la veu del montseny

Roba estesa

Nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

per Glòria Berbel , Santa Maria de Palautordera, 26 de gener de 2020 a les 16:59 |
Roba estesa. | Wikicommons
“La porta del terrat no té clau. Quan surtis veuràs que hi ha set estenedors davant teu. El nostre és el vuitè, el que hi ha donant la volta a la paret. És l’únic que està a l’altra banda”. Les paraules del propietari encara reboten per la meva cavitat cerebral. Tinc poca memòria, però la informació que m’interessa retenir la puc repetir amb la mateixa cadència i entonació, sense canviar ni una sola paraula. Així que quan pujo al terrat tota ufanosa, amb un cossi ple de roba molla, que pesa, pesa molt, i que em nego a deixar al terra per obrir la porta perquè m’agrada fer les coses complicades, sinó no tindria emoció creuar el llindar sense entrebancar-me, perquè, és clar, l’esglaó és massa alt però jo no ho sé, tot just  és la primera vegada que pujo, i no puc mirar cap avall amb el cistell carregat, així que em desestabilitzo, faig un conat de caiguda que aconsegueixo redreçar i continuo caminant tan digna, mirant de reüll al meu voltant per si de cas hi ha algú al terrat que hagi vist la meva patètica entrada triomfal. Per sort no hi ha ningú. Només se sent xiular el vent i la fressa que fa una llauna buida que rodola pel terra. Així que expulso alleujada l’aire que inconscientment estava retenint en el meu diafragma i dono la volta a la paret, tal i com em va indicar el senyor Jaume.

I... Oh, sorpresa! El meu estenedor està ple de punta a punta. De les tres cordes penja roba de tota mena, un aixovar sencer diria jo: estovalles (qui fa servir estovalles avui dia?), llençol, funda nòrdica, funda de coixins, camises de noi, texans, samarretes i calçotets, molts calçotets. Tots bòxers, molt “monus”, per cert, alguns més cridaners, amb colors divertits, altres més seriosos. M’acosto i em sorprenc mirant la talla. Una M. Deu tenir bon culet? Torno al present quan sento el dolor que em fan els braços de sostenir el cabàs ple de roba. El deixo a terra. Em miro la magnitud de la tragèdia. I ara què? Usurpo les cordes a algú altre per una estona com ha fet el meu okupa desconegut? Uf, no sé. No és massa legal... Inspiro amb força, em col·loco bé la cua de cavall i agafo valor per anar pis per pis a demanar de qui és la roba que hi ha en el meu estenedor, per explicar que es deu tractar d’un error i solucionar el malentès.


Començo per la planta baixa, no hi són. En el primer primera em surt una dona grassoneta, sud-americana, té un somriure ampli i un accent que fan ganes de besar-la. “No mami, hoy no he hecho la colada. Suelo haserla los sábados”. Els del primer segona tampoc hi son. Els del segon estan tots a casa però no saben res de la roba, ni els interessa en absolut el meu periple particular. M’he sentit ignorada quan m’ha tancat la porta als morros sense haver-me donat temps a acomiadar-me. Així que pico la porta del tercer segona, la porta dels veïns del meu davant, amb força desgana.

M’obre la porta un noi. Jove. Força més jove que jo. Ben plantat. Molt ben plantat. De fet l’expressió més adequada és que està extremadament bo. La mirada se’m desvia involuntàriament cap avall: fa una mitjana, segur.


-Hola! -Tot el discurs que he deixat anar en els pisos de més avall sembla que s’hagi volatilitzat.
-Hola! -Em contesta amb un somriure que em fa empassar saliva.

-Ehhh...
-Si?
-Pot ser que la roba que hi ha estesa al terrat sigui teva? Vostra? Vull dir...
-Sí, és meva, només meva -m’aclareix-. Visc sol.
-Ah! -Ara sento que se’m resseca la boca i que diré alguna cosa que no toca.
-Soc l’Anna. Visc aquí al davant...
-Ah, òstres! Molt bé, no? Jo soc el Jordi, encantat!
-I m’estampa dos petons, un a cada galta. I jo no reacciono. Crec que enlloc d’un somriure faig una ganyota. Per què no sé actuar amb naturalitat quan m’agrada algú?
-Sí, mira, és que... És que... Res, que encara no fa una setmana que m’he instal·lat i avui he fet una rentadora i he anat a estendre la roba i m’he trobat que en el meu estenedor, aquest que hi ha a la banda esquerra, hi ha roba estesa. I estic demanant a tots els veïns de qui és perquè, és clar, a mi el propietari em va dir que aquell era el meu i ara no sé què fer, si és que es tracta d’una confusió o a veure com ho hem d’arreglar. 

El Jordi m’escolta atentament.
 
Jo callo.
 
Ell treu les claus del seu pany, se les posa a la butxaca i tanca la porta.
 
-Anem a veure-ho, no? 

Pugem el tram d’escales que ens separa del terrat. Ell va davant. Jo vaig mirant el seu cul i visualitzant com li deuen quedar els calçotets que he vist penjats. Travessem la porta del terrat. Aquesta vegada tinc cura d’aixecar bé els peus per no entrebancar-me amb l’esgraó que maliciosament han col·locat massa alt. Ell dona la volta al mur. Jo el segueixo. Es planta davant l’estenedor. Obre els braços i diu: Voilà!
 
-Exacte -dic jo-. Aquest és el meu estenedor.
-No, senyoreta -em diu mostrant els seus encants espatarrants-. Aquest és el “meu” estenedor. I t’ho demostraré. 

Recula fins l’entrada del terrat. Jo el segueixo. Comença a assenyalar els pals amb les cordes que hi ha i els va enumerant: baixos primera, baixos segona, primer primera, primer segona, segon primera, segon segona, tercer primera, "aquest és el teu" -diu assenyalant un dels estenedors- i tercer segona, diu assenyalant la roba que hi ha a l’altra banda de la paret.
 
-Però a mi el propietari m’ho va dir ben clar. Ho recordo perfectament, que el meu és el que està donant la volta a la paret i només n’hi ha un...
-Doncs ho deu tenir malentès, quina lògica té? Estan col·locats per ordre.
-Vaja... Quina llàstima... I a tu no t’importaria canviar-me’l? -Pregunto de forma agosarada.
-I per què vols que te’l canviï? -Em pregunta estranyat.
-No sé... Perquè aquest està separat dels altres i està en un lloc amb més intimitat i m’agrada més... Potser a tu t’és igual!
-No m’és igual! -Em diu avançant cap a la seva roba-. Però tu no ho has vist?
-El què?
-És des de l’únic lloc del terrat que es veu el Montseny!
-Ah, vaja... Sí, és veritat, el Montseny...
-I això no té preu, senyoreta.
-No té preu, és clar.
-En absolut, és innegociable.
-Sí, sí, ho entenc.
-Em sap greu, eh? Però és que a mi el Montseny m’inspira.
-Ja... 

La meva mirada es torna a distreure amb les peces de roba interior multicolor que hi ha a l’estenedor.
 
-Des de la meva habitació també es veu el Montseny.
-Ah si? Quina sort! Des del meu pis no el veig des d’enlloc.
-Doncs podríem arribar a un acord... Dorms amb mi. Et deixaré obrir la finestra quan et llevis, així t’inspires de bon matí i, a canvi, em quedo el teu estenedor. 
 
Aixeca una cella i em mira fixament als ulls.
 
Jo crec que cedirà.

 

Participació