Estimat Quico

Un nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

per Glòria Berbel , Montseny, 23 de març de 2017 a les 19:21 |
En Quico del Montseny | Fonda del Montseny
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de març de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Avui estic a la Fonda del Montseny, asseguda en un tamboret alt, remenant el vermut negre que aviat serà un miratge entre els glaçons que l’emparen, amb un escuradents que sosté de forma maldestre una oliva. M’encanta el vermut negre i m’encanten les olives, però encara m’agraden més els llocs com aquest, amb regust a antic; els espais que han estat testimonis d’històries viscudes, de riures, de laments, de confidències inconfessables, de mirades còmplices i de disputes acalorades. M’agraden perquè puc sentir totes les vides viscudes en un sol instant, perquè puc intuir la grandesa de les petites coses que han passat per allà. I llavors m’has aparegut just al davant. Ha estat la meva mirada qui t’ha trobat entre un munt d’instantànies que folren la paret de moments capturats per a l’eternitat. I he pogut sentir el so de la teva riallada i m’he acostat a mirar-te, sense aquella por que tenia quan només era una nena i algú em va dir que eres l’home del sac...

Surts molt afavorit a la foto. Potser és el teu somriure sincer o l’armilla que protegeix la teva camisa a quadres i que et dona un aire distingit... Ja, ja ho sé... No és res d’això. Tots dos sabem quin és el secret d’aquesta llum que desprens i això és el que em fa escriure’t avui, estimat Quico. Són molt poquets els privilegiats que han tastat la felicitat en la seva essència més pura i tu has estat un d’ells.


Eres una persona especial, no només pel teu físic diferent, per la teva baixa estatura i per la teva manera de parlar peculiar, gairebé inintel·ligible. També ho eres per la teva manera de viure, per la teva manera d’estimar la terra, per la teva puresa d’esperit.

Hi va haver un temps en què t’espantava la mort, potser perquè es va endur aquells que tant t’estimaven i t’havien protegit: els pares, el teu germà Pere, la teva germana Dolors... i d’això se’n reien els més cruels, simulant el so de les campanes de la mort, per veure’t cridar com un desesperat. Però tu saps que, aquests, cremaran a l’infern i tu, mentrestant, passejaràs pels camins que et van veure passar tantes vegades, els que vas netejar de bardisses perquè altres també hi poguessin caminar.


Potser es pensaven que eres boig, oi, Quico? Per això se’n reien de tu i cada cop que et preguntaven “Quico, què vols? Un duro o quatre peles?” Tu els contestaves amb el teu somriure beatífic “quatre peles!” i l’espavilat de torn te les donava petant-se de riure, pensant que s’havia de ser molt burro per voler-ne quatre enlloc de cinc. I el que no sabien és que tu anaves fent calaix,  perquè tenies claríssim que el dia que demanessis el duro deixarien de fer-te la brometa.

Estimat Quico... pensa en tota la gent que et va estimar, que va ser molta, la que encara parla de tu omplint-se la boca de paraules afables, de records entranyables, de sentiments per aquest nostre Montseny que un dia van compartir amb tu. Aquelles persones que t’oferien el seu mas perquè passessis la nit, les que et rentaven la roba, les que et donaven sabates i un plat a taula per menjar. I pensa en les noies boniques que tant t’agradaven i que només mirar-les et feien ruboritzar. És per això que no et perdies mai les festes majors, veritat? Perquè totes es posaven els millors vestits i es pentinaven i a tu t’encantava veure-les tan radiants. Em somrius des del retrat i em dius que sí amb el cap, que t’he enxampat!

Et miro i puc sentir la teva felicitat. I t’imagino fent-nos una gran botifarra des del teu cel montsenyenc, el que t’havia aixoplugat durant tantes nits estelades, perquè tu sí que has viscut com has volgut. Som nosaltres els qui no en tenim ni idea del que és assaborir la llibertat.

Quico, estimat Quico... si tornés a ser una nena i et veies passar amb el teu sac, ja no em posaria a córrer. M’aproparia a tu i et donaria la mà.
 

 

Participació