entrevista

Lluís Galbany, investigador de supernoves: «Un país que inverteix en recerca bàsica serà el líder en el futur»

El granollerí viu i treballa als Estats Units observant i analitzant l'espai

per Jaume Ventura, 23 de juny de 2018 a les 18:09 |
Lluís Galbany, a Roca Umbert | Jaume Ventura
El granollerí Lluís Galbany fa anys que viu fora de Catalunya estudiant l'explosió d'estrelles, les supernoves. Ha viscut a Portugal i Xile i ara ho fa a Pittsburgh, als Estats Units, on analitza dades i observa l'espai amb grans telescopis.

-A què es dedica?

-Sóc investigador de supernoves, de la mort de les estrelles, i especialista en les de classe Ia. Són segurament les més famoses perquè  pel descobriment de l'expansió accelerada de l'Univers a través de mesures de distàncies a supernoves Ia molt llunyanes, l'estudi que va rebre el Nobel en Física del 2011. Les supernoves Ia són explosions de les anomenades nanes blanques en sistemes binaris (de dues estrelles), on l'altra estrella pot ser de diferents tipus. Les nanes blanques pesen una mica menys que el nostre Sol, però tenen un volum (o radi) molt més petit que Júpiter! Aquesta rep material de l'altra estrella fins arribar a un límit on la nana blanca (no la companya) explota. Com que el procés es similar, totes les supernoves Ia desprenen aproximadaament la mateixa llum, I per això en diem candeles estàndard.

-Com es calcula?
-Mira, és com tenir enceses diverses bombetes exactement iguals, dels mateixos watts, i posar-les una més aprop i les altres cada cop més lluny. Això farà que la llum t'arribi amb més o menys intensitat. La diferència entre la llum que saps que emet i la que estàs rebent et dona una mesura de distància.

-En quin projecte treballa actualment?

-Les supernoves Ia es produeixen per un procés similar però no exactament igual, això fa que l'analogia de les bombetes no sigui exactament certa. Tanmateix, hi apliquem unes correccions per convertirles en bombetes gairebé similars. Històricament, hem estudiat la seva llum visible (l'espectre òptic) que és el que són capaços de veure els nostres ulls. Ara bé, sabem que la llum infraroja, la que per exemple es veu utilitzant les ulleres nocturnes de les pel·licules, si que respon a l'analogia de les bombetes. Ara mateix estic treballant amb dades de supernoves observades en infraroig, i estic estudiant els entorns on exploten a les seves galàxies. Si en comptes d'astronomia parléssim de sociologia, podriem dir que estic analitzant els del barri de la galàxia on hi ha la supernova intentant entendre si hi ha algun factor particular en comparació amb altres barris.

-Està sempre amb el telescopi?
-(Riu) No no! Jo sóc investigador, vaig fer el doctorat i ara estic fent un postdoctorat. Necessito dades, analitzar-les, comprovar el que m'envien estudiants i col·laboradors, preparar xerrades i presentacions. Al final, anar al telescopi són entre 10 i 15 nits cada 6 mesos. I un cop he d'anar al telescopi, dic què vull veure i hi vaig els dies que m'assignen.

-Li agrada més la fase d'observar?
-És divertit, sense cap mena de dubte. Estàs al mig de la natura a Xile, Hawaii, Canàries... i tot això sol, de nit i en silenci. I no et molesta ningú! Impressiona veure la Via Làctia. El cel més impressionant que he pogut veure mai ha estat, sense dubte, a l'observatori de Cerro Paranal, al desert d'Atacama xilè.

-Es considera un afortunat per poder treballar observant l'espai?
-La veritat és que no. Cada feina té els seus avantatges i inconvenients. Si tu entrevistes a algú interessant o a una estrella de rock també és un privilegi. Jo estic poc temps aquí amb els amics i la família i puc treballar fins a 14 hores al dia, però viatjo molt i tinc accés a llocs meravellosos que normalment estan tancats al públic.

