El somni

Un nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

per Albert Soriano , Santa Maria de Palautordera, 18 de novembre de 2016 a les 14:24 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de novembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La claror del matí s’infiltrava sigil·losament per les petites escletxes de la persiana, dibuixant ombres de llum que reposaven tremoloses sobre el cobrellit. En Martí ja era despert, però preferia seguir amb els ulls tancats, donat que el sol fet de mantenir-los oberts el cansaven d’allò més. No sabia quina hora era, però per la claror i el soroll del carrer intuïa que era l’hora d’anar a l’escola, ell ja feia vuit mesos que no hi anava i hagués canviat totes les joguines, el mòbil, la Nintendo i el MP4 per poder tornar-hi i aguantar fins i tot els mestres més avorrits, però els metges no li van permetre. Aquella maleïda malaltia cada cop li treia més coses, fins i tot ja no tenia ni esma de posar-se la gorra nova quan venien amics de sisè de primària a visitar-lo.

En Joan a la mateixa hora s’afanyava per arribar a l’escola, com darrerament amb el temps just per entrar directament a la classe i no haver de suportar els insults i les riallotes dels companys, mentre esperaven plegats a que s’obrissin les portes d’aquella presó amb aparença d’escola. A més, havia de vigilar de no arribar tard, donat que ja no suportava més haver d’anar al despatx del director. Era fastigós sentir-li dir allò que estava fent un estudi de sexualitat per a una tesi doctoral i que tot seguit de preguntar-li si es masturbava o si s’imaginava que algú li acostava les mans a l’entrecuix, comencés a tocar-li les cames suaument, mentre li deia que no patís que no caldria explicar-li als pares les persistents faltes de puntualitat a l’escola.

 
Aquell matí com sempre, amb un somriure, la mare del Martí va entrar a l’habitació, tot i que amb els ulls humitejats d’haver plorat. De fet, el metge li va comunicar abans d’entrar que el càncer lluny de remetre es trobava en fase crítica i que els seus efectes ja eren molt agressius. En Martí, tot i les seves ganes de viure, s’acabava inevitablement, l’administració de morfina el mantenia allunyat del dolor, però permanentment esgotat i endormiscat, potser s’apagaria del tot en vint-i-quatre ó quaranta vuit hores. No era just allargar l’agonia i no s’hi podia fer res.

 
Ella, a dins de l’habitació, es va asseure al seu costat i li va acaronar les galtes, mentre li deia:


-Què, Martí com et trobes avui, has dormit bé, reiet?
-Sí mare, ja fa molts dies que no vaig a la quimioteràpia. Això deu ser perquè estic millor, oi mare?
-Segurament Martí, fas més bona cara.
-Mare tinc molta son, però així que passi el metge a visitar-me, li direm que haig de tornar a l’escola per no perdre el proper curs, oi?
-Si es clar, Martí. Tu dorm i descansa per recuperar forces i tornar a l’escola ben aviat.

 
Si no és que el cridava el director, el ritual d’en Joan es repetia cada matí davant la porta tancada de classe, amagar el mòbil dins la caixeta hermètica perquè no es mullés, si li tiraven la motxilla a les dutxes a l’hora de gimnàstica i un llibre sota el jersei, per si li clavaven un cop de puny a l’estomac, donat que la darrera vegada quasi es queda sense respiració, cadenes fora del coll i les ulleres a la jaqueta. Ja procurava seure a prop de la pissarra per veure-hi alguna cosa, tot i la seva miopia, però no estava disposat a donar-los més raons aquells brètols perquè el titllessin de quatre ulls.

A casa, més valia no amoïnar la mare, ja tenia prou feina treballant tantes hores per pagar la hipoteca, donat que el pare no complia cada mes amb la sentència judicial de la manutenció, com ho havia de fer si ara treballava aquí i demà allà. Quin sentit tenia donar-li un disgust així a la seva mare i al pare, obligant-los a cercar una altra escola, en un barri diferent i allunyat de casa? De fet, sentia que la culpa era seva per ser tan dèbil, tan poca cosa, tan escanyolit i covard.

Tot i no poder anar a escola els petits prestatges de l’habitació d’en Martí eren plens de llibres de matemàtiques, llengua, socials i fins i tot quaderns de dibuix que li portaven els seus companys de curs. Havia d’estar al dia per poder fer els exàmens quan li permetessin tornar. En Martí somiava sovint amb el retorn a l’escola, amb les abraçades sentides dels seus companys i companyes i els partits de futbol a l’hora de l’esbarjo, fins i tot, trobava a faltar les picabaralles amb els nens que temps enrere es divertien fent-li la punyeta.
 
