Sis mòduls en un racó… El naixement de l'Institut Reguissol

Un nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

per Manel Tobias , Santa Maria de Palautordera, 26 de juny de 2017 a les 12:54 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 26 de juny de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Mes de juny últims dies del curs 2016-17. Finalitza un curs que va néixer fa vint anys. Vint anys d’història, una història plena d’il·lusions, de lluita, de treball, de vocació, tantes coses es podrien dir més.

Obro el calaix dels papers de les satisfaccions que et regala la vida i començo a llegir àvidament un escrit fet al maig del 97. Faltava poc per acabar aquell inici de curs i de vida de l’institut.

 
Estic sol, i no trobo la soledat. Sento dins del cor, una força que m'obliga a escriure ,i no sé el què. No sé escriure, però un foc sense flama m'està abrasant, i em constreny a fer-ho. Per què ?. No ho sé.


És la primera vegada que a l'IES  no percebo la música riallera dels alumnes, ni les corredisses d'alguns professors per agafar un full, un escrit, uns apunts, un llibre o altres menesters per donar una classe; ni tan sols el xipolleig d'una aixeta mal tancada.


Però m'adono que estic dins de les entranyes d'un nadó que encara no té un curs d'edat.


Tanco els ulls i concebo una petita història, història que m'enlaira a un despatx perdut en el Departament d'Ensenyament, data? No importa.

Veig a una secretaria amb un munt de papers que els posa sobre la taula, procuro llegir el més ràpid possible : Mapa Escolar, ( mil i una revisió ), però en un full hi ha un nom, IES de Santa Maria de Palautordera, és el començament.


No vull  explicar els molts viatges eteris que vaig fer amb aquell maleït full, departament d'obres, visita a l'ajuntament, canvis de carpetes, afegiments d'altres papers i per fi uns plànols. L'embrió comença a tenir vida.

Passant per la vorera de la Tordera, una mica més a munt de Fontmartina, flaira un aroma d'Institut, es senten uns crits muts pel futur, no són puerils, sinó estan distorsionats per una adolescència plena. Crec que estic sobre els terrenys que faran de placenta del nostre embrió? Crec que sí.

                 
Les veus de l'entorn així ho vaticinen. Van més enllà, es parla del nou director, ningú el coneix, però ja saben el seu nom, Àlex.

N'Àlex es posa en contacte amb la directora de l'Escola del  Remei, la Roser, i amb el director de l'Escola Vallmanya, Manel. S'ha d'informar del nou esdeveniment, a uns pares que han sentit per la televisió que s'està gestant una Reforma Educativa, però que en realitat dubten si allò va per llurs fills.

Us asseguro que, realment és molt difícil explicar la Reforma i el funcionament d'un futur institut, quan no es pot presentar cap professor, ni uns fets reals com la cementació del futur edifici. La imaginació dels qui ho expliquen  i el poder d'abstracció dels pares ha estat fonamental en aquest cas.

Passen els dies i sembla que tot està mort. No sé com ho podria explicar, però de la mateixa manera que a l'hivern el arbres semblen que estiguin morts, per dins hi ha la saba que els manté vius, això és l'evident. L'IES del Baix Montseny ens allarga  la mà i ajuda a preinscriure i a matricular els futurs alumnes ( feina molt feixuga per cert ).

Principis del mes de juliol, quatre pedres en el racó, no hi cap moviment d'obres.

Estan l'Àlex i en Manel cara a cara. La il·lusió del nou IES és molta. En aquests moments no els frena res. Reunions a la Delegació que pot ser els hi obren els ulls a la realitat, però resta molta feina. Estan fent els horaris per a uns professors imaginaris que al setembre coneixeran.

                  
Esborra per aquí, afegeix això, creus que així sortirà ? Doncs sí. Va sortir, al menys ho crec honestament. És van fer deu esborranys, innumerables canvis i un principi de normativa.

Aquest mes de juliol, no me'n recordaré si ha estat  fred, calorós o plujós, però enèrgic i " marxós ",  per suposat que sí.

A finals de juliol ja es veu moviment i es posen els fonaments, a més, la delegada anomena com cap d'estudis a la Mercè. Ja comença a tenir cos el professorat. La Roser, la Rosa, l'Adrià i en Manel, ja havien estat anomenats anteriorment.

