​Un mos sobre La Roca

Un nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

per Rosa M. Pascual Sallent, 23 d'octubre de 2017 a les 17:50 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 d'octubre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Visc al poblat ibèric dels Céllecs amb la dona, l’àvia i els quatre fills. La nostra llar va ser construïda pedra sobre pedra al voltant d’aquesta alzina surera fàcil de trepar. Amb una mica de fang sobre les primeres branques es tanca la sostrada. Assegut al tronc més alt, domino el mar, els turons, el Vallès, les vies de comunicació circumdants i l’enemic, si s’atreveix a apropar-s’hi. També gaudeixo en un primer pla dels carrerons que donen a la  plaça, al temple... i de les noies que porten el pa o la ceràmica a torrar al forn. Tot plegat indueix a pensar que sóc un privilegiat que només he d’aixecar una mà perquè tothom m’obeeixi, fins molt més enllà de la muralla que envolta el poble. Res més apartat de la realitat, aquesta jerarquia no abasta la meva llar. On ens veieu, oi que semblem feliços? Doncs no us ho figureu pas: tots patim una malaltia estranya: en algun mal moment hi va haver un esperit que ens va lligar de mans i peus per prohibir-nos saludar el sol pel matí i fugir a despullar la lluna les nits d’estrelles.

Recordo amb melangia quan compartíem una cirereta d’arboç sobre una roca i ens omplia del tot una mirada clara. Se’m fa cada cop més present aquells moments, que estirats panxa enlaire, sobre la llosa, vèiem els esquirols saltar d’un arbre a l’altre, mentre ens cobria un núvol rosat i ens adormíem. Aquesta angúnia no es desenganxa de mi ni amb estofat de perdiu, ni resant als fantasmes que m’alletaren:


Oh maleïda pluja del desert que asseques les nostres cisternes i les omples de pols i sorra sense pietat! Vent que em fueteges obligant-me a baixar pels xaragalls amb els càntirs penjant a l’esquena fins arribar al Mogent que hi ha a la plana....! Com és que encara no m’ha arribat l’avís del fullet que deixa riure i blasfemar amb la dona d’un altre?

Sense alè he d’obrir-me pas per un camí de bosc difícil de transitar. Navegant entre els esbarzers, topo amb el dolmen on hi vam enterrar el sogre; el falcó arremet amb el cap, venta les ales rebent i se’n fot del pensament que li dedico:

-I molts llamps d’avantatge!

Esgarrapat i famolenc arribo a algunes estances allunyades del poblat. Prop del molí hi viu aquella noia de cabellera llarga, negra i eriçada a qui encara no ha atrapat ningú. Gaudeixo de les curulles sitges d’oli i de gra que em mostra, presumint que ha estat sense l’ajuda de cap mascle. M’hi apropo decidit i em llença un roc cantellut que, en ajupir-me, fa punteria al recipient més gran i me l’esclafa.


-Què has fet ximpleta!? –li crido malhumorat.

I ella em somriu... mostrant-me entre les dents estepes blanques i rosades. Passo pel seu costat, quasi arrambant-la. Sé que amb una sola mirada li hauré de donar el cor, però me la jugo. Com si res, simulo l’entreteniment de perseguir-la. Imagineu que només li tapa el culet un tros de pell de cérvol ben curada. Però noi! quan arribem a la pedra de les creus i els dits quasi la toquen... se m’ha parat en sec, ha agafat un canto punxegut i s’ha posat a esculpir sobre la làpida.

-Mala pècora li diríeu vosaltres, tanmateix... Una altra vegada, no me la fotràs!

Per si les mosques, m’he cobert amb un arboç el cap i he esperat el missatge:

-“La Roca” –ha deixat tan ben escrit que ningú diria que estem a la prehistòria.

-Ah! ja veig que et van agradar les orenetes que t’hi vaig pintar!

Què va! Això, galàxies a venir, qualsevol groller ho esborrarà. Et vull veure d’aquí tres conills amb el càntir ple al portal de la Roca Foradada. Aquest treball sí que em va abellir. Vares estar picant-hi ben bé deu hiverns, mentre et creixien al cap un munt de banyes.


Quan la tarda està a punt de fer-se nit, porto l’aigua i les sis orelles engrapades, em quedo d’una peça esbufegant i barrinant com anirà la convocació acordada. Estic tan sols a dues passes del refugi i alguna cosa s’ha de recitar per avisar-la.

-Ei, Démeter i Tànit et guardin, Benplantada!... Què vols que balli en honor seu que t’abelleixi? Si us plau, pots treure el plat destinat a recollir la sang del sacrifici?

