la veu del montseny

Rocafonda

per Rosa Maria Pascual Sellent, Cardedeu, 24 de gener de 2019 a les 19:37 |
En aquell temps la mare encara vivia a Rocafonda, en aquell poblet construït sobre l’espadat de roca grisa i llisa que sobresortia al mig de la vall. La vall era abrupta, estreta i els dies que feia sol no s’hi passejaven els seus rajos fins al migdia. La fondalada era circumdada per unes muntanyes altes, plenes d’avets i alguns bojos dispersos que s’havien entossudit a arrapar-s’hi.

           La mare s’havia quedat sola, però no per això s’havia oblidat cap dia de fer la seva tasca: quan acabava de feinejar per la quadra, les corts i el corral, li agradava arribar-se a la riba amb el cova de la roba sota el braç. Cantant i batent la bugada, rentant les quatre peces i algun llençol fins a deixar-lo ben blanc per estendre’l sobre els joncars de les voreres del riu que circumdava el poble. Això sí, més cançonera, tornava a trepitjar les lloses ennegrides, es queixava d’aquell genollot que no seguia i dels graons malgirbats de la pujada. Es parava a contemplar l’arcada d’aquell pont per on havien anat marxant els qui estimava: el marit a la maleïda guerra de la que mai més no tornaria i..., acabada aquesta, els quatre fills que havien desfilat entre el veïns buscant  fortuna a la ciutat llunyana.


            Recolzant-se a la barana de l’escala forana, li sap greu que ningú treballi aquelles feixes que a principis de tardor ja eren llaurades i sembrades. Inspira per agafar força i s’adona, una vegada més, dels balcons de fusta ara corcada i mal ajustada... Arriba a casa i celebra que, encara tard, s’hagi revifat un esqueix de gerani. S’hi fixa des del portal: Sí, mira-te’l com llueix el seu pomell vermell! Com destaca sobre el groc de les quatre panotxes mal comptades de blat de moro. Com és que abans eren tan curulles i esponeroses? L’últim hivern se li van gelar totes les plantes de fer bonic i el trosset que cuida també es va malmetre. S’asseu. En aquest moment, al pedrís de l’entrada hi cau un raig de sol i cal aprofitar-lo. Fa temps que va fer el testament: per a l’hereu serà la casa, per la pubilla que el segueix la vaca, pel tercer la truja i per la petita tota l’aviram. Ella no en vol saber res dels plans d’Estat que hi volen fer un pantà, ni vol escoltar cap veu d’aquelles que parlen de males riades... De cop li passa pel seu cap un mal presagi i corre a buscar paper i redacta una carta:

            ”Fills meus, ja sabeu que sempre us he estimat amb bogeria. Em sabria tan greu que quan jo falti us baralléssiu pel que us tinc escripturat! Tant que aquesta nit no he dormit pensant-hi i se’m regirava tot el ventre. Sabeu, el millor que podeu fer és vendre-ho tot i repartir el que en traieu en quatre parts. A tots us he estimat per un igual. Viviu i respecteu-vos tal com us vam ensenyar amb el pare que al cel sia...”

             Va escrivint mentre la foscor es va apoderant de la vall i una remor llunyana la va apropant al saltant de la vida.
 

 

Arxivat a:
La Veu del Montseny
Participació