la veu del montseny

​Sempre ens quedarà la terra

per Francesc Aunión, Santa Maria de Palutordera, 7 de novembre de 2018 a les 13:28 |
Escric aquestes línies després d'haver passat quatre setmanes d'estiu a Escòcia. Els meus sogres (que tenen la peculiaritat de ser escocesos, britànics i europeus al mateix temps, si més no fins a nou avís) viuen en un poble d'uns dinou mil habitants situat entre Edimburg, la capital política del país, i Glasgow, la capital cultural. D'aquestes quatre setmanes que he estat a Escòcia, n'he passat una de vacances. Les altres tres, però, les he passat treballant des de la cuina de casa seva. Per bé o per malament, resulta que em dedico al món de la comunicació i, a més, sóc autònom. La coincidència d'aquestes dues condicions m'ofereix la possibilitat de treballar des de pràcticament qualsevol punt del planeta, sempre i quan (això sí) tingui a mà un ordinador i una connexió a Internet.
 

Atenent que aquests requeriments senzills són l’única cosa que necessito per fer la meva feina de forma telemàtica, hom podria pensar que adoro la tecnologia i que penso que aquesta és una benedicció que només ens porta avantatges. I efectivament, en certa manera, crec que així és. Especialment des del punt de vista del rendiment. Com a societat, penso que mai hem estat més eficients i eficaços que ara. De fet, molts problemes (entre ells les dificultats derivades de la distància) han quedat resolts amb les noves tecnologies. Però també penso que hi ha un revers que, com a societat, no hem acabat d'abraçar degudament i que no hem digerit de forma correcta.
 
Possiblement perquè els canvis als quals fem front se succeeixen a un ritme trepidant, aquest revers ens arriba, paradoxalment, dels mateixos avantatges als quals feia referència abans: de tot allò que ens proporciona la tecnologia. I és que, per bé o per malament, avui hi ha 'massa' coses que es poden fer a través d'Internet i amb només un clic, sigui per mitjà d'un ordinador o a través d'un senzill telèfon mòbil. I, a continuació, m'explico.
 

Durant la setmana que sí que vaig poder anar de vacances, la meva dona i els meus dos fills vam llogar un cotxe i vam anar a visitar l'humil poblet de pescadors d'on prové la família paterna de la meva dona, a la costa nord-est escocesa. Un lloc anomenat White Hills.
 
Van ser set dies de vacances modestes, sense grans luxes ni despeses innecessàries. Vam visitar diversos poblets costaners que anteriorment s'havien dedicat a la pesca o a l'intercanvi comercial (amb altres pobles britànics o estrangers), i que ara subsistien, en gran part, com a pobles dormitori de ciutats més grans, dedicades a indústries que en el dia d'avui resulten més productives, com ara el petroli o les conserves.
 
En aquest escenari, miri on miri, el nouvingut veu un país que respira un aire de confort, fins i tot podríem dir que d'opulència continguda, típic de la cultura presbiteriana. Els carrers són néts, amb les seves cases unifamiliars, fetes de pedra rogenca, totes arrenglerades i seguint l'estil propi del Mar del Nord. Les esglésies, sense esquerdes i polides, estan prenyades d'una nostàlgia encomanadissa. Els camps, verds, només se'ns apareixen lleugerament deslluïts per un estiu inusualment calorós. Les platges, paradisíaques però gèlides. I el vent, fort i tonificant com el mateix mar que dóna vida a les onades, exalta la nostra imaginació i el nostre romanticisme. Tot plegat, idíl·lic.
 
Malgrat la davallada d’algunes de les indústries més fortes d’aquestes contrades, res fa suposar al visitant que hi pugui haver un empobriment de la població. Com dic, els carrers segueixen néts, la gent condueix cotxes de gamma alta i els jardins de les cases són guarnits de flors de colors ben vius. A les places i als parcs hi ha gronxadors i atraccions de qualitat que semblen trets d’un catàleg de disseny i que fan les meravelles dels meus fills. No obstant això, hi ha un mal que sí que es fa evident quan passeges pels centres dels pobles. Un mal que aquí es deixa veure de forma més accentuada i evident, però que ja havia advertit abans a la resta de poblacions d’Escòcia per les quals havia tingut el plaer de passejar.
 
De què es tracta? Doncs es tracta dels carrers. Són buits! No hi ha botigues. El carrer major, que aquí anomenen high street, se’m presenta orfe. Ple de rètols d’agències immobiliàries disposades a oferir els locals al millor postor. Però els postors no arriben. Ni al nord, ni al sud. Només a les grans ciutats. I en aquestes, només ho fan un tipus molt concret de negocis. Les multinacionals. Les grans cadenes. I en un nombre molt inferior al qual hi havia anteriorment. El retail ha mort.
 