Res, silenci absolut: no surt ningú de dins. I jo, que no goso ficar el cap a la gola del llop, ni mostrar-li la poteta...; esforçant-m’hi, començo a entonar uns càntics per als déus!

Vosaltres que ens ompliu el rebost de menjar
i el cor de bona fe per estimar...
accepteu aquest present
i deslliureu-nos de cap mal amén.


Si desentono, m’hi jugo la salut, a part de la decència. Per si em fot, estratègicament, faig servir d’escut la llosa de la porta. Així, arrecerat, intento altre cop fer-me el llançat amb un:

-Ep, noia! Que jo tinc molta feina! I que la dona i la sogra esperen l’aigua!

-De debò, de veres... penses que algú s’ho empassa? –em contesta una veu vellutada, rejovenida i que ressona des dins l’estança–. Va beneït, qui s’ho creu això de passar-se tot lo dia per anar a abastar uns glops d’aigua? Ni que fos imbècil del tot la teva dona. Què et penses que no li ha bufat més d’un que flirteges a cada viatge amb la molinera...Va, entra, que sembla que vulgui ploure i avui tindràs excusa per passar la nit.

Em poso com un gos a quatre grapes, però el cau és fosc i no l’albiro ni pel terra, ni amb les ratapinyades de ventoses al sostre. Palpo: al fons, encara hi ha els tous fanals que vaig deixar-hi per si arribava el dia. Malastrugança, com pot ser? si la veu sortia d’aquí dins! Per dissimular els nervis, ara em mato una puça, ara em rasco els polls del cap que no s’han ofegat quan m’he banyat al riu. Ensumo impacient tota la cova, desesperat la regiro altra volta, fins que torno a sentir l’aire en el cul.

-No hi és! Maleïda siguis, si no vens avui, i ara mateix, aquí!

De cop i volta, sense temps de presenciar-la, m’arriba primer aquella flaire salvatgina que anestesia els sentits... Estabornit, puc identificar les mans que em pessiguen les natges com ningú. I començo a imaginar, sense voler i desitjant-t’ho, que facin cercles, que els dits es tornin clandestins, per seguir el ritual de poder demanar perdó una altra vegada i tornar a sentir el:

-Va, no pateixis, gaudeix més el que estima que el que es deixa estimar! Va, tonto, que t’ho mereixes! Gaudeix i no pateixis!

Deixo el present dels conills vora els seus nassos i aquests cuita corrents aprofiten la badada per endinsar-se feréstecs al bosc, cercant el cau nadiu... i jo, sense alterar-me, els deixo escapar a fi que trobin el seu cel, pobrets! Mentre li torno a escoltar la cantarella:

-Sabia que vindries...fa moltes llunes que estic esperant aquest moment.

Bruscament, em giro i li mossego els pits, sé que de sempre li ha agradat aquesta grosseria, encara que es queixi amb ais, ois i uís. Capiculats arrosseguem els cossos per la roca, rodolem, udolem, la llepo dels turmells als genolls i d’aquí fins aixecar-li el tapall de guineu que presumeix de decent, la descarada. Ella prem l’entrecuix. Només li calen quatre paraulotes a l’orella:

-Gira’t mira: m’agradaria que t’arribés aquí! –xiuxiuejo fregant-li pel melic i fent caminar els dits entre costelles, resseguint-li tot el lateral del coll fins a esbullar-li els cabells, tot dient mentides i prometent-li el cel.

Ens besem com mai no ho fem a casa. Els llavis es freguen suaument, les llengües barregen les salives. Les teranyines se’ns enganxen per al pit... Ara ja li puc passar la mà per sobre de la molsa, buscar el botonet roig i aconseguir que xiscli i mulli ben bé el lliri i que, erecta i dura, l’antera es fiqui ben endins.

-Avui et faré un fill!
-Un altre?


I juguem a estimar-nos l’un a l’altra. I quan està al punt més àlgid d’aquesta excitació... M’aparta mig tristoia i m’interpel·la emprenyada:

-I d’això què en pensaria la teva dona? Has oblidat que un dia se’ns va negar l’all i oli i que per més que el vas untar allò no funcionava?

Quan Juno alimentava Hèrcules, a contracor, una gota de llet caigué del pit de la
deessa i d'allà va néixer un lliri blanc. Més tard, Venus, gelosa de la blancor tan pura d'aquella flor, va fer que en el seu calze sorgissin uns llargs estams grocs que deixarien, a qui gosés tocar el bell lliri, unes taques de pol·len tan impossibles d'esborrar com el desig i la tristesa.

 

Participació