La mare marxava a les set de la tarda i el pare arribava a les vuit i s’estava amb ell fins que s’adormia, darrerament tenia molta son i sopava poc, s’adormia ràpid i profundament agafadet de la mà del pare, que l’acotxava amb cura abans de marxar.
 
En Martí, aquella nit va tornar a somiar, a somiar potser per darrera vegada.
 
En Joan aquell vespre sopava, assegut a taula davant la mare, sense parlar gaire, sense deixar escapar els seus secrets que el mortificaven dia rere dia, feia veure que es mirava els missatges inexistents del mòbil, simplement no en tenia de missatges, donat que s’havia esborrat del servei de WhatsApp per tal de no rebre els insults d’un quants nens de classe que es divertien d’allò més amb les seves mofes. Somiava sovint que queia d’un penya-segat gegantí, mentre queia deixava enrere totes les males experiències que li tocava viure dia sí, dia també.
 
La mare, tot sopant mirava d’estirar-li de la llengua.
 
-Tot va bé Joan, fill? Segur que no tens cap problema a l’escola, vols que  en parlem?
-Mare deixa’m estar tranquil, no et preocupis. No tinc més gana, me’n vaig al llit que tinc mal de cap i em fan mal els ulls.
-És clar, Joan t’has de posar les ulleres a classe, ens ho va dir l’oftalmòleg, però penso que no li fas gaire cas. Bona nit fill, que descansis. 


En Joan pensava sovint que tant de bo caigués malalt per no haver de tornar a l’escola, potser si s’estava malalt un bon temps podria repetir curs i deixar enrere tots aquells maleïts companys que li procuraven tan mal viure. Ho tenia decidit, el matí següent sortiria de casa per anar a l’escola com cada dia, donat que duia les claus de casa, tornaria a pujar-hi quan la mare fos fora treballant, només havia d’obrir la finestra de l’habitació, enfilar-se a la tauleta de nit i llançar-hi, s’acabaria tot d’una vegada, ràpid.
Es va dormir intranquil com quasi sempre, somiant com atrevir-se a emprendre el vol d’un ocell malferit i sense ales.

Vet aquí que mentre els dos dormien, els seus somnis, les seves ànimes es van entrecreuar acompanyades per la brisa d’una fosca nit, els sentiments, les sensacions, les rialles i els plors d’un i altre es barrejaven allà on no hi arriben els pensaments, en una mena de llimbs eteri.  De cop i volta però, els somnis van decidir de tornar a casa i refugiar-se novament dins la ment de cadascun  dels nois, la claror del matí els va tornar a desvetllar un dia més.

En Joan es va notar estrany, aquella no era la seva cambra, ni els seu pijama, ni el seu cos, on havien anat a parar els seus cabells negres, per què hi havia aparells estranys a l’habitació? En Martí en canvi es va aixecar del llit sobresaltat, gaudia d’una estranya vitalitat, però l’havien traslladat a una nova habitació amb olor a llar, sense tubs ni màquines. La mare d’en Joan va entrar a la habitació per dir-li que ja era hora d’anar a l’escola, però aquella dona s'havia d'haver equivocat, ell no es deia Joan.
 
En Joan, al seu torn, va veure entrar una dona a l’habitació, una dona amb cara d’estar-s’ho passant força malament, amb ulleres de no dormir des de feia dies però captiva d’un amor per ell incombustible, aquella dona somrient l’hi acaronava la galta i li preguntava com havia dormit i com es trobava, mentre l’anomenava amb un nom que no era el seu.
 
En Martí en posar els peus a terra li va preguntar a aquella dona que l’havia llevat s’hi s’havia de vestir.

-Que s’hi t’has de vestir, dius? Però quines són aquestes bestieses Joan? És clar, no voldràs anar en pijama a l’Escola, va, agafa la roba que tens damunt la cadira i espavilat! Jo haig de marxar a treballar, no et deixis res i recorda’t d’agafar les claus de casa que són penjades a la porta. 

En Martí es va vestir amb aquella roba estranya i va dirigir-se al petit menjador on ja hi tenia l’esmorzar a punt. Va menjar ràpid i amb gana, tot i que la fruita no era el que més li agradava. Un cop esmorzat, es va dirigir altre cop a l’habitació i va obrir la finestra de bat a bat, va voler atansar-se per sentir l’olor de l’aire fresc del carrer, aquell seria el gran dia de tornar per fi a l’escola, després de tant mesos.
 
