Entrevista: 30 anys dels primers insubmisos

«L'única eina que teníem l'1-O era la desobediència»: relat de tres generacions d’insubmisos

NacióDigital reuneix Pepe Beúnza, Yon Sànchez, Sergi Sol i David Fernàndez a la Model de Barcelona per recordar l’èxit del moviment civil iniciat fa 30 anys i traçar paral·lelismes amb el procés sobiranista

per Antònia Crespí / Laura Estrada, La Model, 31 de març de 2019 a les 23:20 |
Sergi Sol, Pepe Beúnza, Yon Sánchez i David Fernàndez | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 31 de març de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Pepe Beúnza va ser el primer objector de consciència per motius no-violents de l’estat espanyol: l’any 1971 es va negar a fer la mili, decisió que en aquella època era sancionada penalment. Beúnza va passar tres anys i dos mesos a la presó. El 1989, i una vegada el PSOE ja havia inclòs a la Constitució Espanyola el dret a l’objecció, 57 joves –una vintena de Barcelona- van declarar-se insubmisos, negant-se a fer la prestació militar ni la social substitutòria. Yon Sànchez era un dels vuit insubmisos jutjats en aquell moment: va passar un mes a la Model per aquesta decisió. L’any 1991 Sergi Sol –avui mà dreta d’Oriol Junqueras- va ser condemnat a quatre mesos per un tribunal militar per insubmís i l’exdiputat de la CUP David Fernàndez, tot i que no va ser condemnat a presó, sí que va resultar inhabilitat el 1998 per un període de deu anys.

En ple judici al Suprem pels fets de l’1-O, la desobediència civil que van protagonitzar els quatre insubmisos torna a ser damunt la taula. Trenta anys més tard, tots quatre coincideixen a la Model de Barcelona, que fins al 2017 havia estat un centre penitenciari, i reflexionen sobre el moviment dels insubmisos, la campanya de desobediència civil més exitosa que ha viscut mai Catalunya i Espanya, que va acabar amb el servei militar obligatori.


- Quina va ser la clau de l'èxit de la insubmissió?

- David Fernàndez (D. F.): Crec que és una demostració que sols mai podrem, sinó que és una lluita col·lectiva. Ens volien sols i ens van trobar junts. I em temo què és una constant històrica: rere cada llibertat conquerida, de cada dret social recuperat, hi ha una història llarguíssima de sang suor, llàgrimes i alegria també. Als insubmisos mai ens han tret el somriure. 

- Pepe Beúnza (P. B.): Podem estar cansats, però mai desanimats. Va ser com un miracle aquella lluita, perquè van ser milers i milers de joves disposats a anar a la presó, amb una creativitat i una generositat extraordinària. Aquesta va ser una mica la força de la insubmissió, perquè en el moment en què els insubmisos van perdre la por a la presó ja havien guanyat.

- Què suposa el 20 de febrer del 1989, quan 57 joves es presenten a les delegacions del Govern Militar i es declaren objectors del servei militar i de la prestació social substitutòria (PSS)?


- Yon Sànchez (Y. S.): El 20 de febrer és la primera presentació, però la campanya d'insubmissió en realitat té fites anteriors, entre elles Pepe Beúnza l'any 1971, quan es declara el primer objector de consciència. Al final no deixa de ser la cristal·lització d’una decisió estratègica de com afrontar l'antimilitarisme i com respondre a l'exigència que tenia en marxa l'estat espanyol amb el servei militar. Però de coses que vam fer bé jo crec que va ser el fet de crear un marc referencial clar per a tothom i que ajudés a fer que després les singularitats de les persones no fossin un problema i que cada persona pogués aportar des de la seva visió.

- Què vol dir?

- Y. S.: Ens trobem davant d'una campanya de desobediència civil que, malgrat que l'objectiu fos l’antimilitarisme en general, sí que buscava generar un missatge molt específic que fes atractiva la campanya a molta gent que només des de l'antimilitarisme no s'hagués interessat tant. 
 