-Per què creu que ens fascina l'espai?
-Jo ja no tinc la sensació de sorpresa. Pensa que et fas amb gent d'aquest àmbit que estan tot el dia treballant-hi. Però quan es descobreix alguna cosa i la gent s'excita tant tu ho relativitzes.

-Com arriba als Estats Units?
-Vaig fer la carrera de Física i el doctorat a la UAB. Si fas el doctorat és perquè et vols dedicar a la investigació. El 2011 em va arribar l'oportunitat per anar a Lisboa, on vaig estar dos anys.Llavors vaig aconseguir una beca (fellowship) de tres anys per investigadors postdoctorals a Santiago de Xile. Són diners de l'estat per treballar al teu projecte, tu ets el teu propi cap. I en fa dos vaig fer el salt a Pittsburgh. Sempre he treballat a universitats.

-A qui ha de rendir comptes, doncs?
-Ara sóc investigador postdoctoral. Tinc un cap, però no és la relació cap-treballador que podriem imaginar a altres feines no acadèmiques. Com deia abans, ell té un projecte molt gros entre mans en el qual s'han de fer diverses tasques. I jo en faig una d'elles. Ell em paga del seu projecte.

-Per què creu que serveix el que està fent?
-Un país que inverteix en investigació bàsica, la que no té retorn immediat, serà líder en el futur. Mira els països asiàtics: molts d'ells s'han convertit en referents invertint a llarg termini. Però això costa d'entendre, la gent ho vol tot a l'instant. Si dius que tens uns diners per invertir i pots escollir destinar-los a astronomia o, per exemple, a aconseguir en cinc anys una vacuna contra la malària, no hi haurà cap dubte. Però pensa que si tenim càmeres al telefon mòbil, o GPS, etc... és molts cops gràcies a les altres necessitats de la recerca que en el seu moment requerien nova tecnologia i que van permetre arribar fins al que tenim ara.

-Es considera un dels exemples de la fuga de cervells?
-No. Quan vaig començar el doctorat ja sabia que hauria de marxar. La fuga de cervells és quan aquí no hi ha feina de la que fas tu. Al que em dedico jo es fa a fora. Tinc un amic que va acabar la tesi sobre el sard. Quan va acabar el van contractar de professor a la UAB. No dic ni que sigui millor ni pitjor. En ciència tu has de fer la teva tesi amb el teu grup i demostrar que tens independència, empenta, que saps treballar amb gent diferent, que saps liderar i que has estat a l'estranger. És impossible acabar el doctorat, quedar-te aquí i tenir plaça de professor. Passava fa 30 anys, quan no hi havia tanta competència. Vols saber què és fuga de cervells?

-Endavant.
-Quan estava a Santiago, van arribar dos nois de Granollers. Vàrem anar a una barbacoa on hi havia més gent i, poc a poc, vaig anar adonant-me que hi havia tota una vintena de noies i nois, catalans, enginyers, i que havien anat a la mateixa classe a l'universitat! Primer una d'ells va arribar amb una oferta de feina, llavors va anar dient-els-hi als altres, i van anar un a un arribant a Xile en el periode d'un parell d'anys, tots dedicant-se a grans construccions, ports, central hidroelèctriques, eòliques... perquè aquí estava tot parat. 

-És impossible que faci aquí el que fa allà?
-És complicat. A Estats Units hi ha molts més recursos i més facilitat per aconseguirlos. Per exemple, si trobo algun tema d'interès relacionat amb la meva recerca i penso que seria una bona idea organitzar una sessió de treball amb especialistes durant uns dies, tinc l'opció de demanar finançament  a la universitat per organitzar la reunió. A ells els interessa que hi hagi molta activitat. Les universitats tenen molts recursos, els estudiants paguen matricules enormes, i també reben capital privat. Finalment al que em refereixo és que si vas fent bona feina, tens facilitat per aconseguir finançament.  

-I aquí no treballa amb premis Nobel.
-Afortunadament, he pogut treballar amb els tres investigadors que van guanyar el de física l'any 2011 pel descobriment de l'expansió accelerada de l'Univers a través de les supernoves. Són gent molt normal, brillants, però molt accessibles. 
 

 

Participació