la veu del montseny

Estimar el Montseny

Nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

per Josep Ontañon , 23 d'octubre de 2020 a les 19:50 |
Imatge del Montseny | Grup d'Escriptors del Montseny
Els últims temps m'he apropat una mica més al massís del Montseny. No és que no el conegués -fa una cinquantena d'anys que el tinc a la vista diàriament-, però com passa amb la nostra relació amb amics o coneguts, moltes vegades tan sols els identifiquem com a amics quan tenim alguna qüestió en comú que ens permet d’aprofundir en determinades coses. En el meu cas, no m’atreveixo a escriure d’un lloc tan estimat sabent que altres han aprofundit en tots els aspectes del seu coneixement històric, natura, social, etc. Sí que, en canvi, puc veure el Montseny com un amic proper amb el qual a poc a poc he aconseguit crear vincles que han donat sentit a la meva vida al llarg de tants anys trepitjant els seus camins, gaudint dels seus paratges i escoltant els seus sons.

Els llocs per on la vida ens ha conduït deixen en el nostre interior vincles que no s'esborren i que són com els graons d'una escala a través de la qual accedim a altres nivells, sense oblidar que els primers escalons ens han dut on som ara. La major part de persones, per bé o per mal, hem conegut llocs on hem creat lligams i als quals acudim quan els nostres subconscients enyoren aspectes viscuts que estimem. Llocs que no oblidem, que són com pilars que ens han servit per descobrir a poc a poc les nostres vides.


El meu primer graó el va marcar el barri de Gràcia, amb els seus carrers estrets i plens d’anècdotes entre veïns que ens coneixíem i ens ajudàvem. Va ser un vincle breu, però intens, que la guerra va trencar. Una guerra que va deixar records d'una infància viscuda entre plors i solidaritat comunitària. Uns anys per mi poc viscuts -era una criatura-, però que em desperten records en passejar pel seus carrers i, en especial, per aquell on vaig néixer. És un lloc de visita obligada quan per qualsevol circumstància m'acosto a la ciutat i hi trec el cap revivint aquell dia que vaig trencar un càntir a la font del costat de casa o les corregudes rere un petit estel intentant que s'alcés enmig dels estrets carrerons del carrer de la Fraternitat.

Les penúries de la postguerra van obligar la mare a enviar-me a un poblet de Castella, amb els avis paterns. A casa, no hi havia recursos i allà hi vaig passar tres llargs anys i uns quants estius de la meva vida. Va ser la millor infantesa, els meus fills han escoltat repetidament les agradables sensacions d'una terra que va acollir-me i va donar-me escalfor familiar.


Al llarg de la meva adolescència, la mare va instal·lar-se en un nou barri barceloní, al carrer d’Urgell de Barcelona, i jo vaig tornar a la ciutat. Nous amics, noves escoles, les primeres feines per a un noi de catorze anys i una nova comunitat amb altres visions. Els primers enamoraments i nous projectes que van donar contingut al meu futur.

La meva professió va permetre’m millorar i un nou trasllat dins de Barcelona em va dur prop de l'estació del Clot. Va ser una estada passatgera, però més agraïda. Al barri del Clot van néixer els meus dos primers fills. La feina m’obligava a prendre el tren cada dia cap a Cardedeu i era una comoditat fer-ho des de tan curta distància. No vaig gaudir massa temps dels viatges, les obligacions professionals no em permetien estar lluny de la fàbrica i ens vam traslladar a Cardedeu. Un nou pis a la carretera principal, amb una gran terrassa orientada al nord que permetia albirar al fons unes primeres vistes d'unes muntanyes que vaig anar identificant a poc a poc. Les anava gravant al meu cap com el decorat d'un gran teatre on la meva família n’era la protagonista.


Els primers fills van passar la seva infància jugant en un petit parterre fet amb fustes on podien remenar i embrutar-se amb la sorra. Una de les distraccions era representar petits munts de terra prenent com a model el Montseny.

A partir d'aquest moment, aquest massís esvelt i amable començava a formar part de la meva vida i ja mai més me’n separaria.

Dins mateix de Cardedeu, vaig tornar a mudar-me de casa. La família es va fer més gran i ens vam traslladar a la part alta del poble. Una casa amb un ampli jardí i terrasses on la muntanya era perfectament identificable, com si haguéssim utilitzat un zoom que ens apropés els paisatges del fons, del Montseny.