Yon Sànchez durant l'entrevista. Foto: Adrià Costa

 
- Els líders hi tenien cabuda? No en sabem trobar... 

- P. B.: En el moment que firmes un paper en què et declares insubmís objector, et sumes a la resta que ho ha fet també i es conforma un grup ampli, cadascú amb les seves fortaleses. En aquest ambient queden difuminats els lideratges. A més, era una lluita molt intensa i la gent no s'hi quedava més de sis anys. Era una renovació constant, això també frenava lideratges.

- Y. S.: També perquè hi havia una estructura de poder que era voluntàriament assembleària i, per tant, això difumina molt clarament els individus. L'única organització que va mantenir permanentment una certa capacitat organitzativa estatal durant tota la campanya de la insubmissió va ser el MOC. Malgrat això, el MOC era clarament assembleari i no decidia, sinó que generava debat. 

- Sergi Sol (S. S.): Però també sou una mica modestos, perquè jo quan vaig conèixer el Yon era un referent i ho has estat. No era un líder, era un referent, que és diferent. I, a més, recordo que de qui em va parlar Raül Romeva dos dies abans d’entrar a presó va ser el Pepe Beúnza. I vinga a parlar del Pepe! I home, el David també ha estat un referent i ho continua sent per a molta gent... En tot cas, excepte jo, tots ells han jugat un paper de referència en algun moment i en determinats àmbits.

-P. B.: Però tu ets el que més ha pujat a escala política. 

[Riuen tots quatre]

- D. F.: Crec que aquesta absència de lideratges respon a la mateixa estructura del MOC: petites assemblees en xarxa que prenen decisions conjuntes. Crec que és molt interessant perquè forma part del que va ser el moviment per la insubmissió. Tu avui penses en qui era el líder i no trobes líders, trobes referents i punts de suport ètics inexpugnables. Això és una virtut.

"Tu avui penses en qui era el líder i no trobes líders, trobes referents i punts de suport ètics inexpugnables", diu David Fernàndez

- Què va suposar el moviment dels insubmisos en aquell moment, vist amb perspectiva?

- S. S.: Crec que l'acció més espectacular que feien els insubmisos i que els advocats sempre m'han traslladat és anar al jutjat i mirar als ulls al jutge. Això els desmuntava, perquè són gent que no està acostumada que els mirin als ulls i menys algú que ell té la possibilitat de ficar-lo dos anys a la presó. És l'acte més violent i de rebel·lia que anul·la el jutjat. 

- Y. S.: Una altra cosa que crec que va tenir el moviment és la gran quantitat de gent anònima en tot aquest moviment, que no té un gran protagonisme en la vida social que ara puguem percebre, però que van ser imprescindibles i això s'ha de recordar. El que ens feia irreductibles era saber que la nostra obligació era resoldre la situació com a moviment, era una obligació moral.

"El que ens feia irreductibles era saber que la nostra obligació era resoldre la situació com a moviment, era una obligació moral", subratlla  Yon Sànchez

- P. B.: S'ha de dir que no hi ha conquestes per sempre, els drets que no defenses, els perds. Això s'ha d’explicar i els joves que s'ho apuntin perquè la vida que tindran serà de lluita també.
 

Pepe Beúnza explica que els drets que no es defensen es perden. Foto: Adrià Costa


- Els insubmisos van anar creixent exponencialment, van passar de 57 persones l'any 1989 a 50.000 al final de la campanya que posaven l'Estat en escac. A què es devia aquesta proliferació del moviment?

- D. F.: No sé com ho vam fer, però va ser molt encomanadissa la insubmissió. Era el que s'havia de fer, era instintiu. Després hi pensaves i amb el temps encara més, les coses també eren molt antimilitaristes, és a dir, ni jerarquia ni verticalitat, ni orden ni mando, ni masclisme... Tot era diàleg, debat, reflexions compartides, consensos... Eren formes de fer molt més feministes, de feminització de la política. Això és una escola, per mi la insubmissió va ser una de les primeres escoles i encara ho és.

