries eren compatibles amb la vida activa tant en el camp polític com en l’administració pública i garantien a les empreses d’infraestructures implicades, fos quin fos el partit en el poder, disposar sempre de la bona voluntat del govern de torn: 
 

"A Espanya, totes les companyies ferroviàries s’han encarregat d’introduir en els seus
consells d’administració, assignant-los emoluments molt grans, els principals polítics de tots els partits; de manera que, sigui quina sigui la forma de govern, i independentment del partit polític que exerceixi el poder, aquestes empreses sempre estan segures de tenir un o més dels seus empleats al Ministeri" (V. Almirall, L’Espagne telle qu’elle est, 1886).

 

Participació