coronavirus

«Soc jove i vaig estar a l'UCI pel coronavirus»

La Mireia, veïna de Bigues i Riells, explica com es recupera poc a poc de la Covid-19

per Jaume Ventura , 5 de setembre de 2020 a les 11:08 |
La Mireia Moret, al despatx de Granollers on treballa, | Jaume Ventura
La Mireia Moret treballa al despatx Fuster Güell de Granollers, on des de fa unes setmanes ja exerceix amb relativa normalitat. Aquest veïna de Bigues i Riells de 31 anys porta des de principis del mes de març lluitant per eliminar del tot el coronavirus del seu cos. En aquesta entrevista a NacióGranollers explica com han estat els últims sis mesos de la seva vida i alerta que els joves també han de vigilar.

-Sap com es va infectar?

-No en tinc ni idea. Quan vaig arribar a l'hospital vàrem intentar fer marxa enrere però no sabem on el vaig poder agafar. Els dies anteriors vaig estar amb clients a l'aeroport, amb la família, amb amics i de turisme a Astúries. Cap de les persones amb les que vaig contactar van estar ni infectats ni amb símptomes.

-Quan comença tot plegat?

-El divendres 13 de març em començo a trobar malament. Vaig a dinar a casa els meus pares ja amb mal de cap i cansament, però pensava que no seria res més enllà de fatiga. Torno a casa i, al cap d'una estona, ja estava a 38. Així em vaig passar tot el cap de setmana. Quan em llevo el diumenge estava ja a 40 graus. Truquem trucar al 061 i després estàvem a urgències de l'Hospital de Granollers. Allà em vaig quedar del 15 al 25 de març.

-Ingressada a la UCI, també.

-Sí. Van ser un parell de dies, perquè vaig anar millorant i no necessitava intubació, només mascareta. Però allà hi havia ingressats que estaven intubats i boca avall.

-Com es trobava?
-Va ser horrible. Tenia els pulmons bloquejats. En un minut havia de fer moltes inspiracions perquè m'entrés l'oxigen.

-Quines sensacions tenia?
-El pitjor és que era conscient de tot. Això va ser al principi de la pandèmia, per la qual cosa els metges -que m'han tractat de deu- desconeixien encara moltes coses, s'actuava sobre la marxa perquè tot era molt nou. A més, jo vaig trencar molts dels esquemes de l'hospital, perquè vaig fer 31 anys allà, no tenia patologies prèvies, ni asma, ni diabetis... soc jove i vaig estar a la UCI.

-Per tant, l'edat no té res a veure.
-No, no. Totes les edats poden estar exposades. Tothom li ha de tenir respecte.

-I ara, com es troba?
-Tinc dolor muscular i tos residual i encara em canso. De fet, faig rehabilitació respiratòria quan ja han passat gairebé sis mesos. Però clar, encara no sabem ben bé les conseqüències de la Covid-19. Estic millor, faig més o menys vida normal i ja no estic sempre a casa (riu).

-Quin control o rehabilitació li fan?
-Si tinc qualsevol malestar puc consultar directament als especialistes, que m'avaluen. Cada mes o dos mesos em fan proves a nivell pulmonar, perquè encara tenia alguna petita inflamació que volen tenir controlada perquè no vagi a més.

-Parlava de les conseqüències físiques. I a nivell emocional?
-L'estada a l'hospital va ser molt dura psicològicament. Que et falti l'aire fa por, però tot plegat costa d'assimilar a nivell mental. Estàs 24 hores sola, no podies molestar als infermers perquè potser no tenien tot el material necessari i si volien entrar havien de fer mil passos abans... tens la televisió, sí, però no estarà 24 hores engegada. Pots llegir. I sobretot: tens el mòbil! (riu) Això sí, trobes molt a faltar la família.

-I quan va sortir?
-Doncs no es va resoldre tot. Vaig estar gairebé 70 dies aïllada a casa, perquè no em repetien les proves i encara era positiva. Fins al cap de dos mesos i mig no vaig donar negatiu.





 

Participació