L'edifici de l'estació

Un nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

per Albert Soriano , Santa Maria de Palautordera, 12 de setembre de 2017 a les 12:45 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de setembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Com cada matí, vaig agafar l’autobús fins a l’estació de Palau, m’agradava aquell trajecte curt, on podia contemplar com les primeres llums del dia s’aixecaven entre les muntanyes plenes de vida del Montseny. En Manel, el conductor de l’autobús, pel matins no està per gaires romanços, condueix i prou, com a molt s’exaspera amb les maniobres d’algun conductor massa prudent o algun altre massa agosarat, és aviat per fer-la petar amb el passatge.

Aquell matí, estranyament, viatjava jo sol a l’autobús. En arribar a l’estació vaig fer el camí de sempre, fins arribar a l’altre costat de l’andana. Mentre caminava amb la mirada perduda en el gris dels panots, no vaig reparar en l’estrany aspecte de l’edifici de l’estació.


Caram! Vaig pensar, com pot ser que hagin rehabilitat l’edifici d’un dia per l’altre, que m’he perdut, d’ahir fins avui? Aquell antic edifici abandonat, era de repent tot nou, però això no és tot. A dins, rere els finestrals, s’hi veia llum, s’hi veia gent. Tot just davant meu s’hi podia llegir un rètol acuradament pintat, que hi deia: Cafè de l’Estació, al costat, hi penjava un gran rellotge  d’agulles i uns fanals ambdós costats, que il·luminaven lleument el pany de paret que els envoltava.

La curiositat em va fer obrir la porta d’entrada al cafè. En tancar-se darrere meu, les cames se’m van paralitzar. La gent d’allà dins anava vestida d’època, uns prenien cafè mentre fumaven, altres llegien el diari, altres parlaven entre ells, però tots semblaven sortits talment d’una pel·lícula d’època, ambientada a principis del segle XX. Evidentment, el primer que vaig pensar es que allò havia de ser el decorat i els actors dels rodatge d’una pel·lícula de cinema o bé d’una sèrie de televisió, tant de moda darrerament, i que la meva presència allà no era la més apropiada, ja que no formava part d’aquell equip de rodatge, però després d’un parell de minuts observant tot el meu entorn, no vaig notar que a ningú li fes especial nosa la meva presència.


Vaig voler girar cua i sortir d’aquella mena de decorat, però al mirar pel finestral cap a l’exterior de l’estació se’m va glaçar la sang. L'andana havia canviat completament, les dues vies s’havien convertit en una de sola, amb travesses de fusta. Pel finestró que quedava a mà esquerre vaig veure en Manel, el conductor, que també anava vestit amb robes d’època, només que aquest cop s'asseia damunt una tartana tirada per cavalls i en aquell mateix moment, es disposava a reprendre el camí de tornada a Palau.

De sobte, em vaig plantejar si era més assenyat refugiar-se en aquella estranya capsa del temps o bé arriscar-me a sortir-ne a corre cuita d’allà. Em vaig acostar a la barra i directament, li vaig preguntar al cambrer de molsuts bigotis que em mirava darrere la barra, com esperant que em decidís d’una vegada a sol·licitar els seus serveis.


-Perdó, que hi feu algun espectacle aquí?
-Si i tant mestre, aquí de dilluns a dissabte fem equilibris per pagar la setmanada. Que prendreu res, jove?
-Si, posi’m un cafè, si us plau. Vaig respondre-li, titubejant.


Amb cautela, em vaig acostar a una de les taules on seia un home llegint la premsa, un dels pocs que lluïa una vestimenta més distingida, donat que la majoria d’homes que m’envoltaven vestien amb camises blanques, faixes negres, pantalons de vellut i espardenyes, i les poques dones que s’hi contaven amb els dits d’una mà, senzills vestits o conjunts de brusa i faldilles, amples i llargues fins els turmells, la qüestió es que a la capçalera del diari, s’hi llegia “Barcelona 28 de julio de 1927”.

