El mal d'aquests temps

Un nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

per Eva Martínez , El Montseny, 22 de febrer de 2016 a les 17:14 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Foto: Alba Redondo Pairet


"Es el mal d'aquests temps, els bojos guien els cecs" (William Shakespeare)


La realitat ha estat perfectament assassinada, diu J. Baudrillard. En aquest món contemporani i postmodern, som esclaus d’una infinitud de sentits nuls que configuren la nostra concepció del món. Il·lusos, perseguim el destí d’un desert laberíntic sense arribada. La pintura del món com una simulació del real. Els actes quotidians són un teatre buit sense actors ni passions. La realitat queda penjant com una marioneta de la imatge idealitzada, i pateix una cirurgia estètica. Tot es blanqueja a traves d’una operació que mitifica el artefacte degradat. Una construcció artificial que presenta una hiperrealitat perfeccionada i photoshoppeada, que trenca i anul·la la realitat, més nosaltres som un miratge d’aquesta il·lusió que ens aguaita. La hiperrealitat es una realitat aparentment més real que la original. En virtut de la seducció i la atracció que la caracteritza, nosaltres ens fonem en ella i acceptem posar-nos la màscara del simulacre de la realitat. Disneylàndia, com reflexiona el Baudrillard, es l’exemple que millor s’adapta a aquesta imatge que serveix de tapadora del món. Aquest microunivers és un espai per camuflar el rostre ancià i degradat de la realitat; maquillant-lo per rejovenir artificialment els defectes que el caracteritzen. El mateix tenim en els espectacles televisius que narren una ficció del món amb el seu happy end. Tots els capítols que proposa la veu subliminar de la televisió –dibuixos animats, series, concursos, i inclús informatius- presenten una visió disneylanitzada de com ens sembla que és el món que vivim. I sense més, nosaltres deixem de ser espectadors o clients del parc d’atraccions, per passar a ser actors i il·lusionistes. Ja no som nosaltres els que miren la televisió; és ella qui ens mira amb la seva omnipotència visual.

Són les imatges les que han assassinat la realitat. Las imatges d’avui no tenen res a veure amb la realitat. És a dir, la imatge no amaga cap realitat darrere sinó que és la imatge de sí mateixa sense cap referent. La gran iconografia que s’ha fet de Déu ha intentat capturar una realitat inexistent, i la mateixa forma de representació ha estat la que l’ha aniquilat. Aquest icona no es el mirall de la divinitat sinó la seva simulació que acaba eliminant l’objecte. No es que Déu hagi mort, com apuntava Nietzsche, sinó que "Dios no ha sido nunca, solo ha existido su simulacro".[1]


Déu es només una imatge, rere d’ella només hi ha desert. Es el mateix paradigma de l’actualitat. La imatge que reflexa el món que es presenta segura de sí mateixa dins del construït paradís televisiu, o bé, un cartell publicitari en qualsevol carrer anunciant una societat perfecte mentre sota d’aquest s’amaga la mirada d’un vagabund que observa una ciutat falsament domesticada. Aquí està la paradoxa, el desert de la realitat. Transitem en "una cuarta dimensión omnipresente, la dimensión del simulacro".[2] Cecs, observem les ombres considerades reals dins de la gran caverna. Tot el real es redueix a mera aparença.

Una altra dimensió que ha fet caducar la realitat ha estat la virtualitat. Es el nou Déu, l’espai de la veu sobirana que ordena tot el sistema intrínsec del espectacle social. Es el filtre, el mediador per el que es canalitza la informació i arriba a determina la base de la humanitat. Tenim aquí una altra representació de simulacre. Ens ensenyen la realitat pel filtre de la pantalla. Els nostres ulls no miren fixament als fets, miren la copia, la imitació falsa d’aquests. A més, l’espectacle televisiu no produeix cap mena de sentit; es l’objecte que s’aplaudeix a sí mateix. Nova medicina que apaivaga l’emoció de l’ànima i la sotmet a la paralització. Ens delectem, som suggestionats per una veu que atraca la nostra consciència, "placer hipnótico, de absorción o de reabsorción extática de la energía corporal y la cerebral".[3]


El mateix passa avui en dia amb les incessants fotografies mòbil; d’aquesta manera, s’anul·la la experiència i queda sotmesa a una condició estèril. La mort de l’experiència es la mort del relat. Fotografiar tot el que ens passa es impedir que el contingut vital es desprengui de la situació de la realitat. "Un aparato reproduce la vida absorbiendo las almas en forma de réplica, en forma de mera proyección",[4] ens reflectim en un volcà d’imatges digitals mentre deixem de ser, i ens infiltrem en un miratge inexistent. Vivim en un mon que no te historia, experiència, realitat, només pantalla, imatge, simulacre: la disfressa de l’aparença de la realitat. Estem en la societat de l’espectacle, podrit de significat. Tots som capturats per la pantalla. Pirandello considera que els homes investits per la càmera apareixen melancòlics perquè saben que davant de la pantalla es converteixen en ombres, en imatges en moviment, i en conseqüència, perden el seu cos. L’actor perd la seva humanitat perquè passa a convertir-se en imatge. El mateix passa amb el món representat; perd la seva realitat física.

Ens trobem davant d’una realitat buida i emmascarada, on proliferen una pluralitat d’imatges (que aniquilen el referent), realitats (simulades), idees (sense ideals), coneixements (mal educats); en aquesta conversió el sentit plora en la indiferència i la desvaloració. I després de l'orgia què en queda?, qüestiona el crític. Després del foc que ho cremava tot, ara les seves cendres estan enterrades, no queda res; simulació, i darrere, buit, fred. Assistim a l’exhibició de la pròpia mort de la cultura i de la humanitat. "La náusea de un mundo que prolifera, que se hipertrofia y que no llega a parir".[5] Cau el pensament propi, la originalitat. Tot s’amalgama. Perdem la nostra pròpia ombra. Hi ha com una espècie de virus maligne que es contagia en una cèl·lula que sobreviu al cos que mata a partir del seu propi ego. Ja no generem res nou, perquè som espectres que no sabem que estem morts.

