la veu del montseny

Autodeterminació i literatura

Nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

per Jordi Plens, Santa Maria de Palautordera, 11 de juliol de 2019 a les 13:15 |
Ha esdevingut un tòpic entre els professors de literatura de les illes britàniques que no hauria estat possible la Revolta de Pasqua de 1916 sense el renaixement literari irlandès encapçalat per Yates i Synge o que tampoc no hauria estat possible la celebració del primer referèndum d’independència d’Escòcia sense el renaixement que va contribuir a suscitar la poesia escrita en l’escocès de les Terres Baixes (Scots) del comunista i independentista Hugh MacDiarmid.

Joaquim Rubió i Ors va definir l’statu quo de la cultura catalana quan, en el pròleg del seu llibre de poemes de 1841 va afirmar que Catalunya podia aspirar encara a la independència literària, però no a la política, a manca d’exèrcit i d’esquadres de vaixells de guerra. El conflicte nacional latent va emergir tan aviat com el primer catalanisme, impulsat per antiquaris i arqueòlegs, va experimentar un gir polític amb el primer Congrés Catalanista de 1880. Així ho constatava Valentí Almirall al Diari Català de 24 d’abril de 1881, on recollia els advertiments dels homes pessimistes de Catalunya, que li confessaven i li declaraven tristos que el catalanisme, que havia començat fent versos inofensius de nous trobadors en certàmens d’inspiració medieval, acabaria a canonades. Més moderat va ser el punt de vista de l’eclesiàstic J. Torras i Bages, president dels Jocs Florals de 1899, quan va sostenir que la realitat de la poesia consistia en el despertament d’un poble i d’un moviment social unànime envers l’autonomisme. L’opció que molt abans havia defensat el sector democràtic de Josep-Narcís Roca i Ferreras, concretament al 1873, rebia finalment la sanció dels sectors conservadors autòctons.


El conflicte nacional entre Catalunya i Espanya ha fet néixer en la literatura del país tres camps d’expressió ideològica perfectament identificats com són la poesia i la novel·la patriòtiques i la prosa de no ficció de contingut més o menys sobiranista. Descarto d’entrada el teatre perquè obres com Los segadors (1876), de Frederic Soler, o el breu monòleg Mort d’en Jaume d’Urgell (1896), d’Àngel Guimerà, podien haver respost a una demanda del públic de l’època, però amb els anys han deixat de formar part del repertori canònic del teatre català i avui dia seria més assequible representar una peripècia historicoburlesca en què se satiritza una fictícia monarquia catalana independent als anys trenta del segle XX, personificada en la figura del rei Jaume VIII, com és El 30 d’abril (1936), de Joan Oliver, que un drama romàntic com el de Frederic Soler.

La poesia patriòtica fou estimulada amb el premi de l’Englantina d’or dels Jocs Florals de Barcelona entre 1859 i 1936. I és possible anar seguint la posada al dia del gènere en la producció d’autors com Agustí Bartra, Pere Quart, Salvador Espriu, Joan Brossa, Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol. Un digne continuador d’aquest tema podria ser avui l’historiador heterodox Jordi Bilbeny. Quan escriu en vers, vull dir. Pel que fa a la novel·lística, hi ha una nòmina d’obres i autors prou sòlida entre El coronel d’Anjou (1872), de Francesc Pelai Briz, i 1714 (2002), d’Alfred Bosch, o Bon cop de falç! (2011), de Ramon Gasch i Andreu González. Esment a part mereix El vol del drac (1999), de Jordi Sierra i Fabra, que presenta una trama d’intriga política en el context d’un referèndum d’autodeterminació convocat per la presidenta de la Generalitat l’11 de setembre de 2014!

Ara bé, potser és en la prosa de no ficció on trobarem més abundància de títols i de subgèneres perquè és, en definitiva, on es desplega de forma natural l’afany informatiu i propagandístic, la capacitat argumentativa i el debat d’idees. En primer lloc, tenim l’edició de documents de moments significatius o d’entitats rellevants en la història del país: La Catalunya rebel (2003), –traducció dels documents del procés a F. Macià a França–; El cas de Catalunya (1945) –informe presentat pel Consell Nacional Català a la reunió fundacional de les Nacions Unides– o La declaració catalana sobre la sobirania de les nacions (1998), de l’Associació per a les Noves Bases de Manresa. En segon lloc, hi ha totes les menes d’històries: a) història de les idees: Panoràmica del nacionalisme català (1975), del divulgador Fèlix Cucurull, o Els orígens ideològics de la revolució catalana de 1640 (1999), d’Antoni Simon i Tarrés; b) història tout à fait convencional del país: Història dels Països Catalans (1980), d’Albert Balcells & alia; c) estudi monogràfic d’un episodi i història d’una organització política: L’expedició a Mallorca. Any 1936 (1971), de Manuel Cruells, o Orígens i desenvolupament del PSAN (1969-1974), de Fermí Rubiralta; d) (auto)biografia i història de militància: Sang, dolor, esperança. La Generalitat republicana i la primera resistència independentista (1931-1946) (2010), d’Octavi Viladrosa, Reviure els dies. Records d’un temps silenciat (2003), de Carles Castellanos, Al cap dels anys. Militància, presó i exili (1970-1998) (2014), d’Àlvar Valls o Memòries d’un rebel. Records d’un exmilitant de Terra Lliure (2003), de Frederic Bentanachs. Finalment, tan sols cal fer referència als assaigs d’idees, les exposicions d’opinions i les ofertes constructives: Qüestió de noms (1962), de Joan Fuster; Digueu-li Catalunya (1985), de Josep Guia; La independència i la realitat (2004), d’Hèctor López Bofill; 2014 (2008), de Josep-Lluís Carod-Rovira o Delenda est Hispania (2012), d’Albert Pont. M’excuso d’avançada a causa de les clamoroses, però involuntàries, omissions i desitjo a tothom bones lectures!
 

 

Participació