entrevista

Salvador Armengol, metge jubilat que va tornar a treballar a l'UCI de Granollers: «Les cures intensives també han de ser per al personal»

Posa especial èmfasi en la feina d'equip que han fet els professionals de l'hospital granollerí

per Jaume Ventura , 5 de juliol de 2020 a les 17:09 |
Salvador Armengol ha tornat a treballar a la UCI de l'Hospital de Granollers. | Cedida
Salvador Armengol (67 anys) va ser, durant 17 anys, responsable del servei de la Unitat de Cures Intensives de l'Hospital de Granollers. Tot i que ja està jubilat, l'esclat de la pandèmia el va portar a tornar treballar durant unes setmanes a l'UCI granollerina.

-Com arriba vostè a l'Hospital de Granollers?

-Va ser l'any 95. Jo venia de Can Ruti, a Badalona, i em van escollir per venir. Vaig viure la posada en marxa de l'UCI i en vaig ser el responsable durant 17 anys. El 2017 vaig deixar de ser el cap per ser l'adjunt, i finalment el 2019 em vaig jubilar.

-Per què hi va tornar?

-Miri, tot i que estava jubilat intermitentment anava tornant a l'hospital perquè tinc molt bona relació amb els companys. El mes de març ja es veia que la situació a la Xina i Itàlia era complicada, i aquí començaven a haver-hi casos i fins i tot ingressats a cures intensives. Amb una altra companya que també està jubilada vem dir-li al responsable del servei que, si ens necessitaven, podíem donar un cop de mà. Al cap de 15 dies ens van trucar.

-Quant temps hi va estar?

-Gairebé un mes: des de finals d'abril fins ben avançat maig. Quan hi havia menys allau de casos.

-Com van treballar?
-No donàvem a l'abast i vàrem decidir crear un equip multidisciplinar. Com que no s'operaven els malalts que hi havia programats van poder ajudar-nos altres especialistes. Hi va haver medicina intensiva al 100% i l'ajuda d'anestesiòlegs, medicina interna i pediatria i cirurgia amb experiència... tothom va ajudar! 

-Des de fora sembla que van ser setmanes difícils. Ho va viure així, vostè?
-Jo sóc especialista en intensiu, però format en medicina interna i de familia. He estat 40 anys fent de metge, entre la meva formació i com a responsable dels malalts. En tot aquest temps no havia vist una amenaça com la del coronavirus, i això que vem passar per la Grip A o el SARS. Però que una persona vingués caminant a urgències amb símptomes clàssics com febre, mal de cap, tos o ofegament, i en dos dies estiguessin a l'UCI, mai. Pensi que, a Granollers, vem passar de 15 a 48 llits d'UCI. Es buscaven forats per tot arreu.

-I com ho han viscut, els professionals?
-Han estat setmanes molt intenses. Per començar, per la vestimenta especial que portaves, que a més era impermeable i et feia suar molt. I tardaves un munt en posar-te, més que per fer la visita, fins i tot. A això s'hi ha d'afegir la tensió de la situació. I no només entre el personal sanitari: quan les persones de neteja havien de treballar, havien de ser encara més curoses que habitualment. I el mateix amb infermeres, auxiliars i tècnics. Les cures intensives són per aquells malats amb situació de risc vital o que poden acabar així, però crec que les cures intensives també han de ser pel personal.

-Com va ser l'evolució?
-Primer estava molt lluny, a la Xina; després més aprop, a Itàlia; i ràpidament ja teníem el virus aquí. Cal recordar que molts malalts s'han salvat gràcies a la respiració mecànica. A l'UCI n'hi ha, i de sobre, però imagini's la situació quan es tripliquen els llits. N'havies de buscar sota les pedres. A més, ens vem trobar que no són tots iguals i havies d'aprendre a utilitzar-los en el mínim temps possible.

-Quina sensació hi havia a l'hospital?
-Jo, deu dies abans, havia estat ja fent un reforç. Senties que tot estava ple, que s'havien agrupat els malalts menys greus de la Covid-19 i tenies la sensació que tot plegat podia anar a més. Sobretot perquè ja veies que la ràpida evolució clínica i radiològica.

-Va tenir por?
-No, por no; respecte, molt. Quan el meu cap em truca i em demana si puc tornar uns dies, ho parlo amb la família i decideixo que si. Miri, jo vaig viure l'evolució de l'UCI de Granollers, i amb la majoria dels metges ja havíem treballat plegats. Tenia ganes d'ajudar. Pensava que ja m'havia passat l'època, però no!

-Què li va dir la família?
-Patien per mi perquè no em contaminés. I per ells mateixos, suposo que també. A la feina havia de tenir més cura que mai i, al tornar a casa, m'havia de rentar de dalt a baix.






 

Participació