En Joan, se’l van endur el metges a fer-li unes proves, al cap d’una estona somreien i feien gestos arrosant les espatlles i mirant-se entre ells amb cares de sorpresa. Al cap d’un parell d’hores de nou a l’habitació amb aquella dona al seu costat, hi va entrar un metge.
 
-Anem a veure Martí, les proves que t'hem fet aquest matí creiem que s’hauran derepetir, donat que els indicatius tumorals són quasi bé inexistents i per altra banda,
sembla que aquest noiet ha sofert una millora sobtada que ens té gratament sorpresos, per tant, al llarg d’aquests dies farem unes quantes proves més.

 
La mare d’en Martí, aquella dona que en Joan tenia al seu costat es va abraçar al metge mentre se’l menjava a petons i li queien les llàgrimes d’alegria. Va haver d’estar-s’hi a l’hospital dues setmanes més, dies i hores que se li van fer eternes, estirat o assegut al llit d’un hospital endollat a màquines i sèrums, sotmès a proves i més proves, envoltat de metges i d’infermeres però sempre acompanyat, tot i que fos de persones estranyes a les que ell feia veure que coneixia bé.
 
En Martí per anar a l’escola va haver de buscar l’adreça en un quadern de la motxilla, donat que no sabia com arribar-hi, en posar el peus al carrer va sentir una alegria com feia molt de temps que no sentia. En ser davant de la porta de l’escola uns nens el van increpar i fins i tot dos d’ells s’hi van acostar per empentar-lo, ell però, va deixar la motxilla a terra i s’hi va enfrontar. Un parell de plantofades van ser suficients, en uns instants un mestre de l’escola va fer acte de presència per separar-los i endur-se’ls al despatx de direcció.
 
El director va dir que primer parlaria amb l’altre noi instigador de la baralla i que després ho faria amb en Joan, va haver d’esperar una estona, no gaire llarga. En entrar el va fer seure al sofà i s’hi va posar al costat, mentre li rodejava l’espatlla amb el braç.
 
-Anem a veure Joan, això no pot ser, t’has de tranquil·litzar noi, deixa’m que jo t’ajudi a relaxar-te.            
   
Li deia mentre amb l’altra mà li acaronava la cuixa. El noi es va aixecar del sofà d’una revolada i li va etzibar amb un to ofès:
 
-Escolti senyor, vostè sap que el podria denunciar? No torni a tocar-me mai més o li diré a tothom el que fa. De fet, penso fer-ho igualment, a la tele diuen que això s’ha de denunciar!
-Però que dius Joan? Saps que som amics tu jo, no voldràs pas que et fem fora de  l’escola pel teu comportament?
-Potser l’expulsaran a vostè, me’n vaig a classe que avui es el meu primer dia...
Estàs sonat noi, te’n recordaràs del que m’has dit! 


En Martí es va anar acostumant que l’anomenessin Joan, també es va acostumar a la nova mare, li va explicar el que havia passat a l’escola i van anar junts a fer la denúncia al Mossos d’Esquadra, altres nois, es van atrevir dies més tard a fer denúncies similars. En Martí, reconvertit en Joan va esdevenir llavors un petit heroi de l’escola, per la valentia en denunciar aquells fets tan deplorables. La mare d’en Joan tot i que va notar un canvi dràstic en la personalitat del seu estimat fill, estava encantada amb la seva alegria de viure, les seves ganes de parlar de tot i d’explicar-ho tot, no semblava ell i no ha va semblar mai més de la vida.
 
En Joan, va acabar fart d’estar-s’hi a l’hospital, fins i tot va desitjar tornar a l’escola o descobrir com seria la seva nova llar, així que li donessin l’alta de l’hospital. Un cop a casa, el que ell interpretava com un canvi de l’escola li va anar d’allò més bé, sense baralles, sense abusos, va ser capaç fins i tot de treure endavant el curs. La seva nova mare però, hi va notar un canvi al tarannà i el caràcter d’en Martí, no semblava ell, s’havia tornat més callat, semblava desconfiar de tot i de tothom i sovint rebutjava els amanyacs que li volia fer aquella dona plena de dolçor i felicitat. El que comptava és que s’havia curat miraculosament i per fi era un nen completament sà.
 
A les nits, els envaïa un nou somni, un somni comú, el somni de retrobar-se amb la mare i el pare de veritat, de retrobar la llar de tota la vida, i els somnis s’entrecreuaven altre cop en la foscor de la nit, la foscor que es capaç de confondre-ho tot i a tothom.
 
 
 

 

Participació