la veu del montseny

Diorama

Nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

per Maite Soriano , 19 de desembre de 2020 a les 11:16 |
Arbre de nadal a la plaça major de Vic | Josep M. Costa
─Amèlia, ja truquen! Ves a obrir que deu ser la Fina!

─Però mare... de veritat voleu que us els deixem? Si ja poden quedar-se sols a casa, a més a més si ara les compres les fem per...


─Au, ves, ves! ─l’interromp l’àvia plena de convenciment─ Que no saps l’alegria que ens dones al teu pare i a mi! A més, ja tinc preparada la xocolata desfeta i el teu pare anirà a comprar xurros. Una cosa que li ve de gust deixem-li fer! Ja saps com està del cap, oi? Doncs ara li ha donat per passejar descalç damunt la gespa i cada dia s’hi passa mitja hora. I tot per un vídeo que van penjar en el grup els del casal que parla de l’erzin o jo que sé... Ai Senyor, no sé on anirem a parar...! El que és segur és que estem en el millor moment del que ens queda...

─Hola iaiaaaa! ─diuen dues veus a l’uníson entre rialles per la coincidència.


─Però que grans i que guapos Déu meu! Doneu-me una abraçada ben forta! ─fa la iaia amb els braços ben oberts com per encabir-hi tots els nets del món.

─Avi Pereee! ─es desprèn la Marta per endinsar-se en una altra de no compartida amb el seu germà.


─Has portat la guitarra Oriol? ─pregunta l’avi, mentre intenta enlairar la Marta i ja gairebé no pot amb ella.

─Sí avi ─s’apressa a contestar diligent la Marta─, si no arriba a ser per mi aquest cap de suro se l’hagués oblidada a casa, com sempre!

─No és veritat! L’anava a agafar, però primer volia endreçar l’habitació, no com tu que sempre ho deixes tot pel mig a-m-u-n-t-e-g-a-t ─li etziba l’Oriol en to burleta.

─Bé, mare, si dius que restareu tota l’estona tan contents, jo us deixo. Que us sigui lleu. Per cert, del sopar me’n cuido jo. Adéu pare, fins després! ─I fuig la filla en estampida lliure, car la seva consciència no gosaria contrariar mai una determinació tan ferma.

***

─No queda més xocolata iaia? Aquest esmorzar està deliciós.

─Té, si vols escura la cassoleta. Us heu posat uns bigotis! ─diu enriolada la iaia─. Porta, que us faré una foto que us vegin els pares.

─I després què farem avi? ─pregunta encuriosit l’Oriol─ Vols escoltar com sona la nadala que estem preparant a l’insti? La composem una colla d’amics i gairebé la tenim enllestida, només falten els últims acords.

─I tant que sí, fins i tot, si dius que has portat la partitura puc mirar de fer-t’hi l’acompanyament a piano, sempre i quan aquest coi d’artrosi m’ho permeti, és clar. Però ara, aprofitant que fa un bon sol, he pensat que podríeu ajudar-me a col·locar els llums a l’avet de fora.

─Avi, torna’ns a explicar la història de quan vas trobar l’avet petitó i el portares aquí ─suplica la Marta, mentre tots tres surten ben abrigats al jardí amb vistes al Montseny.

La tarda d’abans, quan va saber que vindrien els nets, l’avi Pere va rescatar del traster l’escala i la caixa dels guarniments de Nadal. Estrelles, boles de decoració, llums, figuretes... havien romàs aplegades tot un any i ara esperaven al peu de l’arbre que algú els donés una nova vida, com els nens n’hi estaven donant a ell. I ara, com tres criatures preses d’una il·lusió incontenible, avi i nets competeixen per veure qui penja més amunt les garlandes de llums de colors o qui col·loca la bola més brillant de totes. Enguany, però, com ja és tradició, serà la Marta qui, enfilada damunt l’escala, farà d’enxaneta per subjectar l’estel de Betlem al cimall de l’avet. Mentrestant, els nens escolten les contalles de l’avi sobre l’accepció d’oriol i de marta com a animalons que habiten al bosc, o sobre l’avet abandonat que va replantar l’avi i que s’ha fet immens, tant que per l’any que ve necessitaran un altre tram d’escala.

La iaia Amèlia fa el propi dintre de casa amb les figuretes confinades d’un pessebre àvid de renéixer a les primeries d’un nou hivern. En entrar al caliu de la llar, tots es queden embadalits guaitant aquella estampa tan entranyable, amb el cor ple de la mateixa esperança que van descobrir els pobres d’esperit en veure el nen Jesús. Presos per l’emoció, segueixen la tonada d’una nadala que inicia la iaia. I, com embastat per un fil que dona continuïtat a la màgia, l’avi i els nets enllacen els mateixos sons amb la composició de l’Oriol que, vestida a dues veus pel piano i la guitarra, creen una musicalitat prou digna com per ser gaudida en petit comitè.

***

La Fina parla per telèfon. Per l’expressió del seu rostre sembla que hi ha quelcom que no rutlla bé.

─Toni, acabo de fer les croquetes i vaig a casa la Rosa, que no es troba bé. Sortiré a passejar l’Enric que ella avui no s’hi veu amb cor de fer-ho.

─Doncs ja t’acompanyo, que tu sola no podràs manegar la cadira de rodes fins el carrer. I, de passada que hi vaig, agafaré la caixa d’eines i els hi miraré d’arreglar la rentadora, que em va dir en Joan que no els hi centrifuga bé i fins dimarts no podrà venir el tècnic.

─Ben pensat, Toni! Ja et posaràs amb el meu ordinador un altre dia, no corre pressa.

***
I així passen adelitades les hores fins al capvespre, quan en Toni i la Fina arriben a casa dels iaios amb el brou i les croquetes per sopar, i es troben tot d’anècdotes per compartir. Els nens es precipiten per referir alhora les peripècies viscudes durant el guarniment de l’arbre, així com la descoberta dels beneficis terapèutics del contacte perdut amb el terra, Earthing en anglès, que els ha tingut passejant descalços per la gespa una bona estona. L’Amèlia s’arronsa d’espatlles i fa un gest de desaprovació, mentre la resta es lliura als riures de complicitat encomanadissa.

La Marta endolla els llums i emmena la família sencera cap a la balconada, on contemplen amb l’ànim suspès l’estampa preciosa de l’avet lluminós, sense sospitar que el veritable diorama el forma l’escena d’ells mateixos, emmarcada en les seves vides senzilles que traspuen el nen que tots ells porten dintre.

 

Participació