abusos sexuals

Abusos sexuals del pare: un carreró sense sortida?

Tres noies expliquen com les seves parelles van abusar dels seus fills i com, tot i això, la justícia no permet allunyar-los dels seus progenitors

per Jaume Ventura, 2 de juliol de 2018 a les 13:44 |
Una de les noies que denuncien la desprotecció cap als menors abusats | Jaume Ventura
La Maria, la Marta i l’Anna (noms figurats) tenen una cosa en comú: els seus fills van patir abusos sexuals per part del seu pare, però la justícia no els dona la raó i obliguen que els petits segueixin veient o, fins i tot, vivint amb els progenitors. Fins i tot a una d’elles li acaben de retirar-ne la custòdia.

“Volem incidir en la desprotecció que existeix cap al menor abusat i la mare que intenta protegir-lo de l’abusador, que és el seu propi pare”, expliquen. Totes tres han estat molt pendents de la minisèrie documental Desamparats que ha emès TV3 aquests dies i que investiga les retirades de menors per part de l’administració. Formen part de la plataforma Stop Impunidad Maltrato Infantil en Cataluña, que s’ocupa de denunciar casos com els seus i buscar justícia per als nens.


“A mi, m’han arribat a dir que el fet que el teu pare t’obligui a fer-li una fel·lació o t’introdueixi un dit a l’anus no és un abús, sinó un pare poca-solta. És intolerable”, esclata una d’elles. “Jo ja estava separada d’ell quan me’n vaig assabentar. I es va demostrar. El pare va estar quatre mesos a la presó i va passar alguns anys amb ordre d’allunyament, però els nens van haver de tornar a tenir-hi contacte i a llavors m’acusaven de condicionar-los perquè hi anessin amb por”, afegeix.

“A mi, m’han arribat a dir que el fet que el teu pare t’obligui a fer-li una fel·lació o t’introdueixi un dit a l’anus no és un abús, sinó un pare poca-solta. És intolerable”


Totes tres es queixen que se senten indefenses. Revelen unes decisions que creuen incomprensibles per part de l’administració a l’hora de tractar casos com aquests, i recorden diversos moments en què les han acusat de dret de mentir i inventar-se els abusos: “M'envien una carta en què em diuen, després d’analitzar el meu cas, que era un abús compatible i que jo patia una preocupació mòrbida”, explica una de les noies. “A mi, m’han comparat els abusos amb el fet que els hi donés el pit fins els dos anys”, afegeix una altra.

També es pregunten per què, si se’ls hi ha donat la raó i s’han demostrat els abusos, no s’aparta el pare de la vida dels petits: “Un forense va certificar que els dos havien patit abusos. Però al judici els nens van haver de declarar sols, amb la cara del seu pare al davant, i no van dir res perquè tenien por. Amb això, el pare va quedar en llibertat per falta de proves", recorda.


Anar més enllà

Justament, el fet de seguir lluitant per la via judicial és un altre dels aspectes que aquestes tres noies creuen que ha de canviar: “Jo vaig denunciar el cas als Mossos d’Esquadra. Es va fer un judici en què un forense va dictaminar que els meus dos fills havien patit abusos. El cas va passar a Barcelona, on els nens van haver de declarar sense ningú al seu costat i amb la cara del pare al davant. Clar, no van dir res perquè tenien por i ell va quedar en llibertat per falta de proves. Ho vàrem intentar portar al Suprem però no ens van admetre el a tràmit el cas perquè deien que no tenia prou força”, explica una de les noies.

“Jo no m’he atrevit a anar més enllà perquè a moltes mares els hi han tret la custòdia per parlar. He preferit fer-los forts, ajudar-los, que siguin bones persones i que sàpiguen què és bo i què no. I que quan siguin majors d’edat ells mateixos decideixin. Prefereixo això a que me’ls prenguin o els enviïn a centres d’acollida", afegeix una altra de les tres entrevistades. En aquest aspecte també critiquen el paper de la Direcció General de l’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA), de la qual jutgen que “et poden prendre els nens si t’acusen de manipuladora”. “És una indefensió total perquè els nens ho passen malament quan van a casa dels pares. El meu em deia que somiava que el pare entrava a l’habitació i li feia coses, però que immediatament entrava el papa de veritat i tot s’acabava. Era molt petit, i com sé si ell distingia entre la realitat i un malson?”, es pregunta una altra.

“Volem que algú agafi consciència que el sistema està contaminat. Per què no es protegeix els nens des del primer minut en què es denuncia? Em van dir que m’havia d’esperar tres mesos quan venia derivada de la pediatra per sospites d’abusos. No pot ser que sense sang ni esquinçament no es consideri abús. A més, l’Hospital de Sant Joan de Déu, que s’encarrega de la diagnosi d’aquests casos, no em van fer ni cas”, afegeix.

“Els abusadors són molt llestos, saben que si provoquen dolor el nen ho rebutjarà. El que fan és plantejar-ho com un joc perquè els petits ho considerin normal”.

La veritat

També lamenten que se les acusi de mentir i d’inventar-se els abusos: “El Consell General del Poder Judicial va emetre un informe que diu que no són falses ni l’1% de les denúncies per violència masclista. Per què ens ho hauríem d’inventar i posar els teus fills pel mig?”, defensa una d'elles. “Com pot ser que nen de tres anys ja parli de conductes sexuals? O jugui intentant posar un llapis pels forats dels amics?”, afegeix una altra. “La meva filla era una nena feliç. Ara és introvertida, té malsons, cau del llit. I va i em diuen que això no significa que hagi patit abusos. Mira, jo per sort tinc gravat com li pregunto a la meva filla què li fa el pare i ella ho explica i diu que no li agrada”, recorda una de les noies. “Tenen malsons durant anys i incontinència urinària i fecal”, afegeix una altra. “Et volen fe creure que estàs boja”, lamenten. “Totes tenim peritatges psicològics que demostren que ni enganyem ni manipulem i que no tenim cap malaltia psiquiàtrica ni res semblant”.

Un altre aspecte que els preocupa és no haver-se adonat amb qui vivien: “La majoria reprodueixen abusos que ells han patit quan eren petits”, alerten. Un cop són adults, repeteixen aquestes conductes mentre segueixen amb la seva vida normal: “Són bellíssimes persones! Jo me n’adono quan estava en un dels meus millors moments. Un dia em ve la meva filla i em diu que el papa li fa mal al cul i li fa petons a la vulva”.

Pel que fa a possibles solucions, elles ho tenen clar: “Cal objectivitat, transparència i que es gravi quan hi hagi l’exploració dels petits perquè no hi hagi manipulacions”.
 

 

Participació