Llavors penso en mi. Penso en la meva feina, i en l’estil de vida que he adoptat a través de les meves decisions diàries. En l’estil de vida que hem adoptat la majoria de gent que conec, i penso en el cost que aquest representa per a la nostra cultura i per a la nostra civilització. Penso en els mercats de l’antiguitat, en els zocos i en les àgores. Penso en la humanitat que s’està perdent, i en els avantatges (i desavantatges) del present que ens ha tocat viure. I penso, sobretot, en les meves vacances.
 
Per a planificar el nostre viatge, la meva dona i jo vam reservar els vols amb una companyia de vols low cost. Vam comprar els llibres que llegirien els nens a través d’una popular botiga en línia. Ni tan sols vam comprar guia, perquè a Internet ho teníem tot disponible en qualsevol moment. Amb els consells d’un blog fet per aficionats, podríem haver planificat la nostra ruta. I per estar al dia de les notícies, ni tan sols necessitàvem diaris. Només ens calia triar: Google o Bing? Yahoo o Ask? Pel que fa a l’allotjament, el vam contractar per correu electrònic després de consultar la xarxa. I el vehicle, de lloguer, també amb un clic. Els DVDs, que solien fer les tardes menys feixugues als nens, i que solíem comprar a botigues diverses, els vam substituir per un únic proveïdor que ens ho oferia pràcticament tot. I talment amb els CDs de música, que ara podíem cobrir amb una única plataforma online. Les traduccions, als menús dels restaurants, han estat fetes amb Google Translator. I si ens ha calgut agafar un taxi, hem tingut la possibilitat de demanar el servei no professional d’Uber. De fet, posats a fer-nos les coses nosaltres mateixos, també cal destacar que vam ser nosaltres qui vam imprimir-nos els bitllets d’avió. Com també vam ser nosaltres qui vam escanejar els codis a l’hora d’entregar les maletes a l’aeroport. Si sorgien dubtes, sempre podíem preguntar la Siri. No ens calia trucar ningú. Fins i tot consultar l’estat bancari o fer transaccions econòmiques, pot fer-se comptant només amb un ordinador. Sí, l’especulació bancària, només a un clic. Quin desastre! I és aquí, en aquest punt, tot fent aquest repàs, quan m’adono que, en iniciar el nostre viatge, vam dir adéu a moltes coses.
 
Vam dir adéu a les agències de viatges. Adéu als quioscos i a les llibreries. Adéu a les revistes impreses, i a tots els qui participen del seu procés de creació i de distribució. Adéu a les tendes de roba i a les de sabates. Adéu a les tendes que no poden competir amb els grans magatzems en línia ni amb les grans marques que produeixen en massa. Adéu a les tendes de decoració i a les d’articles de pesca. Adéu als dissenyadors que treballen per a aquestes tendes, i als botiguers que les regien. Adéu als venedors dels videoclubs, i a tots els que dissenyaven o venien CDs. Adéu als qui rebien els passatgers a l’aeroport, i als qui escanejaven els equipatges. Vam dir adéu als taxistes, i també als treballadors que atenien els clients del vol que s’havien cancel·lat. Vam dir adéu als articulistes que et recomanaven espectacles, i adéu als traductors. Com possiblement, en un futur a mitjà termini, també diguem adéu als professors d’anglès o, fins i tot, als transportistes. Welcome, drones! Welcome, speaking apps! Per bé o per malament, avui la tecnologia ens dóna molt. I a la xarxa ho trobem tot de forma més econòmica, si no de forma totalment gratuïta. Però voler pagar poc o no pagar res comporta danys col·laterals.
 
Columnistes, correctors i dissenyadors de revistes, agents de viatges, creadors de rètols de carrer, fabricants de mapes de carreteres, agències de producció musical, taxistes, traductors, transportistes, botiguers, treballadors de les sucursals dels bancs, treballadors dels aeroports... Quina d’aquestes serà la propera professió a desaparèixer? Ara, amb l’ordinador, tothom fa de tot i ningú cobra gaire per res. Tret de molt pocs que s’ho emporten tot. L’entrada al mercat professional de la fornada de joves més preparada de la història ha coincidit amb la des-professionalització de molts sectors. Qui vol pagar per alguna cosa, quan això mateix t’ho ofereixen de forma gratuïta a la xarxa. És la llei del capitalisme més brutal. Qui ofereix el millor preu, s’emporta el client. I d’això no se’n pot culpar ningú. O sí?
 
