entrevista

​Paco Monja: «En periodisme, qui publica primer no sempre és qui ho fa millor»

L'històric periodista de Granollers es jubila després de 40 anys a la professió

per Jaume Ventura , 4 de novembre de 2018 a les 12:12 |
El periodista Paco Monja, a Roca Umbert. | Jaume Ventura
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de novembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Paco Monja és un dels periodistes de referència a Granollers dels últims anys. Amb experiència a mitjans històrics de la ciutat com la Revista del Vallès, Mundo Diario, Actualitat Comarcal, Comarca al Día, El 9 Nou, Ràdio Granollers o Granollers TV, ara es jubila després de dècades al peu del canó. Parlar amb ell és fer-ho de l'evolució dels mitjans de comunicació, però també de la ciutat. És pessimista pel que fa al periodisme en paper i reclama la importància d'un periodisme social que expliqui històries, sobretot dels més desafavorits.

-Per què es jubila?

-Perquè la situació professional és complicada. Hem viscut uns anys de crisi que han afectat molt els mitjans de comunicació. Des que vaig sortir de la Revista del Vallès, l'any 2013, no m'ha sortit una oportunitat de feina estable. Abans que em jubili la professió, la jubilo jo.
 

-Com arriba a ser periodista?
-Sóc nascut a Fresneda de la Sierra Tirón, a Burgos. El meu pare treballava en una fàbrica de fusta i també teníem vaques. Als deu anys em van reclutar uns frares per estudiar a Nanclares de la Oca, a Àlaba, on m'hi vaig estar tres anys. Però ja van veure que això de ser frare no anava amb mi.


-I a Granollers?
Era l'any 1974. Tenia un germà que va morir d'accident laboral a Tordera amb 28 anys i un altre que es va quedar sol visquent aquí. Per aquest motiu els meus pares van decidir venir. No entrava als nostres plans. Va ser un moment dur per la família. També van morir, dos anys després, el meu pare i un cosí. En aquell moment la meva germana i jo entrem a treballar a Roca Umbert.

-Temps convulsos a la fàbrica.
-Molt. Formava part del comitè d'empresa i es va presentar un expedient de regulació de feina que afectava 300 treballadors. No va acabar bé, però vem lluitar pels nostres drets, fins i tot fent una històrica tancada per Nadal, i vem aconseguir millores en les indemnitzacions. I el millor: el reconeixement dels companys per la nostra lluita.

-A partir d'aquí, periodisme.
-Exacte. Començo a estudiar a la UAB i a treballar en diversos projectes que hi havia a la ciutat. Com Comarca al Día, una revista setmanal de tendència esquerrana i plural editada per Lluís Castillo. També era corresponsal de Mundo Diario juntament amb Carlos Paredes. Eren anys de molts canvis, els ajuntaments es preparaven per les eleccions del 1979 i i havia molta intensitat informativa.

-Continuï.
-Granollers va fer un canvi. De 1974 a 1978 destaquen noms com Joan Camps i Salvador Casanova, gent d'esquerres que es volia obrir a la nova transició que s'estava produïnt. A nivell periodístic, hi havia tres persones disposades a donar els seus noms i denunciar la repressió que portaven a terme la policia i la Guàrdia Civil: Llorenç Peláez, José Antonio Mañero i Josep Torrecillas. Eren tres fonts d'informació bàsiques a qui trucar perquè controlaven l'aspecte social i econòmic.

-I arriba l'any 1979 i les eleccions.
-Sí, i les coses segueixen canviant. Apareix Rafael Ballús, primer alcalde democràtic que va voler canviar moltes coses. Vist amb el temps, Ballús va ser un alcalde valent, va treballar en temps complicats i va fer neteja d’alts càrrecs franquistes. També va restaurar el bon nom de granollerins que havien quedat mig oblidats pel Franquisme, gent que les havia passat molt putes, com Salvador Llobet, Josep Maria Ruera, Antoni Jonch, Antoni Cumella o Josep Estrada, i crea la distinció de fill predilecte i fill adoptiu de la ciutat.

-Tornem a la professió. Com ha evolucionat? Ramon Ferrandis recordava en una entrevista l'accident de tren de Les Franqueses de fa 40 anys com exemple de com ha canviat el periodisme.
-Jo hi era! Avui hi ha més control que en aquella època. El periodista vol arribar a la primera línia del que hagi passat, fent nosa a vegades, perquè anem al que anem. Però amb el temps ha cada cop més controls i està tot més reglamentat.
 

Un jove Paco Monja, al centre de la imatge, durant l'accident ferroviari de les Franqueses de 1979. Foto: Ramon Ferrandis



-També des dels gabinets de premsa.
-Clar, perquè la professió ha obert noves finestres de contractació. Els gabinets en són unes i ens volen fer de guia. Nosaltres els hem de considerar, són companys, però també els hi hem de fer una mica la guitza (riu).

-Com van anar els 80?
-A Granollers són uns anys marcats per l'aparició de nous mitjans. Es posa en marxa Plaça Gran, en català, liderada per Montserrat Ponsa i que serveix d'escola a molts periodistes com Joan Besson, Eugeni Rius, Lluís Torres o Lluís Diumaró. També n'apareixen d'altres com Actualitat Comarcal, que va tenir molt bona acollida i on vaig fer periodisme social. Però la referència era la Revista del Vallès, i tots els mitjans que apareixien buscaven aquest lideratge.