Va ser en aquell precís moment quan la vaig veure, asseguda en una petita taula de la cantonada al fons del cafè, ben a la vora d’un dels finestrals. Una tassa fumejant reposava damunt la taula, mentre ella captiva d’una concentració absoluta, bellugava les delicades mans que sostenien unes agulles de fer ganxet. Aquell posat de serenor, aquelles mans delicades i decidides fent bellugar les agulles a munt i avall, eren absolutament excepcionals. Embadalit vaig contemplar amb admiració la perfecció del seu rostre, dels seus llavis i dels seus cabells pèl-rojos, recollits amb un monyo ample i acurat que li deixaven un coll nu, delicat alhora que excitant. No vaig poder reprimir ni la meva curiositat ni la meva atracció cap a aquella bella jove i m’hi vaig acostar sense remei.

-Perdona, que saps a quina hora sortirà el tren?
-Com dieu, que ens coneixem potser, jove?
-No, crec que no. Et deia, si saps a quina hora surt el tren
-Mare de Deu del Remei! Sempre us dirigiu així a les mosses, amb aquest desvergonyiment?
-És clar... Perdoneu senyoreta, no us volia pas ofendre. Sou tan bonica!
-I vos tan atrevit... Es veu d’un hora lluny que sou estranger, amb aquesta estranya roba i aquestes maneres. Encara queden uns minuts per l’arribada del tren. On us dirigiu?
-A Barcelona, és clar! I tu, vull dir i vostè?
-Jo, a fer el jornal. Serveixo com a mainadera a Granollers.


Sense pensar el que deia em vaig atrevir a preguntar-li directament.

-Que podríem quedar demà per prendre un cafè junts?
-I no heu pensat potser que tinc xicot i que no es correcte que us acosteu a una desconeguda amb aquest atreviment?
-Bé, teniu raó i us demano perdó. M’he quedat absolutament fascinat quan us he vist i només volia tenir l’oportunitat de tornar-vos a veure novament demà i tots els dies de la meva vida. Però no us vull molestar més, disculpeu-me si us he incomodat.
-Espereu un moment jove, donat que hem d’agafar el mateix tren, podem seure plegats i xerrar durant el trajecte i si la conversa es fa curta, sempre ens podem veure demà per continuar-la en el punt on la deixem avui.
-Perfecte, per cert, com us dieu?
-Em dic Dolors i vostè?
-Em dic Eric.
-Ja tinc raó, que sou estrany fins i tot amb el nom.


De cop i volta, un home uniformat, va entrar per la porta i fent sonar un xiulet, va cridar:

-El tren arriba a l’estació, viatgers al tren!
-Em faríeu l’honor de sortir amb mi Dolors? Em refereixo d’aquí dins.
-Sí, es clar, amb molt de gust Eric.


Ella va deixar que li posés la jaqueta sobre les espatlles, em va agafar de bracet, i ens vam dirigir cap a la porta de sortida. Puc ben assegurar que ens aquells moments era l’home més feliç de tota la terra.

Mentre sortíem no em vaig adonar del paisatge que m’envoltava i que tot tornava a ser com cada dia, només que amb una sensació del tot nova, la sensació d’haver-me enamorat i de tenir al meu costat la noia dels meus somnis.

Tot i que pensareu que estic foll, només us puc dir que he hagut de veure com el temps feia marxa enrere per trobar la dona dels meus somnis. No vaig obtenir resposta. La Dolors agafada del meu braç es va difuminar en el mateix instant en que posàvem els peus a l’andana, es va desfer al meu costat com una estàtua de pols. La gent de l’andana tornava a ser la de sempre, a vestir com sempre, l’estació tornava a tenir una via en cada sentit i el tren que s’acostava ràpidament no era pas de vapor. Vaig mirar enrere amb por i vaig comprovar que l’edifici de l’estació tornava a tenir el mateix aspecte d’abandonament de sempre, tancat, malmès i atrotinat.

D’alguna manera però, aquell vell edifici de l’estació de Palautordera, sempre tindrà per mi una màgia especial, un secret del cor i el record d’una noia fantàstica que guardaré a la meva memòria per sempre més.

 

Participació