La feina em tenia molt absorbit i amb dificultat disposava de temps per dedicar-lo, al llarg de la setmana, als nens. Quan arribava el diumenge, preníem el cotxe i, després d'organitzar la cistella de càmping, ens acostàvem als llocs més pròxims on poder prendre l’aire i gaudir de la natura.

Ens agradava enfilar-nos per la Costa del Montseny fins arribar a la Font Martina. Si ens venia de gust, encara cercàvem algun racó al llarg del camí que ens duia al començament de la carretera que s’enfila cap al Turó de l’Home. Aquest costum tenia moltes vegades un doble sentit, havia comprovat que quan alguna de les cinc criatures tenia molta tos, la meva dona i jo esperàvem el moment per fer una escapada a la muntanya amb els nens i dono fe que la tos els desapareixia, són remeis casolans però efectius.

Sempre m’ha agradat passejar per la natura i les meves sortides no eren cap a mar, sinó cap a muntanya. Al Montseny, hi he trobat silenci, acolliment, i també el goig de veure com altres troben la forma de posar a prova les seves capacitats esportives. En algunes ocasions ens acostàvem al Turó de l’Home per veure com els més atrevits es llançaven amb ala delta, era com una espècie de repte amb el perill; persones que competien amb els ocells retorçant-se al llarg del trajecte, fent una llarga processó fins a aterrar prop de Mosqueroles.

Els vilatans dels pobles propers al Montseny esperem veure les primeres emblanquinades a la muntanya, és el primer signe que l’hivern s’acosta, no sempre és puntual però, quan es produeix, una llarga cua de cotxes tracten d’enfilar-se per trepitjar els paratges nevats que s’han transformat en petits contes nòrdics. Si s’hi pot arribar, Santa Fe ofereix magnífiques pistes i vistes on les famílies gaudim d’uns moments d’esbarjo. Els nens s’ensorren dins els gruixos de neu i acaben molls fins als ossos. Els més atrevits s’enfilen pels pendents per lliscar sobre plàstics competint per arribar sans i estalvis al destí on els pares els esperen per evitar les clàssiques tombarelles de final de trajecte. Magnífiques jornades que han quedat en el record de la canalla.

Les nostres comunitats sempre han trobat en el Montseny una referència on celebrar esdeveniments. Jo crec que la muntanya té, per les seves característiques, un atractiu especial, un grau d’espiritualitat, de fantasia, de misteri que atreu els que ens hi acostem sovint per celebrar actes culturals i religiosos, com si fos un gran altar que ens acosta al Suprem.

Molts pobles de l’entorn tenen per costum, en arribar el Nadal, organitzar pujades prop del Turó de l’Home, concretament al pla Amagat. Amb la meva família, hi hem pujat amb els fills a portar-hi el pessebre. És una festa molt estimada que tot i la disminució de creients encara continua amb la mateixa força, com si ens acostéssim més al sacrifici d’Abraham amb el seu fill Isaac, vist des de les representacions més o menys encertades de la Bíblia. També la pujada al Matagalls és multitudinària, i reuneix gent de totes les edats per assistir a la missa que se celebra al cim, on pares, avis amb moral i nets tornen a les seves llars satisfets dels esforços, encara que les cames se’n ressentin uns dies per la dura pujada. 

La muntanya, anys enrere, estava densament poblada i, per tant, en aquells temps cada poblet tenia la seva pròpia església: Montseny, Mosqueroles, la Costa, Fogars de  Montclús, Riells del Montseny, Campins i altres antigues esglesioles repartides per tot el massís. També Sant Marçal, un antic monestir avui transformat i convertides les cel·les en confortables allotjaments d’un hotel. I parlo únicament del vessant sud, el que mira al mar. Altres indrets tenen la seva pròpia història; però els temps han canviat i els pobles s’han quedat buits o molt poc poblats.

Al llarg dels temps, els llocs sants han estat ocupats per capellans que en moltes ocasions eren purament contemplatius, eren com ermitans, es deurien o es deuen encara sentir més propers a la meditació. En alguna ocasió, he assistit a una missa de Pasqua de caràcter ortodox amb una assistència absoluta. A la Costa, amb poca població, el capellà fa vida de frare o almenys en feia en aquell moment. A Mosqueroles, al llarg dels últims anys, Mn. Malgosa, un capellà escriptor i poeta atreia amb les seves homilies coneguts i estranys. I un capítol especial mereix Riells del Montseny, amb Mn. Pere Ribot, que ens ha llegat una gran quantitat de poemes i temes literaris escrits al llarg de la seva estada a Riells, i que va esdevenir un punt d’interès pel seu grau de catalanisme. Exiliat des de 1941 a una parròquia de muntanya per la seva manifesta vocació patriòtica, Mn. Pere Ribot va trobar al Montseny la tranquil·litat, la reflexió i un entorn bucòlic ideal.