P. B.: Totalment d'acord. Va ser una escola de transformació social fantàstica que s'hauria d'estudiar com ho fèiem i com ho vam fer, i com vam aconseguir la fita d'acabar amb el servei militar obligatori. Òbviament, el desarmament encara queda lluny, però hem fet camí i hem après com s'han de fer les coses, també. 

- Arribats als fets de l'1 d'octubre del 2017, era conscient la població d'aquesta desobediència civil? També hi havia un marc referencial instaurat?

- S. S.: Recordo el crit d'aquells dies: "Volem votar". La gent s'havia conscienciat, s'havia instal·lat dins la societat la voluntat de votar, aquest era crit de guerra transversal, molt democràtic. Després es va veure que no tot estava tan afilat i definit com ens havíem imaginat. M'ho prenc com un primer intent, i quan ho tornem a fer ho farem amb millors condicions, i capacitat per sostenir el cop i guanyar.

"La insubmissió va ser una escola de transformació social fantàstica que s'hauria d'estudiar com vam aconseguir la fita d'acabar amb el servei militar obligatori", diu Pepe Beúnza

- P. B.: El dia 1 va ser fantàstic, vam descobrir la força que té un poble quan practica les tècniques de la lluita no-violenta. A partir d'aquí ja hem tingut la revelació: hem de construir, ja no hem d’explicar a ningú què és l'Estat perquè ho hem vist.

- D. F.: Seré agosarat i diré que sí, que decidit, pensat o instintiu tots sabíem que l'única eina de la qual disposàvem aquell dia es diu desobediència civil pacífica i no-violenta. I no perquè ens encanti desobeir, sinó perquè l'Estat ja havia alertat que ho prohibiria, que si volíem votar, només podríem desobeir. En el nostre cas particular, el 20-S a la seu de la CUP va ser una prova pilot. Vam dir "d'acord, això és el que ens tocarà fer d’aquí a deu dies: posar els cossos, fer muralles humanes", com diuen aquests dies.
 

David Fernàndez i Pepe Beúnza conversen a la Model. Foto: Adrià Costa


- I d'aquell 1 d'octubre, què en queda?

- P. B.: Ara és un moment complicat perquè no tenim antecedents, hem de ser creatius, tenir iniciativa. No tenim un manual, hem de ser pacients. Com deia Mujica, els canvis són lents, hem d'anar a poc a poc i hem de trobar l'estratègia no-violenta que ens permeti avançar. Per això hem de ser creatius i saber que som aprenents de no-violència. 

- Si la ciutadania que va defensar les urnes és aprenent de la no-violència, què és l'estat?

- P. B.: Més que l'Estat diria el poder, i aquest és aprenent de la repressió de la no-violència. I no saben fer-ho perquè acaben perseguint el color groc, inventant-se delictes que tothom sap que són mentida i ells el que volen és que hi hagi una resposta violenta, perquè estan molt ben preparats per això. Mentre seguim en la no-violència els tenim descol·locats. La lluita segueix sent dura i el poder continua sent molt cruel. 

- El significat de la no-violència és clar entre les parts?

- D. F.: Si prenem com a exemple les declaracions de Baena al Suprem, tàcitament un mateix pot afirmar "aquest senyor no té ni idea del que és desobediència civil pacífica no-violenta". A un Estat que es pretén europeu, obert i democràtic se li ha de reclamar investigadors policials competents, i ell no en té ni idea del que és un escenari d'acció no-violenta i desobediència. La famosa cantarella d'"en absència de violència podem parlar de tot", ara és "amb presència de pacifisme no es pot parlar de res". Quan un estat equipara i inclús castiga amb més anys la no-violència que la violència política es diu raó d'estat. I combatre les raons d'estat és molt complicat.