-Van tirar endavant aquestes noves capçaleres?
-No, van anar morint. Com Plaça Gran, que tothom associava a CiU quan CiU hi va posar més idees que diners perquè no s'ho creien. En aquella època els periodistes eren col·laboradors i les condicions eren complicades. Tot va canviar el 1989.

-Per què?
-Arriba El 9 Nou. Els de Vic! La gent es preguntava què ens havien de venir a ensenyar, aquests! (riu). La realitat és que tenien un producte molt consolidat, amb bona trajectòria, i comencen a contractar periodistes. Era la primera vegada que això passava aquí. Això alerta a la Revista del Vallès, que comença a contractar periodistes, com a mi.

Amb l'arribada d'El 9 Nou es van començar a contractar periodistes


-Com va anar aquesta lluita?
-Els primers anys no ens fan ombra, els hi costa. La revista aguantava bé, teníem el nostre públic. S'hi feia un periodisme atrevit. Equivocat o no, però atrevit. Hi havia quatre potes: una bona base de publicitat de comerços, centenars d’ofertes de feina, punt immobiliari i publicitat de concessionaris de cotxes. Pensa que entre els 90 i els 2000, la Revista del Vallès venia 300 o 400 exemplars diaris en alguns quiscos. Però va arribar la crisi i aquestes potes van tremolar. Empresarialment crec que s’hagues pogut fer més, però van decidir tancar.

-I l’aparició d’internet, com l'ha viscut?
-És una gran revolució. Hi ha una anècdota molt bona amb una fotografia dels anys 20. S'hi veu un carrer amb uns carruatges tirats per cavalls que es pregunten "On van aquests?" al veure el primers cotxes. A la nostra professió ha passat una cosa semblant. Fa 25 anys la premsa comarcal sortia un cop per setmana. Ara, en canvi, trobes a gent a rodes de premsa escrivint al mateix temps que es fan els declaracions. És de bojos! La immediatesa, voler ser el primer, fa que perdis la mesura, la reflexió i el contrast. El que compta és ser el primer, però qui public primer no sempre és qui ho fa millor. 
 
-I arriben els digitals a Granollers.
-Sí. Hi ha digitals, però pocs en mengen.

-Per què ho creu?
-En un digital, la publicitat no és fàcil de col·locar. En un diari, acompanya a la part superior, inferior o on li toqui. Però en una web t'apareix i te la col·loquen en ple text de la notícia i això molesta a molts lectors. Hi hagut iniciatives de fer premsa de pagament però poques se’n surten.

-Això pensa que canviarà?
-Crec que al final es pagarà per continguts i això seria bo per valorar més els periodistes.
 
-Els consumidors tenim part de la culpa, al voler-ho tot gratuït?
-Mira, a Granollers funcionen només 4 dels 12 quioscos que hi havia. Hi ha barris de 3.000 o 4.000 persones on no n'hi ha, o pobles de 14.000 persones. Però clar, si posessis una càmera i gravessis la gent que va al quiosc, te'n faries creus. Se'ls hi moren els clients per temes d'edat! En el cas de la premsa en paper, crec que es concentraran en fer publicacions de cap de setmana, amb continguts més amplis i de lectura pausada. No sóc massa optimista.

Als quioscos se'ls hi moren els clients per temes d'edat!


-De què li agrada fer notícies?
-Sempre m'ha interessat l'àmbit social, el carrer. Quan estava a Roca Umbert ja estava en aquest tema. He volgut informar de les d'associacions de veïns que lluitaven per aconseguir millores als seus barris perquè veníem d'èpoques molt complicades. De fet, la meva primera crònica va ser per parlar de veïns de Bellavista que volien aconseguir un pont.

-La importància d'explicar històries.
-De la gent, dels que les passen putes. Sempre hi haurà persones amb dificultats per arribar a finals de mes, que té problemes socials i d'habitatge. També m’ha agradat l'actualitat sindical i els seus moviments, a qui reconec que potser donava unes ratlles de més a les notícies.

-Ha fet moltes entrevistes.
-A la Revista del Vallès, a més de reportatges socials, vaig fer-ne 1.000 en 25 anys. Era un llaç al coll, però em donava molt coneixement de la ciutat. En dos anys vaig parlar amb 100 persones rellevants de la ciutat i l'any 1991 vaig publicar Gent de Granollers, 100 converses
 
-Les desgràcies i els accidents tenen molta audiència. Som morbosos, els lectors?
-En part, si. Però crec que va més enllà. Quan vaig estar a l'Ara Granollers una de les notícies més vistes va ser la de la mort d'en Xavier Castellsagué, i fa pocs dies va haver-hi la de l'accident dels nois del BM Granollers. En casos així, jo sóc partidari de publicar una fotografia del desaparegut i informar bé del cas. Granollers és un poble, tothom es coneix, i tenim la obligació d'explicar-ho per situar qui era. És dolorós, però s’ha de fer.
 

 

Participació