La meva família i jo ens hem sentit atrets per aquesta hospitalitat amb acolliment especialment religiós. Amb molta freqüència, ens sentíem agradablement atrets pel caire culte de les celebracions, fins al punt que una de les meves filles va contreure matrimoni a Mosqueroles. És doncs una espècie de lloc sagrat on et sents més a prop d’uns sentiments que t’ajuden a meditar i carregar piles.

Els fills s’han anat fent grans i cada un ha anat prenent el seu camí. Jo vaig quedar vidu
Sempre hi ha hagut una atracció especial de la meva família cap a la muntanya. La meva parella havia compartit amb mi l’estimació i la sensació d’intimitat a través de la natura i l’apropament a Déu, per això la seva voluntat va ser poder descansar en un lloc de privilegi des d’on, simbòlicament, pogués veure els que estimava. Les seves cendres reposen al pla de Santa Elena. Cada any, els fills i nets ens reunim per pregar al lloc indicat, darrerament algun dels nets han acompanyat l’acte amb una sentida intervenció musical.

Els temps han anat passant. i jo he seguit sentint-me atret per la muntanya. Al cap d’uns anys, s’han produït nous esdeveniments a la meva vida, he contret de nou matrimoni i de nou el protagonisme m’ha dut a l’església de Mosqueroles. La contemplació dels coneguts paratges m’havien atret i al poc temps he decidit apropar-me a viure a Sant Esteve.

Fa poc dies he  estat recorrent algunes parts de la muntanya que no coneixia,  això sí, on el cotxe em permetia arribar i fer petites caminades, per poder valorar els seus paisatges, contemplar la natura i escoltar els seus sons. Un petit acte m’ha permès sentir-me transportat a d’altres èpoques, l’edat mitjana, el monjos de Sant Marçal i el seu monestir. Un modest acte cultural dins l'església escoltant cançons, això sí, profanes però dolces, l’estança plena. Encara que sembli inadequat, el ressò dels seus cants, l’ambient serè unit a una nit de lluna plena i un cel asserenat m’ha fet sentir com transportat a d’altres temps, on la muntanya segurament tenia un clar sentit místic.

Un altre dia, vaig acostar-me a l’Església de Fogars de Montclús, on hi tenia lligams sentimentals i m’agradava tornar a trepitjat l’entorn. Amb sorpresa vaig trobar que una comunitat denominada el Cenacle, s’havia establert en  les seves dependències i els seus ocupants es dedicaven a retrobar les seves vides malmeses, tal vegada, per problemes d’adició, estic segur que la influencia del lloc els ajudarà a trobar el camí, un motiu més per agrair a la mare natura la seva influència per ajudar els que d’alguna forma ho necessiten.

És extraordinària la contemplació del Montseny des de Sant Esteve, cada estació té un relleu diferent, cada hora ens mostra una cara distinta, a mi m’ha encisat la muntanya que s’aixeca davant meu orgullosa, les seves vessants mostren colors diferents i sembla com si fossin mans que ens volen acaronar. És, sens dubte, una muntanya màgica, atractiva i plena de sentiments.

La proximitat em permet recordar les moltes sensacions que al llarg del temps he anat  gaudint de la muntanya màgica i que d’alguna forma m’han permès acostar-me a la falda de la muntanya amb el goig de sentir-me un amic més.

Els graons de l’escala s’estan esgotant, la vida ja arriba al cap damunt i des d’ella puc fer una mirada, tal vegada en sense fer-ne ús del zoom com temps enrere, tinc la muntanya a tocar i això em permet donar la mà a les meves vivències, sentir-les com un amic escolta l’altre, amb atenció, en sense pressa.

Passejo per la part alta de Sant Esteve, a primera hora del matí o a mitja tarda, quan els sol acarona el Montseny des del costat, sigui llevant o ponent, m’aturo, reposo sobre els pals de caminar i contemplo en tota la seva majestat el massís. És un espectacle únic, atractiu i ple de simbolismes.

 

Participació