"L'1-O sí que hi va haver violència, tota la que va exercir la policia espanyola", sentencia Sergi Sol

- S. S.: No hi ha hagut voluntat de canviar les coses. L'1-O sí que hi va haver violència: tota la que va exercir la policia espanyola. I no ens la volen ensenyar. Al judici es veta la possibilitat de visualitzar imatges d'aquell dia, una cosa com és una càmera, que et pot mostrar com van succeir els fets... Crec que té a veure amb què la cultura política de la qual procedeixen els jutges no té cap voluntat d'entendre ni d'arribar a cap mena d'acord.

- Y. S.: És veritat que la lluita no-violenta genera lluites que empren la violència, aquest és el missatge que es vol traslladar, és la violència contra la voluntat del poder. És evident que la desobediència provoca una violència contra la voluntat del poder. És la seva raó de ser! Ells construeixen el relat dient que això els va violentar com a executant del poder, però tothom entén que trencar vidres formava part de la violència del carrer. 
 

David Fernàndez, Pepe Beúnza, Yon Sànchez i Sergi Sol comparteixen experiècies. Foto: Adrià Costa

 
- Què representa el judici a l'independentisme?

- D. F.: Crec que el judici és un mirall de moltes coses dels models públics de seguretat. Recordo aquell agent de la guàrdia civil que diu "Unidad de mediación? Y eso qué es?". Quan un tribunal és incapaç de no saber diferenciar una cosa tan clara com és el que implica la violència política i el que implica afectar la convivència i relacions socials amb acció no-violenta... Tenim un problema molt greu que evidencia la natura profundament antidemocràtica de la concepció cultural central de la raó d'estat a Espanya.

- S. S.: Hi ha un mecanisme de venjança sobre els que ens representaven col·lectivament, per exemple, Quim Forn, que feia tres mesos que era al Govern i ara en porta 17 a la presó. El gran pecat seu és que la policia catalana no pega els ciutadans que van voler votar. Això és el que no li perdonen, perquè el que volien és que la policia catalana ens pegués, i els Mossos no se sumen a l'A por ellos.

- P. B.: En aquest judici és important veure com són els informes de la Guàrdia Civil. Segons aquests, jo soc l'organitzador dels comitès cubans de Catalunya [fa referència als CDR] i no sé ni què són. Aquesta és la seva estratègia de la por! Fer un informe contra algú, i si aquest algú té por o no està preparat, ja ho tenen guanyat. Aquests informes fan molt de mal i és del que s'alimenten els jutges.

"En termes de la memòria històrica, l'1-O és l'acte més gran de desobediència civil pacífica no-violenta dels darrers 30 anys a Europa", sostenen

- Què ha suposat l'1-O entre la ciutadania?

- D. F.: Tots els de l'1-O avui som millors ciutadans des del punt de vista de coneixement, resistents i insubmisos. Des del 15M ens hem autoreconegut en fortalesa democràtica contra la força bruta de l'Estat. L'1-O és un punt d'inflexió per moltes persones que potser no sabien ni què era la insubmissió, però que per ells és un dia que els ha canviat tot: res és el mateix, ni ells són els mateixos, és un punt que difícilment es podrà esborrar de la memòria de ningú. En termes de la memòria històrica, l'1-O és l'acte més gran de desobediència civil pacífica no-violenta dels darrers 30 anys a Europa.

- S. S.: I hem de tenir present que aplega molta gent, no només independentistes. Aquesta és una fortalesa que hem de recordar: les aliances. Hi va votar gent republicana, gent que votava no, indignats… gent disposada a acceptar que són els ciutadans els que han d'escollir què volem seguir sent. Això és el que va donar peu a l’1-O i el que dona grandesa al dia, més enllà del resultat que es produís.

- Y. S.: El que dificulta aquest debat crec que és el llenguatge polític, que dificulta conviure amb model clàssic de desobediència civil, que la forma natural i exitosa és de baix a dalt. Teixir des del convenciment -des del veí i el proper- construeix un relat consistent, i fa de la desobediència una provocació al poder. El llenguatge polític, com és en el període electoral, provoca distorsions en aquests missatges. I quan els volem fer casar és impossible. 
 