Durant el mes d'agost, els camions que porten els mòduls es succeeixen un rere de l'altre.

Els obrers s'amunteguen, cadascú té la seva tasca. Tenen un objectiu comú, el part ha d'ésser al setembre. Teòricament a principis, pràcticament a mitjans i realment quasi a final de setembre. Bé, no hi entenc gaire, però els parts de les " primerenques " solen retardar-se uns dies.

Primer de setembre, reguitzell de professors que vénen a incorporar-se al seu nou destí. Vull saber els seus noms i veure les seves cares, puix el meu estat intangible així m'ho permet. No els anomenaré per més o menys simpatia ( tots són boníssimes persones ), ni per ordre d'arribada , simplement per ordre alfabètic.

Adrià, pel seu aspecte atlètic, diria que és el professor d'Educació Física.


Agustín, carpeta en mà, crec veure que  sobresurt entre uns fulls un escaire, ha d'ésser el professor d'Educació Visual.

Àlex,  inconformista de mena, és el que els hi dóna la benvinguda,  ja sabem que és el director i professor de Ciències Socials.

Anna Maria, posat seriós, però a la vegada amb un somriure afectuós tret d'un llibre de Mercè Rodoreda, és la professora de Llengua Catalana.

Francesc, em sembla haver-lo vist en un altre viatge incorporal, el seu aspecte místic em recorda  un professor de Religió.

Gemma, la seva rialla desperta la imaginació poètica dels nombres, i aquests li recolzen la seva sensibilitat, ha de ser la professora de Matemàtiques.

Josep Maria (Joe), té un posat anglo-saxó, i pel seu sentit d'un humor característic, diria que és el professor de Llengua Anglesa.

Josep Maria, content i afable, a simple vista, el posaria en plena conversació amb provetes, no m'estranyaria que fos el professor de Química.

Manel, amb un sentiment utòpic, vol que  tothom li agradin les  " mates ", a més de professor de Matemàtiques és el secretari

Mercè, constància en el fer, crec que està pensant en la dura tasca que li toca de cap d'estudis, la Llengua Castellana és la seva assignatura.

Montserrat, paciència per aconseguir d'un tros de filferro, de fusta o  plàstic que els alumnes puguin crear quelcom. Tecnòloga ha d'estar.
 
Rosa , visualitza l'entorn d'una manera amplia i general, però al mateix temps el microscopitza en un moment, és la professora de  Ciències Naturals.

Roser, pragmàtica en molts moments, però no desguarnida d'una imaginació literària, també és la professora de Llengua Catalana.

Ha de quedar clar que és una opinió en un moment donat, en una presentació d'un primer dia de curs, i feta per un ésser poc detallista i despreocupat. Per tant, és una opinió puntual i poc reveladora .

Ja tenim els alumnes, els  professors, i l'Ester, la conserge , en aquest moments està informant algú.  Finals de setembre, el temps passa inexorablement davant d'un rellotge que no s'atura i arriba el dia.

I comença el dia... la setmana ... el mes... el curs.


Obro els ulls, i em desperta una realitat. Una realitat tangible, en la qual estem tots implicats. Uns, amb els peus al terra. Altres, enlairant la imaginació. El que sí és cert, és que tots plegats hem obert una història que se li ha de donar continuïtat. Per què no tu?
 
Sis mòduls en un racó,
la Tordera i el Reguissol.
Tanca els ulls i veuràs,
una raça de gegants.
 
Obre la porta, i sentiràs
la pissarra “gargolar”.
Uns nombres mig caiguts
que es barregen a l'atzar.
 
Un atzar del futur,
que m'espera ben callat.
Un silenci d'esperança,
eximit per un crit.
 
Un crit rialler,
cobert de llibertat.
Llibertat no captiva,
que m'inspira un entorn.
 
Entorn ple de vida,
vida que m'obre un cor.
Cor que il·lumina,
una petita cançó.
 
Sis mòduls en un racó,
la Tordera i el Reguissol.
Tanca els ulls i veuràs,
una raça de gegants.
                                                                                                                 
Han passat 20 anys, molts de vosaltres ho recordareu amb gratitud, explicareu les mil i una anècdotes d’adolescents i quan passeu per davant d’ell, un somriure us sortirà del cor i direu: MOLTES FELICITATS REGUISSOL!
                                                                                                                

 

Participació