la veu del montseny

Les Heliconíades

Nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

per Ramon Gasch, 29 de juny de 2021 a les 09:40 |
Nou relat del GEM | La Veu del Montseny
No sé si us passa a vosaltres, però en aquest temps de confinament, les heliconíades, estan mes esverades que mai. Abans intentaven imposar el seu criteri amb cert ordre, respectant ni que fos una mica els meus interessos, però ara cada tarda/nit, a casa, comença una trifulga impressionant.

Que qui són les heliconíades? Doncs les muses de la inspiració artística que existeixen en algun lloc i que són les que van inspirar, inspiren i inspiraran els grans genis de la humanitat. I als escriptors i artistes de segona divisió, com jo, doncs també. Sense aquestes heliconíades el món encara seria molt pitjor del que és i mai hauríem tingut els Shakespeare, Van Gogh, Beethoven o la Rodoreda, per exemple.


Què dieu? Que això són histories de la mitologia? Oblideu-vos de mites! Si aquestes fades inspiradores no existissin realment tots els que escrivim, dibuixem, pintem, els que fem teatre, música, poesia, disseny o fins i tot enginyeria , no trobarien les idees, les formes, el color, el ritme o la rima de cap de les maneres. Tots els que fem alguna (o algunes) activitats d’aquestes les hem vist a les nostres heliconíades, hem escoltat la seva veu a cau d’orella o notat la tebior del seu cos al costat nostre. Ara però les muses estan guerreres i tot això afegit al Estado de Alarma dels humans, fa que aquest període resulti força complicat. Us explicaré per exemple el que em va passar ahir:

A mitja tarda, mentre descansava del descans permanent d’aquests dies, em va visitar de cop Polímnia, sempre adornada amb els seues cabells daurats. Aquesta es la musa de la geometria i de les obres sacres i fa anys que no para d’insistir en que haig de pintar un retaule de la Santíssima Trinitat. Evidentment, no li faig cas (no sabria ni com començar) però la veritat es que quan apareix em motiva i començo a sucar pinzells i emplenar de colors i formes, teles i papers.


En aquesta activitat estava quan de cop entre el pinzell i la tela va aparèixer Érato amb les seves roses al cap i la lira a la mà. Ella és el meu suport quan faig poesia eròtica, sentimental, amorosa... però la pobra va acabar amb el seu nas pintat de vermell! De seguida va començar amb les històries de sempre... que ja fa temps que no faig poesia de la seva, encara que ella em faci arribar inspiració, que no acollia les seves idees, que la tenia abandonada.

"Però noia, calla!" – li vaig dir - "...he escrit més poesia els darrers temps que pels tens al cap. I sempre ha sigut gràcies a tu".


En escoltar això em va dedicar un somriure i sembla que va marxar contenta. Llavors quan estava a punt de tornar a buscar la barreja a la paleta, pensant que aquella tonalitat rogenca que necessitava ja seria impossible de trobar vaig escoltar una veu suau a cau d’orella.

"Hola amic meu... que t’has oblidat de mi?"

Aquella veu era inconfusible i encara que aparentment allà no hi havia ningú, jo la vaig veure. Era Clio amb la seca corona de llorer i la trompeta a la mà. La meva amiga Clio la que sempre em portava la inspiració quan es tractava d’història. No li vaig respondre. No calia. En aquell mateix instant vaig recordar el compromís que tenia de lliurar l’original del meu nou llibre de novel·la històrica abans d’un mes. La paleta i els pinzells van anar pel terra i vaig girar-me corrents cap a la taula d’escriure que està a l’altre costat del meu petit estudi. Comprovar, mirar, recordar, rellegir fins que la inspiració de la Clio va arribar... i llavors ploma i paper, paraules, línies, pàgines, emocions, lluita, amor...

"Podem passar, oi?"
"Si, podeu passar noies. Us necessito".

No fallava mai. Talía musa de la comèdia, amb els seus pits a l’aire i la màscara còmica, havia entrat juntament amb Melpòmene, musa de la tragèdia, sempre amb la seva faç trista i plena de melangia. Entre elles es cridaven i discutien per a veure quan havien d’intervenir.

"Que ara em toca a mi..." -deia una- "...no és veritat, em toca a mi...!" – responia l’altra.

A mi ja em van bé aquestes trifulgues perquè les fons d’inspiració de les meves princeses, són molt millors quan més excitades estan. Per què serà?

Estava animat, molt animat. La història sortia a tota velocitat. Situacions, personatges, diàlegs, acció... i llavors, de cop Talia i Melpòmene, van desaparèixer. Llavors la ploma es va aturar i vaig notar com si una mà de ferro m’agafés el pols sense deixar-me escriure ni una paraula més.

"No em mereixo el que em fas".

Era Cal·líope, la musa de la poesia èpica, i a mi no em va semblar gens estrany que els altres dues fotessin el camp al veure-la. Cal·líope és una musa autoritària i amb molt de caràcter. Amb la seva tauleta de cera i el punxó a les mans, no parava de donar voltes amunt i avall. El seu aspecte majestuós i la seva bellesa era capaç de temptar a qualsevol.

"Me’n deus una, em vas prometre..."

"Si, t’ho vaig prometre, però com vols que faci poesia èpica en els moments actuals? Ja n’hi ha prou d’èpica arreu, no creus? Però ho escriuré, t’ho prometo".

"Massa promeses, ho sents? Massa promeses...m’ho apunto". I va marxar remugant paraulotes i ratllant la seva taula com una boja. Em vaig quedar sol, però ja m’era igual. Tenia el fil i la trama. Tot anava brollant des de dins com si fos una font... i llavors sense que jo toqués res es va posar en marxa l’equip de música. Això sols volia dir una cosa: Euterpe, la musa de la música i Terpsícore, la de la dansa, havien arribat. Us juro que no toco cap tecla, ni poso cap vinil o CD dins de l’equip. Tot ho fan elles. Trien el tipus de música, ajusten el volum i comença l’espectacle. Euterpe amb la seva flauta doble va acompanyant els moviments de Terpsícore,  tota emplomada i amb el seu reguitzell de flors. Es mouen pel meu cap, pels meus voltants, em canten a cau d’orella i el més curiós de tot es que trien tot tipus de música, des de Wagner i Chopin, fins a Creedence o als Stones. Un dia li preguntaré al meu amic Fogerty si també se li apareixen a ell.

I així continuo treballant, amb música i aquelles dues donant voltes etèries pel meu voltant fins l’hora que el cos diu prou i les vàlvules que aguanten les parpelles, comencen a fer figa. Llavors em poso al llit que hi ha allà al ben mig mateix i intento dormir.

Potser molts de vosaltres us estareu preguntant: on és la novena musa inspiradora? Aquest paio ha parlat de vuit, però n’hi ha nou. No patiu. Arribat aquest moment sempre noto com algú aixeca la roba de l’altre costat del llit i entra al meu costat. És Urània, la preciosa musa inspiradora de l’astrologia i l’astronomia que, amb la seva bola de l’univers i la corona d’estels, comença les seves explicacions.

Has vist? Avui tenim lluna nova. Mira com s’alinea amb Venus. La constel·lació d’Andròmeda i la de Virgo llueixen més que mai. A més...Acompanyat de les seves paraules es com m’adormo. Abans Urània era un xic més atrevida, però ara un ja té els seus anys. L’última mirada sempre es pel rellotge lluminós de la tauleta: dos quarts de quatre. Suposo que a algú de vosaltres també li ha passat algun dia una cosa com aquesta. A mi em passa cada dia.

 

Participació