Sergi Sol creu que les aliances són una fortalesa. Foto: Adrià Costa


- Què pot passar quan surti la sentència del judici a l'independentisme?

- Y. S.: Hi ha dos possibles escenaris. Un, que sembla que alguns creuen i que jo poso bastant en dubte, és que la visió dels jutges del Suprem canviï radicalment i els absolguin. I una altra opció és fer caure el castell, que implica un canvi de paradigma, i això amb els tempos polítics és impensable. No hi ha manera de teixir un relat en el temps ni necessitats. La desobediència ens ha portat a un moment en què cal un canvi de paradigma. 

- Quin ha estat el paper de l'Estat en aquests 30 anys? Ha evolucionat d'alguna manera?

- P. B.: Partint de la base que ha estat i sempre serà la base de l'opressió, hauria de ser com menys fort millor i el poble més organitzat. Dit això, no crec que hagi evolucionat massa.

- S. S.: L'Estat clarament ha involucionat. Recordo quan Ricardo Sáenz de Ynestrillas rere un grup marginal de l'extrema dreta es presentava als pobles. Ara això ho està imitant Albert Rivera amb la diferència que aquest aspira a ser president del govern espanyol. La pràctica que abans era d'un grup de l'extrema dreta, avui és la pràctica dels dos grups majoritaris de la dreta espanyola que aspiren a governar Espanya. La involució és molt clara.

"La desobediència ens ha portat a un moment en què cal un canvi de paradigma", afirma Yon Sànchez

- D. F: Sí, estem en plena fase de deriva i involució. Però parlar d'Estat és molt genèric, jo em refereixo al nucli de l'Estat, i el búnquer del règim del 78, si volem dir-li així, està instal·lat allà. La ideologia tradicional és conservadora i militarista, és tot allò que representa la raó d'estat. L'essència del poder, allà on realment hi ha la presa de decisions, és el que no ha canviat massa. Ha canviat el maquillatge, per exemple, ara el tribunal s'esforça per demostrar que no és un judici polític i que no hi ha presos polítics.

- I la repressió policial, ha estat diferent?

- D. F.: Veníem d’un cicle molt dur de Mossos, del 2010-2012 amb Felip Puig al capdavant: vagues generals, el cas d'Ester Quintana... La condició humana té la temptació de la violència i la imposició, veníem d'un cap de la Brimo que l'any 2011 va dir "Jo atonyinaria fins a Gandhi". I d'allò, i especialment a través del cas Quintana, vam entrar en aquesta fase de cicle del 2012-2017 que no hem tingut aquesta "mala relació", per dir-ho així, amb els Mossos. Al judici també es jutja un model policial que es nega a pegar.
 

David Fernàndez, Pepe Beúnza, Yon Sànchez i Sergi Sol, en aquest ordre. Foto: Adrià Costa


- I ara que som en un període preelectoral... 

- D. F.: Ara que som en un període preelectoral es repeteix que hem de complir la llei. Jo recordo l'any 2011, pel 15-M, quan érem a la plaça Catalunya acampant, se'ns va dir que desallotgéssim des de la Junta Electoral provincial, la Junta Electoral i el Tribunal Suprem. I no ho vam fer! I no hi va haver ni una sola acció legal punitiva. L'any 2004, manifestant-nos davant de la seu del PP tota la nit, i la policia no va carregar. 

Com s'explica?

- D. F.: La indignació tenia molt suport pel context de crisi i crec que la involució és evident des de fa temps, amb un estat que empresona titellaires, persegueix rapers, que segresta revistes d’humor... Però són espais molt concrets. Tot això ha estat conquerit, des de fa molt de temps, per una aznaritat difusa que ha penetrat en totes les altes instàncies de l'estat i es pot camuflar de conservador o de semi progre, però les lluites contra la raó d'estat són molt complicades i llargues. Acabes sempre guanyant, el problema és a quin preu, factures i costos per una cosa tan bàsica i senzilla com l'autodeterminació en aquest cas.

