ENTREVISTA

«Estem acostumats a parlar de la mort dels altres, però no de la pròpia o de la dels familiars»

La psicòloga general sanitària de Creu Roja de Granollers, Mar Montagud, explica la iniciativa que han posat en marxa per parlar d'aquest encara tabú

per Jaume Ventura , 29 de novembre de 2019 a les 12:10 |
Mar Montagud, psicòloga general sanitària de Creu Roja Granollers | Cedida
Aquest dimecres Creu Roja de Granollers, conjuntament amb La Caixa, ha organitzat la primera sessió d’una nova iniciativa per conversar i intercanviar opinions sobre tot allò que envolta la vida i la mort. Ha estat la primera de quatre sessions que es faran per tractar els diferents aspectes que envolten el que encara és un dels principals tabús a la nostra societat. Aquesta nova iniciativa queda emmarcada en els programes Soledat al final de la vida i Atenció Integral a persones amb malalties avançades, que enguany celebra el seu 10è aniversari. La psicòloga general sanitària de Creu Roja de Granollers, Mar Montagud, valora la iniciativa en aquesta entrevista.

-Per què parlar sobre la mort?

-La mort, però també les pèrdues i la malaltia, són temes cada cop més freqüents a la nostra societat. Vivim més anys, per tant hi ha més casos de dependències i malalties cròniques. Consideràvem que a Granollers no es feia res des de la prevenció perquè la gent pogués parlar de la mort, la pèrdua i el dol.

-Què proposen?

-Volem apropar aquests temes a la gent. La iniciativa s'anomena Death Cafè, i no és un grup terapèutic.

-En què consisteix, doncs?

-A Europa es fan iniciatives similars des de fa anys. Són espais on els participants gairebé no estan dirigits. S'asseu la gent al voltant d¡unes taules i es llancen preguntes a l'aire perquè es puguin debatre.

-Quin tipus de preguntes?
-En aquest cas algunes van ser: el dol i la mort t'ensenyen a viure? Què és una bona mort? Quina és l'actitud de la societat davant la mort? Són qüestions molt generals però et fan reflexionar.

-No és l'única jornada d'aquest estil que faran.
-Exacte. Ara al desembre farem l'anomenada cadira buida, per tractar com viure un primer Nadal quan falta algú a la família. Al febrer tindrà lloc un altre Death Cafè i al maig ho farem en format monogràfic sobre el voluntariat al final de la vida. Com els voluntaris enriqueixen un moment tan difícil. També ens plantegem parlar sobre pedagogia als més petits i que la gent pugui venir i simplement escoltar.

-Que la gent parli de la mort, vaja.
-Sí, de la mort, de les pèrdues... convidem a tractar un tema que és tabú i amb el qual ens posem d'esquena, que neguem, però a la vegada hi ha interès i necessitat de compartir. Nosaltres volem que hi hagi un intercanvi d'idees per transformar la visió que en tenim. I això ho volem fer en un espai de trobada.

-Com s'explica que sigui tabú però que hi tinguem tant interès?
-Hi ha molta gent que no en vol saber res, que ho evita. Però els que no ho fan, en canvi, hi tenen un profund interès. És un tema que va a l'arrel de la condició humana, ens hi trobarem tots. O ho evites i ho negues o et mous per estar preparat.

-És un tema sense respostes?
-Jo crec que sí. Per tant, les busquem. Tot el que acompanya la mort és un misteri. És complicat acompanyar les persones en un moment tan delicat, però la gent té ganes d'escoltar i de ser escoltats, de saber si el que pensen és normal. Saps què passa? Estem molt acostumats a parlar de la mort dels altres, però no de la pròpia i dels familiars.

 

Participació