Els estius dels nens de poble

Un nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

per Teresa Sagrera Bassa , Sant Pere de Vilamajor, 21 d'octubre de 2016 a les 18:35 |
Foto: Enric Planas
Aquesta informació es va publicar originalment el 21 d'octubre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Els seus estius sempre comencen amb una petita foguera de Sant Joan, amb quatre branques i alguna andròmina i les espurnes màgiques de les bengales. Perfumats per l’olor del blat daurat acabat de segar. Per molt que ara ja ningú encengui foc per la revetlla i que els camps del poble ja no siguin mars d’espigues el mes de juny, als laberints de la seva memòria les fogueres continuen cremant i els camps de blat són eterns. Oceans de tiges salvatges que sobrepassaven la seva alçada, que es gronxaven al caprici de les onades dels seus jocs i que els convertien en exploradors de corriols fonedissos de palla cruixent. En aquell temps en què la Rosa encara no coneixia el pes de la responsabilitat i que per sobre de tot regnava la imaginació.

Tirallongues d’imatges que serpentegen capriciosament pels racons del seu cap.  I que ara després de tants anys li evoquen un regust d’una dolçor un xic amarga. Algunes d’aquestes imatges les foragita, no en vol saber res, ja són fum, d’altres encara troben una escletxa per tornar a la vida. Es capbussa en l’ombra dels seus records i pensa que, al cap i a la fi, som el que recordem i el que recorden de nosaltres.


Era una nena de poble, que vivia en un carrer envoltada de fills d’estiuejants. Nens de cap de setmana, els nens dels senyors. Nens que no anaven sols a collir cargols, a qui els seus pares els feia molta gràcia veure a una nena tan petita com ella que quan queien quatre gotes es calçava les botes i sortia decidida amb la galleda. La majoria dels nens de ciutat, així com els seus pares, no sabien buscar cargols, com tampoc sabien anar a collir espàrrecs o bolets.

Va créixer en un poble petit al peu del Montseny. A casa seva treballaven tot l’any, no feien vacances com els estiuejants. Per això, a les nits no la deixaven sortir fins tard a jugar pel carrer, l’endemà s’havia de tornar a la feina. La Rosa, en aquell temps, no entenia per què els seus pares havien de treballar a l’estiu. Però sempre aconseguia sortir una estona. L’encant de jugar a les fosques a cuit i amagar no era comparable amb res. Encara recorda el formigueig de compartir el silenci de la nit i l’olor de l’herba humida estirada al costat d’algun dels seus amics.


Esperava amb ànsia l’arribada dels camions amb les fustes de l’envelat. La màgia de veure, any rere any, el brogit de muntar aquella carpa que llavors ella trobava gegantina i els palcos de fusta que ocuparien les famílies amb les seves millors gales. Rebre a casa el programa de la Festa Major i repassar-lo de dalt a baix durant llarga estona.  I el seu primer vestit sense esquena. Com que la mare era modista no va parar de demanar-lo fins que n’hi va fer un. Era preciós, de punt, fosc amb un estampat petit groc i lligat al clatell amb una baga. Llavors la Rosa encara era una nena, però ja no ho seria gaire temps més.

Just el dia que havia d’estrenar el vestit i que es delia per anar al ball de tarda, als seus pares se’ls va ocórrer anar a passejar per la serra amb els tiets per veure la masia on havien viscut. No tenien cap pressa per tornar. El vent, entremaliat, portava les primeres tonades dels músics i la Rosa frisava per anar a ballar. Encara ressonen en la seva memòria els acords d’aquella popular cançó del Georgie Dann Una paloma blanca mentre ella rebequejava per tornar al poble.


A la nit tornarien a sortit i el pare es posaria aquells pantalons blancs que tan l’afavorien, morè com era, i la trauria a ballar un pasdoble. Que bé que ballava el pare i que guapo i que jove que era llavors!

La mare la perseguia recordant-li les seves petites obligacions: fer-se el llit, enllustrar les sabates i parar la taula, entre d'altres. Les feia ben ràpid per no perdre ni un minut d’aquell estiu. Uns estius que s’escolaven com l’aigua entre els seus dits, al ritme frenètic de la seva bicicleta, pedalant d’aquí cap allà pels camins polsegosos sense asfaltar.

En aquell temps de nostàlgia menjava les fruites enfilada als arbres: les cireres, les figues, les prunes. Mai n’ha tornat a tastar de tan bones. Com tampoc mai ha tornat a menjar patates noves acabades de collir d’aquelles que les hi saltava la pell gairebé només passant els dits pel damunt i que quan la mare les fregia es fonien a la boca. Ni tomàquets de pometa com els que plantava el pare i que tenien un gust incomparable, tot i que a ell li agradaven més els de color de rosa.

Un temps on era normal que a taula hi hagués el porró amb vi i Vichy, molt rebaixat, perquè els nens també en bevien, així com menjaven pa amb vi sucre per berenar. Tot i que el berenar estrella era el pa amb xocolata. A la mare no li agradava que mengés pastes i menys aquelles de color rosa tan artificial, deia que amb aquell color era impossible que pogués ser saludable. N’hi comprava molt de tard en tard.  Potser per això quan en menjava les assaboria especialment.

Al poble no hi havia piscina municipal i a la platja hi anaven només algun diumenge. Esperava amb impaciència que algun dels seus amics la convidés a la seva o que ho fes algun dels que era soci de la urbanització més propera on també n’hi havia. Arribava nerviosa a casa i li demanava a la mare per anar-hi i ella mai li deia que no.

La Rosa, però, sovint se sentia diferent, com si alguna cosa que llavors encara no entenia la separés dels fills dels estiuejants. Era quelcom que traspuava l’ambient. Ara després de tants anys, pensa que ells també sentien que no érem iguals. En aquell temps d’innocència encara no comprenia algunes de les bromes àcides que feien els pares dels seus amics, tenyides d’aquell deix de superioritat que els seus fills havien mamat i que vivien com a normal, ells eren de poble. Encara tardaria anys a descobrir aquella barrera que alguns s’entestaven a mantenir i que només el temps i la crisi anirien enderrocant per anar-los igualant a tots.
Aquells estius es van acabar com la seva infantesa i els estiuejants es van convertir en una espècie en perill d’extinció. Molts van haver de vendre la segona residència perquè no la podien mantenir i els que van continuar pujant es van anar difuminant entre la gent de poble. Potser perquè uns i altres, mica en mica, van aprendre a valorar i estimar al poble i a la seva gent.
 
 
 

 

Participació