En els últims anys, d’ençà de la crisi, han sorgit populismes que han volgut trobar-ne responsables a tot arreu. I els han trobat. Els responsables de les misèries col·laterals que ens han arribat amb aquest progrés tenen un nom: els altres. Podríem pensar que és una cosa que només ha afectat una àrea geogràfica molt determinada, però aquesta necessitat de trobar responsables de la crisi ha estat global. L’aparició de moviments d’extrema dreta i l’aparició de moviments d’extrema esquerra a tota Europa i a Amèrica n’és un clar exemple. Malgrat que en pols oposats, els dos grups han sorgit (en gran part) de la mateixa necessitat: volen trobar respostes a la pèrdua d’identitat, de poder adquisitiu i de decisió que han patit els països a mesura que ha anat avançant la globalització. Els estats, no sé si us n’heu adonat, cada vegada tenen menys a dir davant d’organismes i processos macroeconòmics que, molt sovint, són tan poderosos com els estats mateixos. Organismes poderosos a qui nosaltres (com a consumidors) donem el poder amb les nostres accions de cada dia. Sí, nosaltres.
 
El brexit, el referèndum escocès, el nou orgull rus de Putin, el despertar del neofeixisme italià, el tancament de fronteres a Mèxic i el ‘Make America great again’,  el nacionalisme exaltat de tots colors i, malgrat que ens pesi, el nostre preuat procés, no són sinó reaccions accelerades per l’estat d’ansietat que pateix la població actualment. Una ansietat derivada, en gran part, pels problemes econòmics post Lehman Brothers i de la pèrdua de la capacitat de decisió del poble, la qual se’ns ha presentat de forma precipitada. Pensem que els estats són qui marquen les lleis, però... ho són realment?
 
Estem vivint un retorn a les ciutats-estat de la Grècia antiga, on els interessos globalitzadors de les metròpolis generadores d’activitat empresarial i comercial entren en conflicte amb els interessos de les zones menys poblades. Com a resposta, aquestes volen recuperar el seu poder a les urnes, i tornar a la producció i consum local. Us heu parat a pensar perquè els grans moviments d’avui en dia acostumen a venir de les zones amb menys densitat de població i menys connectades amb el comerç internacional? És una coincidència que els votants de Trump es trobin a l’Amèrica profunda o que els més fervors defensors del brexit provinguin de les zones rurals angleses? Ens fabricarem els nostres cotxes i ens els comprarem nosaltres mateixos, diu en Trump. Els altres no ens robaran el que és nostre, proclama.
 
Evidentment, cada cas té les seves peculiaritats, cada cas és diferent, però en termes generals, hi ha molts punts en comú. I les preguntes que em plantejo són: podria funcionar, una solució com aquesta en un món com l’actual? Es poden frenar els mals de la globalització amb la tornada a la localització? I si és així, és l’enfrontament d’egos, l’assenyalament a l’altre com a culpable dels nostres mals, la resposta al problema?
 
En les meves reflexions, em dic que no es pot lluitar contra la modernitat. No es pot lluitar contra la globalització. No es pot lluitar contra el progrés. I si es pot, no s’hauria de fer. Perquè el progrés, malgrat tot, és bo. Ens permet viure d’una manera més fàcil i més confortable. Ens permet viure durant més temps i viure més experiències. Però sí que podem qüestionar-nos els efectes col·laterals que aquest comporta i aprendre a gestionar-los. Si més no, preguntar-nos quin és el progrés de veritat. I, sobretot, reflexionar sobre com ens afecta a nosaltres, sobre com influeix en la nostra economia i en la nostra política. Com es reflecteix en el nostre dia a dia, i com repercuteix en les decisions que prenem.
 
Estem a punt d’entrar (si no hi estem ficats ja de quatre potes) en una revolució que capgirarà el nostre sistema polític i econòmic de dalt a baix. És una revolució tecnològica que afectarà les nostres vides a nivells insospitables. Tant o més insospitables que els canvis que es van produir amb la revolució industrial, quan es va introduir la robòtica a les fàbriques. Es perdran treballs. Molts. Fins i tot sectors sencers, es perdran. I en aquest cas, tancar fronteres o construir tanques no em sembla la direcció adient per a resoldre una sèrie de conflictes que tenen el seu origen en un canvi molt més profund. Un canvi tan profund que afecta el sistema de producció, de distribució i de compra dels productes, i que alterarà, enormement, els nostres hàbits de consum i de vida. En aquest sistema, l’escassetat o abundància de feina no podrà vincular-se mai més a l’arribada dels altres, aquesta mà d’obra immigrant més barata. Perquè el fet que hi hagi o no feina no dependrà més que de nosaltres mateixos, i de la nostra necessitat i capacitat de generar nous tipus de treballs.
 
