la veu del montseny

Hi ha cent mil parlants d'occità en actiu?

Nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

per Jordi Plens , 1 de setembre de 2020 a les 19:04 |
Obres sobre l'occità. | Grup d'Escriptors del Montseny
Es pot saber del cert, de la majoria de llengües, si es troben o no en perill d’extinció a partir del nombre de parlants i de la freqüència d’ús declarada pels usuaris. La wikipèdia en occitan és imprecisa, però inequívoca: «Ara s'estima que sus una populacion de 14 o 15 milions d'occitans, son entre 110 000 e 580 000 los que son capables de parlar l'occitan correntament, mas las ocasions de lo parlar dins la societat son raras».

Per a alguns investigadors sobre vitalitat etnolingüística, el límit de supervivència d’una llengua en un món globalitzat podrien ser els cent mil parlants. I no és difícil sentir de boca d’una persona occitana el relat de la interrupció en la transmissió intergeneracional de la llengua pròpia en un punt o altre de la genealogia familiar. Potser tot just fa setanta anys.

           
Les dues causes a les quals atribueixen la substitució lingüística a la wikipèdia són a) la diglòssia en profit de les tres llengües imposades en el propi domini lingüístic per part dels estats espanyol, francès i italià, i també, en les seves paraules: b) «per una politica clara de repression lingüistica dins l'estat francés», on no és llengua oficial (com a l’Aran) o protegida (com en els enclavaments lingüístics sota administració italiana), sinó que li manca tot reconeixement oficial i es discuteix que existeixi com a opció educativa paritària real amb el francès en les escoles primàries bilingües anomenades Calandretas.


A França, on la «diglossia al profièch del francés es constanta», la manca d’un estatut oficial ho decideix tot. Però els esforços de l’occitanisme malden per capgirar la substitució lingüística i compten amb iniciatives importants que contribueixen a millorar la imatge de la llengua i a crear un germen d’empoderament popular. Les grans manifestacions de Carcassona el 2005, amb 11.000 persones, de Besièrs el 2007, amb 20.000 persones, de Carcassona el 2009, amb 25.000, i de Tolosa el 2012, amb 30.000 han demostrat que existeix una capacitat de mobilitzacio social en favor de l'occità.
 

I de la història recent de la lingüística occitana, entre la formació acadèmica i l’obra militant, què en sabem? Joan Thomas, a 'Lingüistica e renaissentisme occitan', estudi publicat per l’Institut d’Estudis Occitans (2006), aclareix la situació de marginació de la lingüística occitana en l’actual context sociocultural, institucional, polític i econòmic. Aquest context determina la importància i inevitabilitat de qüestions com la de la unitat del sistema lingüístic o la de la seva estandardització i la denominació, i clama a favor d’una política lingüística coherent que permeti normalitzar la llengua occitana afavorint-hi l’ensenyament i l’edició.
 
Si comparem diacrònicament els processos de normativització del corpus i, fins on se’n pugui parlar, de normalització de l’ús, de l’occità i del català, veurem que allò que determina l’avantatge del darrer respecte al primer procedeix dels següents fets (segons l’interès, podríem enfocar-ne fàcilment ara una part, ara tot el domini lingüístic):
 
-Normativització d’ençà de la reforma fabriana i de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907-1948) i edició del diccionari i de les gramàtiques de l’Institut (1995-2019).

-Ús de la llengua catalana als nivells més alts del propi govern i de l’educació superior. Amb menció especial pel que fa a la institucionalització com a llengua vehicular als nivells primari i secundari de l’ensenyament i pel que fa a l’empara legal que protegeix tots aquests usos.

-Existència d’una pluralitat de mitjans de comunicació públics i privats actualitzada i consistent, d’una capacitat editorial i d’una presència sòlida a la xarxa.

-Oferta d’un procés de canvi social republicà autocentrat que estableix sinergies amb la militància lingüística.

Precisament el darrer punt aclareix que un moviment social és, per damunt de tot un moviment polític, i que hi ha una relació causal entre l’estructura i l’acció social.

El futur del català, al capdavall, depèn de tothom que hi vulgui viure o que accepti facilitar-hi la convivència.

 

Participació