Són racistes els nacionalistes?

Un nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

per Jordi Plens, 9 de juliol de 2018 a les 18:08 |
La confusió entre racisme i nacionalisme prové dels EUA. La primera pel·lícula projectada a la Casa Blanca va ser la famosa The birth of a Nation (1915), del director D. W. Griffith, on es representava negativament la població afroamericana i es glorificava el Ku Klux Klan. Sembla que Griffith va inventar la tradició de disfressar els components de la societat secreta defensora del supremacisme blanc de penitents de Setmana Santa de la península ibèrica per dotar-los de l’aspecte de cavallers cristians portadors de valors respectables.


El fet que la UNESCO proclamés el 1978 la solemne Declaració sobre la raça i el prejudici racial ─en què s’afirmava que tots els éssers humans pertanyen a una sola espècie i descendeixen d’un mateix estoc (o fons o grup original) i que, a més de formar tots part integral de la humanitat, neixen iguals en dignitat i en drets─ no impedeix, i potser ni tan sols contradiu, que l’equivalent de l’Idescat als EUA, el United States Census Bureau, demani avui dia als enquestats informació delicada. Qui vulgui contestar el cens, primer ha de decidir sobre la seva etnicitat i marcar si és hispànic o no hispànic, perquè la gent que identifica el seu origen com a hispànic, latino o espanyol pot ser de qualsevol raça. A continuació ja podrà triar la seva raça entre les opcions només blanc (inclosos descendents d’europeus, àrabs i hebreus), només negre o afroamericà, només indiamericà (del nord, del centre o del sud) o nadiu d’Alaska, només hawaià, o habitant d’una altra illa del Pacífic, o bé una barreja de les anteriors. (Entre nosaltres, trobo que el seu afany classificador no ha sabut resoldre com s’ha de categoritzar un hindú o un paquistanès.) Amb tot –avisen a fi de tranquil·litzar els administrats–, les categories incloses en el qüestionari del cens generalment reflecteixen la definició social de raça reconeguda als EUA –malgrat que no tothom la troba una millora– i no un intent de definir raça biològicament, antropològicament o genèticament. La gent –aclareixen– pot declarar més d’una raça per indicar la seva particular mixtura, com araindi americà i blanc alhora.


Les persones mínimament informades tenen clar que els problemes que sorgeixen de les anomenades relacions racials són d’origen social més que no pas biològic. És racista i contrària als principis ètics de la humanitat qualsevol teoria que reculli que els grups ètnics són superiors o inferiors inherentment i que impliqui que algun grup ètnic està autoritzat a dominar-ne un altre presumptament inferior (article 2 del document del 78). Per això la declaració de la UNESCO establia en el seu article tercer que qualsevol distinció, exclusió, restricció o preferència basada en la raça ol’origen ètnic o nacional que amenaci el dret dels pobles a l’autodeterminació, o que limiti d’una manera arbitrària o discriminatòria el dret de cada ésser i cada grup humà al complet desenvolupament és incompatible amb els requeriments d’un ordre internacional que sigui just i que garanteixi el respecte pels drets humans.

Però quin pes ha tingut la noció de raça en la història del catalanisme? I, sobretot, s’ha fet servir per part dels principals ideòlegs del nacionalisme per justificar alguna mena de superioritat del poble català? Valentí Almirall, per exemple,va descriure l’exclusió oficial de la llengua catalana en Lo catalanisme (1886) fent servir el lèxic racial propi de la ciència política del s. XIX. Si bé no pas des d’una pretensió –diguem-ne– supremacista, sinó tot el contrari. Així, la llengua oficial imposada és el distintiu dels que creuen ser de raça superior: "Lo signe de l’esclau era tenir que parlar la llengua de l’amo, i nosaltres portem aquest estigma al damunt. La nostra llengua mai s'ha mort, puix encara que l’hagin durant llarg temps olvidada los savis i gent de lletres, l’ha conservada el poble viva en son tracte, parlant-la sempre. Això no obstant, en tot l’oficial hem d’emplear-ne una altra. En la llengua dels vencedors se'ns mana, se'ns judica, se'ns ensenya. Fins quan l’autoritat, lo jutge o el mestre són fills de la terra, no poden exercir llurs funcions sinó empleant lo castellà. La imposició del llenguatge és un record constant de la nostra subjecció. Ell és lo que marca més durament la distància que hi ha des dels que manen als que obeeixen. La llengua és lo distintiu dels que es creuen ser de raça superior, i a la inferior no li correspon res més que abaixar lo cap i llepar encara la mà que es digna fuetejar-la". Com a rèplica a la terminologia utilitzada per Almirall, Enric Prat de la Riba va reaccionar, a La nacionalitat catalana (1906), contra l’habitual confusió a l’hora d’establir com a sinònims raça (biològica) ─raça per antonomàsia o raça antropològica─ i nacionalitat (social) ─o raça històrica─ a partir de la traducció de natio o gens. A més, estudiosos com el catedràtic de grec Josep Balari i Jovany (1894) o el polític i pensador Antoni Rovira i Virgili (1917) van desautoritzar que es parlés de la raça catalana o que es considerés els catalans una raça pura a causa de la diversitat de pobles que havien habitat el Principat al llarg de la història.

