entrevista

Albert Forns: «Recordar i explicar el bombardeig de Granollers del 1938 té un punt heroic com a ciutat»

L'escriptor s'encarrega d'un projecte per tenir un diari d'aquell dia en base a nous testimonis

per Jaume Ventura Busquets, 24 d'agost de 2021 a les 09:42 |
Albert Forns, en una imatge d'arxiu | Cedida
L'escriptor Albert Forns està al càrrec, des del mes de maig, d'una iniciativa que busca nous testimonis del bombardeig de Granollers del 31 de maig de 1938. Un cop els tingui, confeccionarà un diari amb l'objectiu d'augmentar el coneixement d'aquell moment a través d'experiències personals. En aquesta entrevista explica quines sensacions té.

-Com li està anant?

-Estem molt contents. Després de l'última crida vam rebre 18 trucades de gent que no teníem localitzada i que s'han ofert per explicar el seu testimoni. Són gent que hi era: ells o els seus fills, testimonis en primera persona. La majoria eren nens que ara tenen uns 90 anys.

-I després?

-Ha anat creixent la quantitat de testimonis. Els hem anat posant en una llista i després la gent de l'Arxiu de Granollers els entrevistarà. En devem haver fet ja 7 o 8. Al principi, dèiem que només que trobéssim un o dos nous testimonis ja haguéssim fet el fet, perquè ja ens hagués permès ampliar el que teníem. Ara tenim feina fins a la tardor, com a mínim.

-Quin tipus de testimonis són?

-Parlen sobre el bombardeig, però també sobre la guerra i la postguerra. Són gent que alguns sí que havien explicat com ho van viure a la família, però no volien fer-ho públic. Altres ho havien escrit però estaven gravats. I n'hi ha que pensaven que allò era més aviat un tema per parlar en família. Els homes tenien més facilitat per explicar-ho i semblava que les dones no fossin tan importants, però potser empeses per les famílies s'acaben animant.

-Com rep aquests nous testimonis, vostè?
-És un moment emocionant. No només ens expliquen el record més immediat, perquè al fer-los preguntes concretes potser recorden coses noves. Tothom en surt força content, i com més t'hi poses més coses et venen al cap: l'escola, la família, el carrer, la rutina després de llevar-se... és important dir que tots els records són vàlids. Els del dia del bombardeig, però també els dels dies abans.

-Va a totes les entrevistes?
-No, a totes no, però sí a les que puc ser-hi. A mesura que hi va treballant, la Miriam Torres em comentava que es veuen situacions, llocs, detalls, que es repeteixen: la cua del peix, l'aigua que rajava de la font i que després anava per la plaça roja de sang, els carros plens de cossos... jo penso en clau de relat, aquestes moltes veus explicant el mateix. Serà interessar-ho veure un rere l'altre.

-Com d'importants són projectes com aquest, de memòria històrica?
-Hi va haver 40 anys que si parlaves del que va passar et portaven al cuartelillo. Miri, a Alemanya de seguida van estar molt documentats del que va passar en aquella època, perquè van veure que parlar-ne era bo per rendir comptes. Aquí vam anar 40 anys tard, els estudiosos van començar a treballar amb l'arribada de la democràcia. Partim d'aquesta anomalia. I la memòria ja no és la mateixa. I molts dels qui ho van viure van morir.

-Els bombardejos segueixen sent notícia.
-Un dels motius per tirar endavant aquest projecte és que la ciutat forma part de la Xarxa d'Alcaldes i Alcaldesses per la Pau. Avui en dia pots enviar un equip de televisió, quan hi ha un bombardeig. Però recordar i explicar què va passar té un punt heroic com a ciutat. La gent té ganes de fer-ho, de xerrar i acabar el millor possible la recerca. Aquell dia està marcat en la memòria. Hi ha silencis i molts, al parlar, se'ls neguen els ulls.

-Sap quan començarà a redactar el diari?
-No, ja aniré veient. Ara vull tenir el màxim de testimonis, que és el més urgent. Aprofitar la gent que encara pot parlar i anar coneixent nous casos que t'expliquin el màxim de coses.

-La crida encara està oberta?
-Pensi que busquem gent de Granollers que estava a la ciutat, però també els granollerins que, per exemple, no estaven aquí sinó al front i van tornar al cap d'uns dies. O els qui van marxar a viure fora, o la gent que va passar per la ciutat i després va tornar al seu territori. Busquem en cartes, documents personals, diaris... ara és el moment d'arribar a tothom! Ja siguin fonts directes com indirectes: familiars a qui el seu avi o la seva mare els hi van explicar què va passar aquell 31 de maig.

 

Participació