- S. S.: Jo també crec que tot va començar el mal dia en què Aznar va començar a governar, l'any 1996. Ell lidera aquest nou nacionalisme espanyol: en la lluita contra el terrorisme, la lluita contra ETA, hi ha un moment en què progressivament es va endurint la legislació i es comencen a tolerar pràctiques que, per molt que l'organització certament cometés assassinats, acaben contaminant tot el Codi Penal i instal·lant en la societat una determinada percepció.

- Es comencen a acceptar pràctiques intolerables fins aleshores.

- S. S.: Tota aquesta política que ve alimentada pel nacionalisme espanyol contra el terrorisme ha acabat contaminant el relat sobre allò que ha anat passant. S'ha endurit el Codi Penal, i allò que era excepcional per combatre el terrorisme s'ha acabat normalitzant. I a això se li suma el rearmament del nacionalisme espanyol, que durant molts anys havia estat acomplexat i que ara s'expressa com ho havia fet històricament i contra ETA. 

- D. F.: La doctrina de xoc és intentar guanyar per vies judicials i repressives al que saps que ets incapaç de guanyar per vies pacífiques o democràtiques. I això és el que estem ara vivint. Una doctrina de xoc que intenta alterar, violentar i vulnerar la voluntat democràtica majoritària. 
 

David Fernàndez, Yon Sánchez, Pepe Beúnza i Sergi Sol caminen per la galeria 3 de la Model. Foto: Adrià Costa


- Després de l'1-O, enmig d'un judici i a les portes d'unes eleccions, cap on creieu que va Catalunya?

- D. F.: Crec que estem en un període de trànsit. Tinc clar el que vol l'estat espanyol, que és una sentència inquisitorial, un càstig expansiu i no només cap a les 12 persones en primera instància que està jutjant el Suprem, sinó cap a tot un poble democràtic. I qui pensi que viurà millor en un país on l'oposició és a la presó o a l'exili, s'equivoca. La repressió ens afecta a tots i no ho dic com amenaça, sinó com a mostra d'afebliment democràtic. Com diria Marina Garcés, l'Estat ha pronosticat un estat d'excepció permanent, i allargarà l'excepció per impedir qualsevol solució democràtica. Això és el que hem de revertir.

"Hem de tenir clar que l'embat no és a curt termini, no ho solucionarem d'avui per demà. I és desgastador, sí, però s'ha de persistir, assegura Sergi Sol"

- Y. S.: Crec que hem d'aprendre de l'experiència d'altres i no dels insubmisos només, sinó de campanyes de desobediència. L'eina fonamental és la persistència. L'expectativa permanent d'estar a l'abisme exhaureix qualsevol força a alta velocitat i la desobediència és una onada que pica contra la pedra. Crec que el relat de la immediatesa desgasta molt, que la desobediència civil en general implica un camí llarg de persistència.

- S. S.: No puc estar més d'acord amb tots dos. Només vull afegir la desorientació, aquesta intranquil·litat. Ho discutia amb el Toni Comín a Bèlgica: aquí no hi haurà una revolta. Més enllà que hem de sostenir embats estratègics i els que ens interessin, l'important és aquesta persistència i saber que el tema dels presos, per desgràcia, no es resoldrà en dos dies, sinó que potser en anys -tant de bo m'equivoqui!-. Hem de tenir clar que l'embat no és a curt termini, no ho solucionarem d'avui per demà. I és desgastador, sí, però s'ha de persistir. 

- P. B.: Però mentre no arriba aquesta estratègia col·lectiva, són milers i milers d'accions que per tot arreu van denunciant la repressió, actes de solidaritat amb els presos polítics i que van engreixant la maquinària que ens permet mantenir l'esperança cap a la república catalana. 

 

Participació