Desig de Cap d'Any

Un nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

| 22/01/2018 a les 17:31h
Arxivat a: La Veu del Montseny, Montseny
Imatge il·lustrativa
Feia cinc anys que els Ribalta havien anat a viure en una urbanització al peu del Montseny, d’aquelles que es començaren a construir a finals dels anys seixanta i que van anar creixent com bolets. Cinquanta anys més tard i passades les vaques grasses, ben pocs podien mantenir una segona residència, moltes d’elles s’havien reconvertit en la vivenda habitual de famílies de classe mitjana. I després d’haver patit la darrera crisi, s’havien hagut d’estrènyer tant el cinturó que de mitjana només en tenien el nom.

Casa seva, però, era nova de trinca, una casa enorme que els seus propietaris no van poder ni estrenar perquè van fer fallida tot just començar la recessió. El senyor Ribalta de tot aquell desgavell econòmic n’havia sabut treure molt bon profit, tenia un excel·lent olfacte pels negocis, un bon fetge i pocs escrúpols.  I s’envoltava de gent de la seva mateixa condició, de manera que sempre es devien algun favor.

Com cada any els Ribalta, des que eren a la casa nova, convidaven a tots aquells que anomenaven els amics a una gran festassa per acomiadar l’any. No n’hi havia prou de la seva opulència carregosa que n’havien de fer ostentació.

La casa era tot un aparador de luxe. El jardí impecable: la gespa acabada de tallar, la piscina neta com a ple estiu, les plantes totes degudament protegides amb mantes d'hivernació, un arbre de Nadal immens atapeït de llums i per acabar-ho d’arrodonir, uns rens lluminosos d’allò més horteres. Aquella setmana el jardiner hi havia fet un bon sac d’hores, ja li havien deixat clar, que per diners no quedés, que no els hi acabaria. Senzillament, embafador.

A dins de casa tampoc hi faltava detall. Els l’havia decorat un interiorista de renom. El toc nadalenc també era de nivell, tot i que d’un barroquisme cool. Corones, ornaments d’allò més carregats i llums de colors per tot arreu, més que una casa semblava un casino. La cirereta del pastís era la música d’ambient, massa alta i un poc xarona, que es podia escoltar des de qualsevol punt. I un sopar a peu dret d’allò més selecte que s’havien fet portar d’un restaurant d’alta cuina, acompanyat d’un parell de cambrers que voleiaven per entre els convidats per atendre les seves demandes capritxoses.

Les portes corredisses del menjador eren obertes de bat a bat, no havien d’estalviar en calefacció i calia que tothom se n’adonés. Els convidats entraven i sortien de la planta baixa al jardí sense cap mena d’entrebanc. A fora, unes estufes immenses feien que l’ambient fos vergonyosament confortable. Tot eren rialles i converses banals, d’aquells personatges enfundats en una vestimenta caríssima estrenada per a l’ocasió.

A l’hora del raïm, tots van omplir les seves copes fins dalt d’un cava caríssim i van empassar-se els grans seguint la cerimònia des d’una pantalla gegant. En acabar, van brindar sorollosament. L’Eli no parava de preguntar-se què estava fent, per què brindava amb tota aquella gent que no l’importava gens. Es preguntava quins desitjos devien demanar per al any nou. I pensava en ella, en els seus desitjos, en què havia de demanar ella, si com deia el seu home ho tenia tot, la millor casa, un cotxe últim model i un marit amb una butxaca que feia que no li faltés de res.

L’Eli feia estona que no veia al seu home, el senyor Ribalta, de fet tampoc l’importava massa, estava molt més tranquil·la quan no el veia. No li preocupava saber que ja feia estona que s’estava repassant a una de les convidades, que per l’edat gairebé podia ser la seva filla.

No n’havien tingut fills, no havien trobat el moment. Quan escoltava a algunes de les seves amistats explicar els maldecaps que els portaven els fills s’alegrava de no haver-ne tingut. A més, si n’haguessin tingut, mai de la vida haguessin pogut voltar pel món d’aquí cap allà com ho havien fet. Tenia tot el que la majoria de la gent envejava, portava una vida regalada. Què podia demanar ella a l’any nou si ho tenia tot. No havia de preocupar-se pels fills i tenia prou diners per pagar-li la residència a la seva mare des que havia quedat vídua.

Quan estava donant voltes a tots aquells interrogants, veié baixar l’escala al seu marit amb una joveneta, intentant dissimular que venien de fer-se una bona rebolcada. Féu veure que no els veia, al cap i  a la fi, portava molts anys fent aquell mateix paper.

La festa s’allargà fins passades les dues i, mica en mica, els convidats s’anaren acomiadant dels amfitrions amb grans alabances. L’Eli se’ls mirava, es mirava al seu home, a la joveneta que s’havia repassat i no parava de donar voltes a la pregunta de quin desig havia de demanar a l’any nou. I s’imaginà tot un any com el que ja havia passat fins a arribar a la propera festa de Cap d’Any, tan absurda i tan cara com aquella. I quan finalment, tot quedà en silenci i marxà fins el darrer dels convidats, pujà l’habitació, agafà l’abric i la bossa de mà. I li digué al senyor Ribalta:

Una gran festa, estimat! Gràcies per tot! No m’esperis llevat! Ja sé quin desig demanar a l’any nou!
Grup d'Escriptors del Montseny

COMENTARIS

Un bon desig, sí!
Arian Botey Prat, 23/01/2018 a les 11:28
+3
-0
Una descripció impecable d'un ambient tan ric com absurd. Felicitats, molt bé!
Aparentar i trobar l'essencialitat
Albert Soriano, 23/01/2018 a les 12:20
+3
-0
Vides buides, plenes de coses materials, a vegades envoltades d’altres éssers igualment buits, falses amistats amb regust oportunista. Un escrit fantàstic i no tant allunyat de moltes realitats, un regal literari fet amb estil i amb cura.
Gràcies Teresa per moltes coses, i també per aquest relat.
No tenia cap desig per demanar
rosa maria pascual sellent, 23/01/2018 a les 12:29
+3
-0
Que ben descrita Maria3A es veu ben clar que de tant en tant Déu baixa a la terra i deixa anar un punt de sacietat a partir del qual la felicitat deixa d’aug¬¬mentar amb la renda.
La felicitat és una altra cosa
Marta de Sant Esteve, 23/01/2018 a les 17:14
+3
-0
Tal com diu la Teresa, sempre hi ha taurons que viuen de la desgràcia
dels altres. Quan tothom va malament, ells o elles suren enmig de la desgràcia general. Per sort diners no volen dir felicitat tal com mostra la Teresa al relat. Hi ha una mena de justícia que s'imposa. Tant de bo s'imposés en les esferes polítiques.
Per un desig raonable
Follet entremaliat, 26/01/2018 a les 22:21
+3
-0
Que mai se m'esborri de la ment a aquells/es que estimo. És per això que brindo no amb el vi més bo sinó amb el que comparteixo amb els amics/gues.
Moltes gràcies M Teresa per descriure amb tan detall una realitat no grata.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
L'obra 'El senyor de les baldufes'
L'obra 'El senyor de les baldufes' | Videostudi
01/01/1970
La fira s’acomiada superant el 80% d’ocupació en els diferents espais del municipi
Una de les pintades amenaçants contra Quim Torra que algú ha pintat a Granollers
Una de les pintades amenaçants contra Quim Torra que algú ha pintat a Granollers | @torresaguilo
01/01/1970
Durant tres divendres de juny es faran activitats on les lletres conviuen amb les arts escèniques i la música en viu