la veu del montseny

Camí de fades

per Toni Broncano, Santa Maria de Palautordera, 18 de maig de 2019 a les 19:57 |
Les carreteres s’acaben? – pregunta la meva filla de cinc anys, avorrida al cotxe camí de vacances de setmana santa a un poble de platja

Si, és clar, aquesta per la que circulem acaba a una altra carretera que ressegueix la costa. Nosaltres girarem a la dreta.


Llavors on s’acaben les carreteres? -torna a preguntar, suposo que no ha rebut la resposta que s’esperava.

Totes les carreteres van a parar a algun lloc. Sinó no hi seria la carretera. Van a parar a un poble, o a una ciutat, o a barri, o a una casa de pagès...

I hi ha llocs on no arriben carreteres?

Sí, hi ha llocs on no arriben carreteres- i afegeixo- per sort


I em ve a la ment la carretera programada entre l’hotel Sant Bernat i Sant Marçal al Montseny i que comunica les dues vies (la BV-5114 i la BV-5301) que travessen el massís. El projecte s’ha anat endarrerint a causa de protestes i manifestacions. Ara mateix el tram asfaltat arriba fins al càmping de les Illes. Des d’allà, on està la font de les nàiades, la carretera es torna caminet que ressegueix la vall que ha creat l’aigua de la riera de Sant Marçal. A la dreta s’alça el bloc del Turó de l’Home i les Agudes, a l’esquerra el del Matagalls. És una vall inexplorada i verge, de vegetació abundant i variada. En primavera és fàcil veure picots i mallerengues carboneres. L’últim tram travessa la fageda just abans de trobar-nos amb la font Bona, de múltiples canyes i naixement del Tordera. És un camí de dones d’aigua i d’esperits del bosc.  

I no se m’acudeix cap altre camí tant innecessàriament convertible en carretera. El camí és agradable al passeig, difícil pel pendent en bicicleta de muntanya, i lent, feixuc i dificultós per a un cotxe tot terreny. Per suposat si fos carretera l’accés a tots aquests racons de la riera serien molt més accessible i molta més gent podria gaudir de la bellesa d’un camí de fades. Tots guanyem. Si? Segur? No dubto que molts cotxes transitarien la carretera, s’omplirien els marges com a pàrquings improvisats i seria lloc gairebé obligat per a buscadors de castanyes, o de bolets, o d’una ombra fresca acompanyada de bona vista a l’estiu. El benefici que aporta la carretera és evident, apropar racons màgics a gairebé tothom.

La pèrdua però, no és tan clara. És difícil de valorar. Per cada cotxe que hi circula pel camí, una dona d’aigua abandona la riera. Per cada crit o aglomeració de gent al bosc, una fada que fuig buscant d’altres racons on sentir la música del cel i les estrelles. Per cada ànima motoritzada cremant petroli amb un motor de combustió interna que hi circula, un esperit del bosc que s’enterra sota terra per no olorar els fums. Però les dones d’aigua, les fades i els esperits del bosc son esquius i rarament es nota la seva presència. La pèrdua per la presència de la carretera no resulta gens perceptible i difícilment demostrable.

Em dona la impressió que amb els anys t’adones que la bellesa no és comú, és difícil de trobar-la i més encara d’apreciar-la. Per això crec que hi ha camins que millor deixar-los feréstecs i difícils per a que continuïn essent bells, carreteres que millor no construir i racons que valen la pena deixar-los com estan. No cal fer fora les fades de casa seva.
 

 

Arxivat a:
La Veu del Montseny
Participació