Molts em respondreu que les feines que desapareguin es veuran reemplaçades per altres ocupacions de nova creació. I sí, efectivament, serà així. De fet, feines com la meva (Social Media Manager) no existien deu anys enrere. Però en podrem crear tantes com per a cobrir totes les que es perdin? Podrem cobrir jornades de quaranta hores, amb sous decents, per als milions de persones que ara encara ocupen les nostres fàbriques i les nostres botigues? Les nostres agències de viatges i les nostres tendes de reparació d’electrodomèstics? Les nostres sucursals bancàries i les nostres llibreries? De què seran les botigues del futur? Hi haurà encara taxistes en un món de vehicles intel·ligents? De fet, fins i tot podem anar més enllà i preguntar-nos: hi haurà cotxes privats? Hi haurà professors? O simplement una nova APP que ho faci tot per nosaltres? Què passarà quan els carres de tots els països es trobin tan buits com els que he vist a Escòcia. A qui culparem de la falta de feina? A quins immigrants? A quins territoris? Quantes fronteres tancarem? Quants altres hi haurà?
 
En comptes de trobar solucions noves per a problemes nous, estem mirant enrere. Volem trobar respostes conegudes per a problemes desconeguts. I ho fem pel motiu de sempre: perquè és més fàcil culpar els altres. Perquè no mirem el futur amb uns ulls nous? Perquè no ens preguntem què podem fer per aprofitar els avantatges que ens brinden les noves tecnologies i aprofitar-los en el nostre benefici? El de tots. Qüestionar-nos novament el sistema, i fer-ho amb seny i responsabilitat, sense deixar-nos emportar per populismes que porten a respostes fàcils, perquè les respostes fàcils porten a camins difícils, camins que acostumen a acabar malament.
 
I això és el que em passa pel cap quan agafo l’avió que em retornarà a casa després de les vacances. I hi segueixo pensant en arribar a Sant Celoni, i quan trepitjo el Montseny. Penso en la tardor que ve. En la desconnexió que representa endinsar-se en els boscos de Campins o de Santa Magdalena. Penso en el plaer frugal que sentia la meva àvia quan anava a buscar bolets i castanyes, més amunt de Mosqueroles. I penso que, malgrat tot, passi el que passi, hem de tocar de peus a terra. Penso en temps menys accelerats, i sento la nostàlgia d’aquells anys. I la nostàlgia es barreja dins meu amb la innocència del meu jo infant, amb l’enyorança d’aquells dies que ara em semblen més fàcils i més honestos. I em pregunto si el que mou tots aquests populismes no és precisament això: l’enyorança (la nostàlgia) d’un temps més senzill. D’un temps que podíem controlar. I segurament hi ha una part de veritat, en aquesta enyorança, però per avançar hem de centrar-nos en el debat que veritablement importa. Poden haver-hi debats paral·lels? I tant! Per descomptat! De fet, els hauria d’haver, però no haurien de ser un objectiu en si, no haurien de marcar el nostre full de ruta fins al punt que això ens impedeixi seguir avançant. Perquè hem de preparar-nos per a la revolució que ja s’està instaurant en els fonaments de la nostra societat. El món no es deté i segueix endavant sense nosaltres. Ens en sortirem? Segur! Sempre ho hem fet, però cal que comencem a preveure tots els canvis que s’acosten si volem fer-ho de la manera menys traumàtica possible. El món sencer hauria de fer-ho.

Portar el debat als parlaments de tots els països, a les empreses i a les escoles. Parlar-ne als instituts i a les universitats. Només visionant tot el que s’acosta, només planificant els canvis que estan per venir, podrem adaptar-nos i convertir els canvis en avantatges. Hauríem de debatre sobre les implicacions que comporten les noves innovacions, que ja són aquí i que a dures penes apareixen a les notícies. L’aprofitament de les energies renovables. La sostenibilitat d’una jornada laboral de quaranta hores. La planificació de les noves carreres que s’haurien d’ensenyar a la universitat. Quines seran les feines del futur? Quines desapareixeran i per què? Hauríem de parlar dels problemes que afectaran els nostres nens i els nostres joves. De com evitar l’onada de malalties digitals. Potser ara tot plegat ens sembli massa virtual, però és el que acabarà afectant les nostres vides i les seves. No deixem que el núvol es converteixi en una tempesta! I recordem que, si mai estem a punt de perdre el seny, sempre podem tornar al bosc, al Montseny. Sempre ens quedarà la terra.
 

 

Arxivat a:
La Veu del Montseny
Participació