Quan veiem que el discurs de la vida s’ha esgotat, què podem dir artísticament? Heiddeger ja deia que "el arte ha perdido su poder de ser lo absoluto, ha perdido su poder absoluto", doncs l’art ha mort. Quan tot es estètic ja res es bonic ni lleig. Un objecte quotidià com pot ser un urinari es dignifica com art. Un quadre de Van Gogh es simplifica en un estampat sobre camisetes i tasses. El més marginal i banal així com allò obscè, s’estilitza i es culturalitza. Tot passa a ser art, de manera que la seva massificació es també la seva autoliquidació –Perquè ¿on queda la seva essència?-. Ara l’art es converteix en minimal, i passa a representar la seva pròpia desaparició.

L'home ja no s'inclina cap a la cerca enigmàtica de la Veritat, del Sentit i de l'Existència, perquè l'hi han donat tot en pantalla. Si la virtualitat i la informació circulen tan vehement per l'espai de la consciència, l'Art s'ha detingut, congelat i, aquest sí, condemnat al silenci. També s'ha alliberat en la seva forma d'orgia, desprenent-se de totes les formes, de tots els materials, experimentant tots els colors i concepcions estètiques, buscant una barreja i interès cap a totes les cultures, però en aquesta expansió, ara ja no hi ha res a fer. Tot relat és precari en la seva pròpia experimentació. Ja no hi ha crític darrere de la seva determinació, sinó mercat que jutja la qualitat de l'obra. Com apunta Baudrillard, l'art compleix una "transestètica de la banalitat". Qualsevol cosa pot ser art, millor si és comerciable, si té un valor capital. Durant tots els segles l'Art ha estat l'aliment que ha mantingut viva l'energia de la humanitat. Però avui, està petrificat. No distingim les arrels més pures que sustenten la seva Ànima, tampoc mirem fixament als seus ulls, només el seu superficial vestit de gala. L'art es redueix a una imatge alienada que no expressa res sobre la Realitat. Es limita a una representació: Ceci n’est pas une pipe, diu Magritte. El referent esgotat no permet transitar cap a noves esferes, perquè totes ja estan colonitzades
És més, la cultura i l'art s'evoquen de forma homogènia en tots els països del món. Totes les societats turístiques es nodreixen del mateix patró. Còpia rere còpia ¿on queda l'original? Trobem el mateix en totes les cultures, en totes les geografies. No necessitem de cap esforç físic ni espiritual per viatjar, perquè si ens movem, paradoxalment, no veiem res nou sinó exactament les mateixes simulacions; però el curiós és que podem viatjar sense ni aixecar-nos de la butaca, i veure per darrere de la pantalla els diversos llocs del món. Quin sentit té això? Aixafem les nostres qualitats crítiques i educatives en el viatge de la vida. "Todo se sateliza, podría decirse que incluso nuestro propio celebro ya no está en nosotros, sino que flota alrededor de nosotros en innumerables ramificaciones hertzianas de las ondas y los circuitos". [6]

Busquem a l'Altre per socórrer aquesta falta d'oxigen. Però al món de la indiferència, els rostres de l'Altre apareixen distants i absents; els seus ulls ja no promulguen res més que una mirada fixa en la pantalla, no cap a la Humanitat. El ritme frenètic tampoc ens permet detenir-nos per trobar la claredat, sinó que tot se'ns acumula en aquesta obsessió al·lucinatòria carregada d'èxtasi. Com diu Galeano, la televisió ‘’a ningú escolta, però parla per a tots’’. El mateix ens passa a nosaltres, aquesta falta d'atenció és la que hauríem de començar a cuidar; escoltar la música del món més enllà del seu rugir instantàniament tecnològic; més observar la calidesa de la presència i el rostre humà per deixar de veure la imatge que tatua el codi de barres en el nostre cos. Hauríem de sortir d'aquest estat hipnòtic per tornar a cimentar les cendres enterrades de la realitat cremada. El nostre treball és "la rehabilitación espectral, paródica, de todos los referentes perdidos, que todavía se despliegan en torno nuestro, bajo la luz fría de la disuasión".[7] ¿Podria un adonar-se que és actor en aquest gran teatre de la vida i descodificar la màscara de l'espectador?
 
"La más brillante de las apariencias, puede cubrir las más vulgares realidades"
Sor Juana Inés de la Cruz
 
"Mi optimismo está basado en la certeza de que esta civilización está por derrumbarse. Mi pesimismo en todo lo que hace para arrastrarnos en su caída"
De la servidumbre moderna. Jean Francois Brient
 

[1] BAUDRILLARD, J. Cultura y simulacro (1978), Barcelona, Ed. Kairós [P.15]
[2] BAUDRILLARD, J. Cultura y simulacro (1978), Barcelona, Ed. Kairós [P.22]
[3] BAUDRILLARD,J. La transparencia del mal (1991), Ed. Anagrama [p. 55]
[4]VÁZQUEZ R. A. Baudrillard, seducción y simulacro
[5] BAUDRILLARD,J. La transparencia del mal (1991), Ed. Anagrama [p. 39]
[6] BAUDRILLARD,J. La transparencia del mal (1991), Ed. Anagrama [p. 36]
[7] BAUDRILLARD, J. Cultura y simulacro (1978), Barcelona, Ed. Kairós [P.77]

 

Participació