Tot i això que acabemd’explicar, en un article aparegut al diari ABC titulat Cataluña y los catalanistas (3-12-1921) el problema no era pas l’existència de la suposada raça catalana, que admiraven des de Madrid, sinó la vituperable i ridícula pretensió de convertir el català en llengua oficial, cosa que podria debilitar el control sobre la mentalitat de la societat assimilada: "Acusan a ABC de odiar a Cataluña y particularmente a Barcelona. Quienes tal cosa afirman no podrán probar ni con una sola línea ─los desafiamos públicamente a que lo intenten─, no ya que ABC odie a Catalunya, sino que no es gran admirador de la raza catalana y de la sin par Barcelona. Lo que ha hecho, lo que hace y hará siempre ABC, mientras que en él escriban los hombres que hoy lo redactan, es protestar contra el catalanismo, que, empequeñeciendo a Cataluña, infiere a diario ofensas a la Patria española. Lo que no dejará de hacer ABC es encontrar vituperable y ridícula la pretensión de substituir el idioma español por el catalán en la vida oficial de España, ya que el idioma es el más fuerte lazo espiritual que une a los pueblos".

Si la base històrica del nacionalisme català no és la ideologia racista, quins serien, doncs, els seus punts d’arrencada? L’expressió nació catalana va aparèixer diverses vegades en els parlaments a les corts catalanes del s. XV entre 1406 i 1454 en boca del rei Martí, de la reina Maria o del cardenal Margarit per referir-se a l’estat català integrant del conjunt de territoris de la corona d’Aragó, en mans del casal de Barcelona. Mentre que l’expressió nación española no és recollida fins 1611 i encara en un llibre amb molt de valor filològic, però sense cap valor polític ni legal, com és el Tesoro de la lengua castellana, o española del capellà Sebastián de Covarrubias. Encara més, l’expressió nación española no assolirà valor polític ni legal fins, com a mínim, el 1812, cosa que aclariria recentment César Cervera, redactor del diari ABC especialitzat en temes d’història, de forma irrebatible en un article datat el 12-10-2016: "Con la llegada de la dinastía de los Borbones, Felipe V se puso al frente por primera vez del “Reino de España”. Hasta entonces no había existido ese término. Pero una cosa es la fundación del reino, y otra la de un estado-nación español tal y como lo entendemos hoy en día. Aquel fue un proceso mucho más lento, que exigió dos siglos de un intenso intercambio cultural y comercial entre las regiones españolas".


D’altra banda, la introducció de la llengua castellana al Principat, com a senyal de dominació per part dels servidors del monarca de la corona de Castella que havia vençut a la guerra de Successió Hispànica, compliria tant el propòsit de l’adulació com la subjecció obligada per la força dels nous súbdits. Recordem finalment que el procés de (re)construcció nacional català dels dos darrers segles s’impulsa amb força a partir de 1873, comptant amb un parell d’elements de suport: la revolució industrial i les campanyes de renacionalització cultural del moviment batejat coma Renaixença. Convé, en concret, destacar, durant la Primera República, les primeres teoritzacions del nacionalisme català a càrrec de Josep Roca i Ferreras: "Resulta el significat de República a Catalunya actualment corresponent a les llibertats que diem democràtiques, amb una gran descentralització municipal, amb unes Corts veritables, amb facultats legislatives, amb un Govern talment, en tot, amb facultats, drets o atribucions d’Estat o nació".
 

 

Participació